24.12.12

Els coloms fotògrafs

Els coloms fotògrafs
Tot està inventat i ara, més que res, ens hauríem de dedicar a recordar tot el que ja s'ha fet, com aquesta sorprenent iniciativa d'un farmacèutic alemany de principis del segle XX en la que intervenen càmeres fotogràfiques i coloms. Pel sol fet d'incloure dues de les meves grans passions, la fotografia i els coloms, dels quals dec ser l'únic defensor a tot Barcelona, va cridar molt la meva atenció.

Vista aèrea de l'Hotel Kronberg. Fixeu-vos que podeu veure les ales
Julius Neubronner va ser un farmacèutic alemany que utilitzava els coloms missatgers per dur les medecines allà on calgués. D'esperit innovador, va tenir la idea de lligar una càmera fotogràfica a un colom i després recollir les fotografies que havia fet des del cel amb un temporitzador. És considerat doncs el fundador de la fotografia amb coloms. A les fires internacionals de Paris, Frankfurt i Dresden (entre els anys 1909 i 1911) va presentar l'enginy. En aquesta última fira, tot just havia rebut els coloms del seu vol per la ciutat, revelava les fotografies i les imprimia en postals que eren posades a la venda immediatament. Va ser un èxit momentani en la seva trajectòria de fotògraf amateur que només li va generar maldecaps.

Com podeu veure, aquesta idea no s'ha deixat d'utilitzar. La BBC ha estrenat fa ben poc un documental on ha col·locat càmeres (de vídeo) en tot tipus d'ocells en diversos indrets del planeta. Aquí teniu un exemple: falcons caçant estornells a Roma. Definitivament, tot està inventat!


Enllaços:
Fotografia aèrea amb coloms
Dr. Julius Neubronner's Miniature Pigeon Camera
La BBC posa càmeres als ocells per veure el món des de l'aire (Vilaweb)
Gràcies Meritxell per fer-me conèixer aquesta història!
17.12.12

Un concert en un forn

Circonite. Foto: @58llextirem
D'entre la destrucció que ha generat l'especulació immobiliària al barri de Vallcarca, tenim encara la sort de veure sorgir iniciatives d'allò més engrescadores com és l'Antic Forn de Vallcarca que, tal com diu el nom, és un forn que ha estat reorientat per l'Associació Ecos com a espai cultural. La tarda de dissabte, en un horari impensable per a un concert, vam conèixer de primera mà aquest projecte i, ja que hi érem, vam veure un concert experimental i psicodèlic, com no podia ser d'altra manera. Semblava que estiguéssim al Nova York de principis dels vuitanta o al Berlin dels setanta. 
Natura morta. Foto: @58llextirem
El  concert de Circonite i Monstruos va ser en una sala tota enrajolada i molt aïllada que feia la sensació d'estar, contrari a la intuïció de la paraula "forn", dins d'un congelador. Per aquí i per allà, hi havia armaris amb lleixes (no conec el terme) per desar i transportar el pa. Completava el quadre un matalàs a terra amb coixins, un sofà, unes quantes cadires i un mur fet de televisors. Aquesta sala era darrera una cortina tot just després d'una sala amb una exposició fotogràfica prou interessant d'art urbà al barri (o sigui, stencils, grafits, etc). A més a més, van haver-hi projeccions de maquinàries durant l'actuació de Monstruos (és a dir, en Pedro tot sol i la seva guitarra fent allò que han anomenat "tapping rock experimental") i vídeos de l'any de la catapum durant el d'en Circonite. Encara que va citar els videoartistes, sóc incapaç de recordar-ne cap.
El concert no passarà a la història, ni falta que fa. Vam passar una bona estona, sigui per la música o els vídeos o l'indret o tot plegat, i els músics estaven d'allò més distesos. I en això té molta importància l'espai, relaxat, on poder fer provatures i equivocar-te. No passa res si sembla una mena d'assaig amb amics. I és el que és necessari en una ciutat com aquesta on, quan l'artista aconsegueix arribar a un escenari, ha d'estar tot ben quadrat, pastat i estructurat. No tenim, o no gaires, espais on els músics, en aquest cas, puguin arriscar-se, deixar-se anar i fer el que els hi vingui de gust dalt de la tarima, improvisant si cal. En tot cas, seguim apostant per els grans esdeveniments per guiris i clubs de cultura que no fan, ni faran, cap bé a l'escena musical d'aquest país. Així doncs, us recomano que seguiu la pista del que fa la gent de l'Antic Forn i dels artistes que hi actuin. Mai se sap d'on sortirà the next big thing.
18.10.12

Gent del barri: Steve McQueen

És l’Steve McQueen, us ho juro, com si hagués tornat des de la ultratomba a Barcelona i només li haguessin permès ser un sense sostre. Potser és una mica més baixet i ranqueja segons com, però és poca cosa si tenim en compte que ha estat una bona temporada a l’altre barri. 
 
Gairebé cada dia el veig passejar pels carrers del barri, capcot, desvagat, amb una mirada ni trista ni alegre, potser només melancòlica. Sempre duu la mateixa motxilla de color indeterminat que potser va heretar de la seva època al cau o als escoltes (o, potser, del seu pas per la divisió d’infanteria de la Segona Guerra Mundial). El cabell li creix una mica salvatge però va sempre ben afaitat i sense cap taca evident als camals. Quan ens creuem, sovint em pregunto si deu estar tramant plans de fuga d’aquesta presó, de la ciutat que sembla que mai abandona. Tot em fa pensar que dorm cada nit en algun tipus de residència i, tan bon punt surt el sol, surt als carrers que recorre fins al vespre, potser per mitjà d’un túnel excavat des de la seva habitació.

Però alhora podria ser tot el contrari. Un parell de dies el vaig veure escrivint, amb lletra molt petita, en una llibreta ben doble degut al bon munt de pàgines manuscrites. Xerra amb tothom però jo no m’atreveixo a dirigir-li la paraula, potser per no espatllar la pintura. De tant en tant, m’enganxa observant-lo. Qui serà? Potser és un intel·lectual, un d’aquells que pensa i passeja. Quina haurà estat la seva vida? Algú altre li haurà comentat que sembla un doble del gran i malaguanyat Steve McQueen? Tindrà un guant i una pilota de beisbol dins de la motxilla?

11.10.12

Gent del barri: l'Aranya

Hi ha un home al barri que em té fascinat. Va vestit d’executiu tot el dia amb corbata blau cel, camisa blanca de coll ferm, americana i pantalons que li van tan balders que sembla que dins hi hagi un parell de crosses. L’home té complexió d’aràcnid, amb un pit i ventre prominents però no exagerats, i les cames i els braços s’intueixen magres i esquifits.

L’home està tot el dia cascant, és a dir, bevent cerveses, gin tònics o ves a saber quina varietat d’alcohol. De bon matí, l’he vist al bar Penalty, del carrer Parlament, buidant una cervesa rere una altra amb tota la parròquia de jubilats i ex addictes, operaris i paletes de passaport indeterminat. Als vespres, al bar Família Mundial, de Ronda de Sant Pau, ja ha passat als gin tònics. A les nits, l’he vist enfilant fent tentines pel carrer de la Cera cap al Raval.

Avui ha anat a algun bar on, mentre mig planeta estava pendent del Barça-Madrid, a la barra i acompanyat del seu inseparable gin tònic, ha demanat un bolígraf al cambrer i un plec de fulls, que han resultat ser albarans i factures de comandes del bar. Per la cara en blanc, ha començat a gargotejar el nom de Mr Christopher Tucker però, ves per on, la paraula Tucker no li acabava de quedar del tot bé. I, pàgina rere pàgina, anava provant d’escriure correctament el nom. Just quan el Madrid ha marcat el primer gol, ha esclatat a riure sorollosament al adonar-se que havia escrit Sucker enlloc de Tucker. Mig bar, els qui no el coneixien, l’han mirat amb hostilitat, tot pensant que no fos un seguidor madridista del subtipus provocador. L’home tot seguit ha demanat el segon gin tònic (“Manel, ara li poses una mica de ginebra, si us plau!”),

Després d’un bon plec de fulls i tres gin tònics, ha sortit del bar i ha agafat la furgoneta que fa de taxi. Al vestíbul dels vols d’arribada de l’aeroport, tot balancejant-se de manera imperceptible en les seves extremitats d’aràcnid, ha estès un paper, amb una comanda de tòniques de la casa Schweppes, on es podia llegir, a l’altra cara, Mr Christopher Tucker. I allà me’l trobo, amb un lleu somriure que li creua el rostre mentre pensa què hagués pogut passar si hagués deixat la S enlloc de la T.
25.9.12

La creu vermella del pop


Per tot bon crític i entès musical, col·locar la paraula Beatles quan es parla de pop és essencial. Tot s'acaba a reduir a referències a aquesta gran banda britànica i sembla que, ni abans ni després, hagi existit res més. Si es vol ser una mica més entès, es referencia els Monkees, els Beach Boys i, en casos extrems, els Zombies. Però que no s'ha fet res més des dels seixanta? 

Redd Kross és un grup de Los Angeles, del mateix suburbi d'on van sorgir els Beach Boys, que mai va aconseguir l'èxit que molts pensàvem que mereixia. Però tan se val: potser millor així. Si em pregunteu per pop, us diré Redd Kross, una banda abocada sense contemplacions a la melodia que s'enganxa, a les tornades que t'aixequen de la cadira, que et fan ballar i rodar el cap. I va ser als noranta que aquests germans prodigi van fer el millor pop amb un trio de discos absolutament essencials. Des del Third Eye (1990), passant pel Phaseshifter (1993) i acabant amb el Show World (1997), van mostrar una potència i una alegria inusitada, que ens va ajudar a espolsar-nos la tristesa reumàtica del post-grunge. Alguns entesos en el tema li van encasquetar l'etiqueta de power pop, potser degut a les seves guitarres distorsionades i les veus que s'esgargamellaven. Però van ser molt més que això. En un disc seu podies passar per mitja història del rock i del pop, des de Cheap Trick, passant per Kiss, el baroque pop, rampells d'allò més punk, submergir-te en jocs de veus de tots els colors que farien somriure a qualsevol membre dels Zombies i, perquè no, fins i tot talls en els quals els hard-rockers s'hi podien trobar d'allò més còmodes. Vivien en terra de ningú, lluny de les categoritzacions que molts locutors de ràdio i redactor de revistes musicals volien imposar-nos. No van canviar el món, no, però ens el van fer molt més alegre.

Si us hagués de recomanar un disc, no dubtaria en dir-vos el Phaseshifter, segurament degut a que va ser el primer que va arribar fins les meves orelles en una cinta de cassette de 90: a la cara A, el "Bakesale" de Sebadoh i a la cara B, aquest disc. Molt més grunge que el Third Eye, tant el Phaseshifter com el Show World van comptar amb la presència del guitarrista Eddie Kurdziel que, des de la meva modesta opinió, considero excepcional. La gran aturada que va patir la banda després d'aquest últim disc es pot explicar en gran part per la seva mort per sobredosi el 1999. També recordar que originalment la banda es deia Red Cross i, com no, Creu Roja Internacional els va denunciar i, arran de la sentència, van canviar el nom a Redd Kross l'any 1984, encara que aquesta solució mai va satisfer l'organització humanitària.

I per cert, encara estan en actiu i fins i tot han publicat un disc enguany, que no he escoltat, després de catorze anys de silenci discogràfic. Així que si mai passen prop vostre no dubteu en fruir una mica del seu espectacle, que és encara això, espectacle proper als seus espectadors i fans.  
17.9.12

Revista de crítica literària: "Els meus primers aliments"


"Els meus primers aliments"
Il·lustracions de Francesc Rigol
 
Col·lecció Cubs
Ediciones Saldaña, S.A.

16 pàgines, tapa dura. Pàgines dures.


"Els meus primers aliments" no és un llibre convencional. És un tour de force per l'imaginari col·lectiu alimentari del canvi de segle. És un llibre coral, on tots els personatges, per estrafolaris o injustificables que ens semblin a primer cop d'ull, tenen un paper concret i cabdal en l'obra (és digna de menció, per exemple, la figura del Pastís com a contrapunt del Tomàquet).

L'obertura del relat ("Poma") sembla voler satisfer inicialment les expectatives del lector. Un començament estructurat, amable, descriptiu, com una novel·la del segle XIX, però que ningú no s'enganyi: l'objectiu és fer que abaixem la guàrdia per estabornir-nos amb un ritme narratiu trepidant i amb dramàtics girs inesperats. (Com, si no, s'explica el pas de "Llimona" a "Albergínia"?) Tot i això, és un llibre de fàcil lectura on el lector queda captivat des de la primera pàgina.

No falten pinzellades de caire més filosòfic, com ara el tall de síndria ("Síndria") com a metàfora d'una personalitat incompleta que no troba un encaix entre les formes rodones i finites de la poma o el tomàquet.

La narració passa del rigor descriptiu, com ara "Entrepà", a passatges d'una voluptuosa sensualitat descriptiva, com ara "Xocolata", amb una tassa de xocolata desfeta. El magnetisme narratiu, ajudat per les extraordinàries il·lustracions de Francesc Rigol, ens fa visualitzar gotes de xocolata calenta que vessen i llisquen tassa avall...

A les acaballes, amb "Pernil" entreveiem que la trama, lluny de resoldre's, es complicarà encara més en un final previsiblement dur, i la llauna de sardines a mig obrir de "Sardines" confirma els nostres pitjors presagis: tres sardines perfectament disposades, un final obert i una imatge que ens queda a la retina molt després de tancar el llibre, un cop d'efecte final digne de cert estil anglosaxó contemporani. Hom diria que és un final massa rebuscat i inquietant que no s'adiu amb la resta de l'obra, però això dependrà del gust del lector. Personalment, és un dels llibres que més m'ha impactat en els últims temps.
10.9.12

Exageradament llarg

Posar nom a qualsevol cosa, animada o no, és sempre difícil. I si el tema no depèn d'una persona, sinó de dues, tres o més, l'assumpte es complica bastant. Així que no ens ha d'estranyar que, de tant en tant, aparegui algun grup amb un nom exageradament llarg. El més escandalós, des del meu punt de vista, és el de "...And you will know us by the trail of dead", més coneguts com Trail of Dead. I sí, comença amb tres punts suspensius. Veient les aficions alcohòliques del seu cantant no ens hem de sorprendre que apareguessin amb aquest nom. Per una altra banda, no són només un grup amb un nom llarg sinó que han publicat una sèrie de discos d'allò més bons. Us recomanaria sobretot el "Source, Tags and Codes" (2002), potser perquè va ser el primer que vaig escoltar i no són molt innovadors que diguem entre LPs. Dintre d'aquesta categoria tenim grans grups, que no conec, com "Flowers from the Man who Shot Your Cousin", "Someone Still Loves You Boris Yeltsin", "First Dog to Visit the Center of the Earth" o "The World is a Beautiful Place and I'm No Longer Afraid to Die". En aquesta pàgina teniu un bon recull de noms de bandes que són "ridículament llargs". Jo mateix també vaig formar d'una banda amb un nom massa llarg: el grup es feia dir "Less is More Love is Blind" en honor a una frase de la cançó "Stay Away" de Nirvana. Vam dubtar si posar per nom un altra frase d'aquesta cançó, aquella que diu "God is Gay". Així que vist el panorama, el nom no era pas tan dolent.

Després trobem bandes que tenen una tendència absurda per posar noms infinits a les cançons que componen els seus discos. Per exemple, la banda de Massachusetts Giraffes? Giraffes! (el nom ja no té preu) va posar títols tan macos com "…And Then She Look’d Down And Saw Miniature Houses And Miniature People And Inside The Miniature People Were Miniature Hearts Pumping Blood Through Miniature Veins (Her Mouth Was Watery And Wet)" en els temes del seu disc "SuperBass!!! (Black Death Greatest Hits Vol. 1)" (2005). Per sort, les cançons tenen una longitud proporcional a la mida del seu títol. La música que fan és tan original com aquests títols però no aguanten el pas del temps, cansen. En el bàndol contrari trobem bandes com Karma to Burn o ¡Forward Russia! (diria que totes dues ja no toquen), les quals anomenaven els temes per números. La idea no és nova ni tampoc bona ja que és impossible recordar quina cançó és quina. La 19? La 33? Una manera ben bona d'oblidar i no reconèixer les cançons. Per cert, Forward Russia! va ser  una banda britànica, de Leeds, considerada una "one-hit-band" que ha estat completament oblidada amb el temps. En concret, van treure un disc, "Give me a Wall" (2006), que penso que és del milloret que va aparèixer durant la dècada a les Illes.

Finalment, a l'hora de posar un títol de disc exageradament llarg trobo que els campions són "A Silver Mt. Zion", una banda de post-rock (per dir alguna cosa) encara en actiu que van publicar discos amb noms tan curts com "He Has Left Us Alone But Shafts of Light Sometimes Grace the Corners of Our Rooms" (2000) o " This Is Our Punk-Rock, Thee Rusted Satellites Gather + Sing" (2003). La durada dels talls són també exagerats i molts cops m'és impossible saber quan comencen i quan acaben. Potser és que em faig gran però ja no aguanto escoltar cap disc seu sencer. No cal dir que aquesta tendència a nom llargs és molt comuna entre els grups de post-rock (per dir-ho d'alguna manera), potser degut a que en la seva gran majoria són instrumentals i per dir alguna cosa es veuen obligats a fer-ho en el títol de cançons i LPs. Per exemple, els Explosions in the Sky, nom horrible i que en un primer moment pensava que era una broma, que van treure un disc amb un nom tan curt i tan poc pompós com  "Those Who Tell the Truth Shall Die, Those Who Tell the Truth Shall Live Forever" (2001), al qual em vaig enganxar de mala manera fins que vaig conèixer les seves actituds antisocials dalt de l'escenari.

En fi, no us amoïneu gaire per quin nom posar-li a res: sempre hi ha algú altre que l'ha fet més grossa!
3.9.12

Desfilada de ratolins

Quan demanes l'opinió sobre una cançó o concert teu, a què recorda o a quin grup, sobten les respostes que obtens. Des de la banda sonora de Silent Hill fins a Radiohead, me les han dit de tots colors. Però una opinió de la qual sempre estaré agraït va ser la que em va donar el bateria català dels Lords of Atlantis, un grup de bascos amb els que vam compartir escenari a la mítica sala Mogambo de Donostia, que va dir-me que li recordàvem (nosaltres aleshores érem Él Hecho) a The Appleseed Cast i a Mice Parade. Dels primers, no puc dir gran cosa: estan prou bé però no, no li vaig veure el lligam i tampoc em van enganxar. Però què dir dels segons! (o del "segon", perquè darrera aquest nom s'amaga la naturalesa multi-instrumentalista, addicta als bucles, d'en Adam Pierce)


En un primer moment, Mice Parade no em va sorprendre ni enganxar. El disc "The True Meaning of Boodleybaye" (1998), el primer que va arribar a les meves mans, s'escolta bé però els temes són massa llargs i potser massa experimentals per la meva oïda. Però, sobretot, el problema és que no sóc capaç de taral·lejar cap fragment de cançó ni recitar cap frase de la lletra. Si passa això, és que el disc en qüestió no canviarà la teva vida, que és el que va passar. Tot el contrari succeí amb el disc "What it means to be left-handed" (2010). Començant pel títol, una frase que ens agrada molt als del ram esquerrà, ja em va atrapar. Les primeres quatre cançons són antològiques i no s'ha de tenir sang a les venes per no emocionar-se amb elles. Sí, és pop rarot, amb el típics tics de multi-instrumentalista, però sense fer-se en cap moment pesat ni onanista, amb cert aire folk i també africà i amb una cantant, la Somi, que les fa eternes i etèries. Després d'aquestes quatre cançons, s'encadenen cançons que semblen estar a mig fer però tant fa: són com petits tastets dels quals no convé afartar-se.

Així doncs, gràcies a aquell bateria, el nom del qual per desgràcia no recordo, pels bons consells i per fer-me conèixer aquesta música que ja mai abandonaré.
8.5.12

Juan Rulfo, fotògraf


L'escriptor mexicà Juan Rulfo es conegut bàsicament per dos obres mestres com són "El llano en llamas" (1953) i "Pedro Páramo" (1955), però també feia fotografia. Lógicament, la seva tasca com a escriptor ha ocultat en gran mesura la seva obra fotogràfica, com succeeix amb l'escriptor català Pere Calders. Però tots dos tenen imatges de gran qualitat i, des d'aquí, us convido a fer-ne una ullada als enllaços al final d'aquesta entrada. El que més em va sorprendre d'en Rulfo fotògraf és el gran nombre d'imatges dedicades a motius arquitectònics i a tot el que envolta al ferrocarril.

Curiosament, Juan Rulfo i Pere Calders van exposar conjuntament l'any 1986 a Granollers, després de molta insistència d'un altre gran fotògraf, en Francesc Català-Roca. Així que, amb aquest padrí, per força han de tenir alguna cosa que els faci mereixedors d'un repàs. A les seves fotografies i els seus llibres, està clar.

Enllaços:
28.4.12

Pedrera de vertigen

De la sèrie "Open Space Office", de Tito Mouraz


Tito Mouraz no és pas el primer fotògraf que ens mostra aquestes imatges de vertigen, en aquest cas d'alguna pedrera portuguesa (no he pogut esbrinar a on), però sempre és molt recomanable imaginar-se com deuen ser aquests llocs que semblen d'un altre planeta.
21.4.12

El vol més bell


Qui hagi parlat amb mi més de deu minuts deu conèixer la meva frase que fa així: "El colom té el vol més bell de tots els ocells". S'accepten opinions però no gaires tampoc. En Eadweard Muybridge també va fotografiar el vol del colom, com va fer amb la locomoció de tot tipus d'animals com humans, cavalls, vaques i tot el que pogueu imaginar, que després va fins i tot animar. Penseu que tot això ho va fer a la segona meitat del segle XIX, així que tot plegat té molt de mèrit!
14.4.12

El Mèxic de Nacho López


Nacho López és ben conegut al seu país, a Mèxic, per per a mi era un desconegut fins fa unes setmanes. En una xerrada sobre l'experiència a l'exili d'en Pere Calders, Carlos Guzmán Moncada ens va mostrar diverses fotografies d'aquest mexicà. Un pioner del fotoperiodisme al seu país que no té una presència gaire destacada als arxius públics d'Internet. Això o no he sapigut trobar res millor. Només una minsa galeria de la Fototeca Nacional mexicana però, tot i això, segur que podreu entreveure la bona mà que tenia aquest home fent fotos.
2.4.12

Puigpelat és ciutat

Un lloc ideal per una rave de cap de setmana

I direu, on carai queda Puigpelat? 

Doncs és un poble a la vora de Valls i ja és ciutat perquè té l'honor de tenir naus industrials abandonades. Ignoro quines en són les causes però el que sí que sé és que els últims anys han anat sortint com bolets aquestes naus industrials en polígons hipertrofiats a Bràfim, Puigpelat, Alcover i algun altre poble que no recordo, a banda del monstre d'IKEA al polígon de Valls. Té tota la pinta de que ens estan planificant un nou Vallès, en silenci i amb l'amenaça sempre present de l'ampliació de la Petroquímica cap a Alcover i Valls. Per això han començat una autovia, a mig fer, de Reus a Montblanc. Això dóna llocs de treball? Potser sí, però quan totes aquestes empreses marxin només ens deixaran naus industrials com aquesta. Al mateix polígon de Valls podeu observar, durant un passeig no gaire atent, l'estat en el que es troben moltes naus. Moltes s'ofereixen de lloguer des de fa una pila d'anys i les herbotes creixen d'entre les esquerdes: només la gran K de Kellog's il·lumina la nit però ves a saber fins quan. Valls Química deixa anar els seus gasos pestilents i ningú critica perquè són llocs de treball. Ens podem fiar de tot aquest desenvolupisme? Allà són pocs, poques veus que protestin i la gran ciutat comtal necessita trasters on amagar les vergonyes.

Ja heu trobat al mapa Puigpelat?   

Nau diàfana. Ideal parelles

23.1.12

Palmeres en mal estat

Ja quasi me n'havia oblidat però una carta publicada a Carrer, el diari de la FAVB, m'ha fet memòria. Com recordareu, al novembre va caure una palmera a la Diagonal i va ferir dues dones. Aquestes palmeres estaven en "mal estat", "malmeses" o en "males condicions", tal com el Senyor Alcalde invisible va dir. Aquestes, per tant, han de ser substituïdes. No us sembla que està parlant més de mobiliari urbà (cadires, un fanal, una barana) que d'éssers vius? Això si, tota la premsa va recòrrer al mateix llenguatge. Potser la gent gran ingressada en hospitals o residències també estan en "mal estat" o "malmeses", però déu nos guard de dir que s'han de substiuir per unes altres unitats. Digueu-me exagerat però denota quin paper té l'arbrat i la natura a la ciutat: per fer bonic i no molestar.

Enlloc vaig veure les paraules "malaltes", o "massa regades", ja que, tal com diu la carta d'en Joan Ginesta a la revista Carrer, "l'impacte continuat del reg sobre el tronc de les palmeres ocasiona danys greus que de ben segur es transformaran en problemes de seguretat". Els éssers vius es fan grans i moren, tots, inclosos els arbres i les cotorres argentines que fan xirinol·la a les seves capçades. Potser tenen una infecció, com el morrut a les palmeres o el tigre del plàtan, als plàtans, que els debilita i els fa proclius a d'altres malalties, sino els mata directament. Igual efecte té la contaminació de la ciutat que, dia si dia també, supera tots els límits establerts. Aleshores, per què ara s'han de revisar totes les palmeres de la ciutat? No seria millor entendre perquè s'ha anat a terra aquesta palmera i si té alguna cosa a veure amb el reg, la contaminació o alguna agressió que desconeixem?

Aprop de casa hi ha un niu de cigonya enorme dalt d'un plataner. Amb prou feines puc entendre com s'aguanta. Un pot imaginar el dia en el que aquest arbre caigui. Posem el cas que, enlloc d'intentar esbrinar perquè ha caigut (l'edat, el tigre, alguna altra malaltia), ens refiem del que digui un veï, posem Xavier pel cas, que digui que és culpa del niu que suportava i aleshores els tècnics municipals vagin a la caça de tots els nius sobredimensiotats dalt dels arbres. Faran una cacera de cigonyes com estan fent amb les palmeres, amb la diferència que "no substiuiran" aquests nius per unes "altres unitats" ja que, tothom ho sap, els ocells són éssers vius i no es poden reposar com si fóssim a les lleixes d'un supermercat.
16.1.12

El "relat"

Cada cop sento més parlar del "relat", de "construir un relat". Storytelling, en diuen en anglès. Aquest terme fa referència a la manera de crear un concepte per difondre'l de forma efectiva i dirigir esforços i idees en la mateixa direcció. Fixeu-vos-hi, ja no es parla de sinèrgies: tothom qui vulgui ser alguna cosa en aquesta vida hauria de començar a incorporar aquest terme.

Durant un temps vam haver de suportar que els polítics parlessin de "fer pedagogia" amb tot allò que els convenia, que no era més que imposar agendes. Ensenyar-nos de quin color és el contenidor del paper o que a certes hores de la nit no podem fer bricolatge amb la serra mecànica, això sí que seria pedagogia. Al mateix temps vam començar sentir a parlar sobre allò de crear una "marca" (la "marca Barcelona", per exemple; en aquest bloc ja escrivíem sobre això), és a dir, una idea que fos fàcil de vendre i que potenciés determinades coses i deixés de banda les complexitats i els racons més incòmodes o no resolts.

Ara en diuen crear un "relat". El "relat" es construeix al voltant d'iniciatives polítiques que haurien d'atraure la inversió i els turistes i fomentar l'activitat econòmica. El relat de Barcelona, de Catalunya... Nosaltres som personatges de repartiment, i hem de fer mans i mànigues per la causa. Perdó, pel "relat".

El "relat" en aquest país i veïns s'ha basat en crear alguna patum megalòmana i després construir-ne una justificació, com un pintor abstracte mediocre que, segons el resultat del quadre, ja s'empescarà després un títol i una explicació. Recordeu el Fòrum de les Cultures? Després de la indigestió de formigó, algun comentarista arribava a dir que el que realment va fallar va ser "la construcció d'un relat que engresqués la ciutadania". Exactament igual que quan els nostres representants polítics diuen que "no han sabut transmetre el missatge".

Que aquests acudits faraònics aportin inversió, això no està demostrat. De debò, no està demostrat. És vistós per reforçar (o deformar) una determinada visió de la realitat, si això ens interessa. Però dilapidar diners per parir una estrella que faci que la nit sembli el dia, això és més vell que anar a peu. Em recorda a una planta que tinc a la terrassa, un aeonium que fa una pila d'anys que tinc. Passa amb poca aigua, però les fulles dels seus rosetons sempre estan verdes i s'organitzen a la perfecció. Un bon dia li creix la flor, que és una tija tan gran i llarga carregada de petites flors que, quan es marceix, moltes vegades es mor tota la planta, eixarreïda per l'esforç.

Hi ha altres tipus de plantes que, a diferència de l'aeonium, creixen i es nodreixen de forma discreta, es reforcen, miren més per l'eficiència (no confondre amb la productivitat, un altre terme de moda) i van fent, sense esperar un Òscar ni un premi FAD.

El "relat" en aquestes latituds sempre serà un intent de vendre'ns una moto molt cara i de simplificar les subtileses de la societat en favor d'uns interessos no consensuats. Reforçar l'atenció social, millorar les condicions dels treballadors i les empreses, mantenir un bon sistema sanitari i educatiu, requereix una milionada que mai no obtindrà prou publicitat. Alguns d'aquells països del Nord d'Europa que alguns polítics ens refreguen per la cara (amb una altra intenció) no en saben res, de quimeres faraòniques. I aquí baix, molts i molts treballadors, autònoms, becaris, petits empresaris, etc., saben que el que fan ho fan bé, però toquen de peus a terra i no demanen que els organitzin una gala d'homenatge. I sobretot, no ens martiritzen constantment amb l'excel·lència i la seva "marca".

Però cadascú a la seva, que continuïn parlant de "relat"; jo sempre hi llegiré "cuento xino".