25.7.11

Música d'aquí contra música d'allà


La revista Rolling Stone va demanar fa uns mesos a Marianne Ax, presidenta de la Asociación de Profesores de Canto de España, que puntués el treball d'alguns cantants de l'indie espanyol. El resultat va ser de suspens global, salvant-se només el cantant de Vetusta Morla, i les pitjors notes van ser per Los Punsetes, Christina Rosenvinge i La Bien Querida. Desprès que partidaris i detractors de l'indie "patrio" es tirèssin els trastos al cap defensant posicions generalment viscerals i poc meditades, avui he trobat a un blog musical una resposta bastant elaborada a aquella ocurrència, que jo crec que els editors van prendre's més com una broma provocativa que un sincer intent de jutjar aquestes veus. Estic d'acord amb el senyor Jesús Miguel en que per fer pop no cal cantar bé des d'un punt de vista acadèmic (vocalització, afinació, potència, projecció...) i que solen ser més importants altres aspectes (interpretació, intensitat, personalitat), i jo afegiria que alguns gèneres de pop que tiren cap a l'experimentació no poden encorsetar-se amb paràmetres acadèmics; en resum, la balança emoció/tècnica es decanta en favor de la primera. Ell posa l'exemple de Bob Dylan, i podriem dir d'altres com Sex Pistols, Joy Division, Sonic Youth, o l'exemple que us vingui al cap, on una tècnica academicista es cruspiria l'essència mateixa de les composicions.

Fins aquí estem d'acord. Però el gran problema de l'indie espanyol actual és que les seves veus tampoc transmeten res.No hi ha emoció, no trobo res. Absolutament plans. No és tan sols la veu, en general les cançons són dolentes i les lletres fan vergonya. A d'altres latituds l'indie és respectat i justament valorat. Aquí, com diu un comentarista, es fa tonti-pop. Però suposo que aquests és un problema general i bastant antic, no només d' ara i d'un génere. Aquí la música popular sempre ha estat un desastre (amb algunes dignes excepcions), almenys en comparació amb els anglosaxons, on el pop/rock/electro/elquevulguivosté està tan present a la cultura popular que el nivell de qualsevol banda d'aficionats és digne. Serà una questió de presència als medis, a la consciència col.lectiva, tradició, número de joves practicant. Però no podem jutjar el pop/rock com les havaneres o la jota: tot i començar a UK/USA, l'impacte del pop/rock és global, centenars de milers de persones el senten com a propi, associen periodes de les seves vides a determinades cançons, ploren, s'emocionen, entren en eufòria. Es compren instruments i assajen. En resum, la música d'allà ja és també, en bona mesura, la música d'aquí. D'acord, amb les peculiaritats de cada lloc, que en qualsevol cas no farien sino afegir interés i singularitat al producte final. Però, igual que al Brasil van sorgir fusions interessantíssimes com els psicodèlics Os Mutantes, encara espero una banda andalussa que fusioni flamenc i rock amb resultats similars, per posar un exemple. Per què els músics d'aquí pal.lideixen en comparació?

En quant al pop català actual, el mateix autor va escriure un altre article on va presentar sobre un mapa els grups actuals, que es col·loquen segons les seves afinitats a les quatre coordenades que marquen uns clàssics: Serrat, Comelade, Pla i Sisa. Una idea curiosa, els hi donarè una oportunitat a molts dels que no conec. Però no sóc gaire optimista.