13.9.11

Campanyes improbables VII: El iogurt més agre

Aquesta setmana sembla que hagin desaparegut la crisi i les altres històries que acostumen a ocupar les planes dels diaris. És l'única cosa de la qual es parla aquests dies i, com és lògic, a la porta del jutjat no hi cabia ni una agulla. Càmeres, micròfons i telèfons mòbils suspesos per sobre dels caps, preparats pel moment en què l'acusada farà acte de presència.

Corre una remor entre els reporters: esperaven que en qualsevol moment s'aturés un cotxe i en baixés la Rita Casadevall, i resulta que arriba caminant pel carrer de baix, acompanyada del seu joveníssim fillol, acabat de llicenciar-se i que li durà la defensa. Duu un vestit de quadres blancs i salmó i un mocador gran de color cru amb el qual es tapa les espatlles rodones. Duu un bolset rebregat i una capsa de cartró.

En arribar al peu de les escales, es toca ràpidament els cabells, destapa la capsa i ofereix tot de galetes als representants dels mitjans. "Deveu estar afamats, aquí esperant", diu ella somrient, i després d'uns instants de vacil·lació entre els professionals ("fora vergonyes, que les he fetes jo!", els anima), les galetes es fan fonedisses. Esquiva l'allau preguntes i entra al jutjat estirada pel braç del seu fillol, que, a l'estil adolescent, encara s'avergonyeix de com es comporta la seva tieta.

A la sala l'esperen el jutge i l'acusació, una corrua d'advocats encorbatats amb la mirada perduda, semblant a un equip de futbol a punt de viatjar per jugar un partit internacional.

La Rita Casadevall declara el mateix que ja ha dit a tot arreu: que fa iogurts des que va entrar a treballar a l'escola bressol La Cucafera, farà quinze anys, i que mai (tret del primer iogurt), no ha comprat iogurts.

-Recorda quin va ser el primer iogurt que va fer servir? -, demana un advocat de l'acusació.
-I tant, era un Nanone natural, d'aquells de vidre, que són més bons...- respon la Rita. - Encara tinc el pot, que hi guardo pinyons.

L'advocat mostra una calculadora de botons grans.

-Això vol dir que, un iogurt diari per una mitjana de 30 nens durant 15 anys fa, pel cap baix- tecleja enèrgicament i ensenya el resultat a la sala-, uns 90.000 iogurts.

-Renoi, en podríem omplir ben bé un piscina, eh?-, riu la Rita i li clava un cop de colze al seu fillol.

L'advocat, amb la mirada plena de censura, continua:

-Vostè en sap res, dels drets d'autor, de la propietat industrial? Sap que el bacteri amb el qual fa els seus iogurts és patentat i propietat dels nostres laboratoris, i que ningú més no el pot fer servir? Està treient profit copiant il·legalment una obra nostra!

-Vés si han de saber aquests animalons qui és el seu amo!-, diu la Rita arrufant el nas.

A fora, els periodistes s'espolsen les engrunes de galeta de la camisa i s'inspeccionen ràpidament les genives amb la llengua abans d'entrar en connexió directa amb els seus estudis, on es debat si la Rita és culpable o estem davant d'una heroïna domèstica poc ortodoxa. Ressonen els termes "lactobacil", "top manta", "el bitxet", "Ramoncín" i "el cànon de la iogurtera". Com diu el tòpic: la polèmica està servida.