20.8.11

Des de Vallvidrera

Aquí dalt tens on perdre la vista. Des d'aquí dalt, sembla que sigui la massa verda la que envaeix la ciutat, un joc de casetes blanc i marró no gaire diferent del que es veu des del Likabitos. Barcelona i Atenes cremen sota el sol mediterrani i tot s'esvaeix i perd el color.

Escric des de Vallvidrera i no de Vallvidrera. La mirada s'esté, s'escampa i es perd. No paro gaire atenció al que em rodeja, al que tinc a la vora (la gent, els edificis, els cotxes cars) però només em passa al principi, com els primers dies a Dublin en els que només veiem els aparadors i la publicitat agressiva. Aquells de nosaltres que vivim enclotats tenim la mirada miop. Quan ens l'obren de bat a bat, som incapaços de veure allò que és proper.

Estic al fons d'un bar just on els finestrals s'obren a la panoràmica de la ciutat. Uns homes en una taula a la vora juguen al dominó i discuteixen. Veig volar pardals, falciots i tudons a l'altra banda del vidre. L'aire és fred per ser juliol i els núvols corren cap a una altra banda. Tot és costerut dalt de la carena, els carrers són sinuosos i els autobusos s'han fet diminuts. És com una illa dalt de la muntanya, on el mar és la verdor que l'envolta. La ciutat és monòtona, amb tot de carrers foscos que fendeixen la blancor. Montjuïc és un turonet insignificant que sobresurt lleugerament com una inflamació. Més enllà s'estén el mar, el blau, les esculleres, els petroliers i el límit arrodonit de tota visió.

Surto del bar. A l'altra banda, el restaurant Can Trampa i un supermercat escorten la carretera. Més enllà hi ha el mercat de tota la vida que ara em sembla massa envellit. Potser és l'aparença que fan tots els edificis antics i atrotinats quan no hi corre la vida i els llums estan apagats. Torno a l'estació del funicular i allà una família de gitanos francesos em pregunten on està el conductor. Els hi contesto que al bar, fent unes canyes.