25.9.12

La creu vermella del pop


Per tot bon crític i entès musical, col·locar la paraula Beatles quan es parla de pop és essencial. Tot s'acaba a reduir a referències a aquesta gran banda britànica i sembla que, ni abans ni després, hagi existit res més. Si es vol ser una mica més entès, es referencia els Monkees, els Beach Boys i, en casos extrems, els Zombies. Però que no s'ha fet res més des dels seixanta? 

Redd Kross és un grup de Los Angeles, del mateix suburbi d'on van sorgir els Beach Boys, que mai va aconseguir l'èxit que molts pensàvem que mereixia. Però tan se val: potser millor així. Si em pregunteu per pop, us diré Redd Kross, una banda abocada sense contemplacions a la melodia que s'enganxa, a les tornades que t'aixequen de la cadira, que et fan ballar i rodar el cap. I va ser als noranta que aquests germans prodigi van fer el millor pop amb un trio de discos absolutament essencials. Des del Third Eye (1990), passant pel Phaseshifter (1993) i acabant amb el Show World (1997), van mostrar una potència i una alegria inusitada, que ens va ajudar a espolsar-nos la tristesa reumàtica del post-grunge. Alguns entesos en el tema li van encasquetar l'etiqueta de power pop, potser degut a les seves guitarres distorsionades i les veus que s'esgargamellaven. Però van ser molt més que això. En un disc seu podies passar per mitja història del rock i del pop, des de Cheap Trick, passant per Kiss, el baroque pop, rampells d'allò més punk, submergir-te en jocs de veus de tots els colors que farien somriure a qualsevol membre dels Zombies i, perquè no, fins i tot talls en els quals els hard-rockers s'hi podien trobar d'allò més còmodes. Vivien en terra de ningú, lluny de les categoritzacions que molts locutors de ràdio i redactor de revistes musicals volien imposar-nos. No van canviar el món, no, però ens el van fer molt més alegre.

Si us hagués de recomanar un disc, no dubtaria en dir-vos el Phaseshifter, segurament degut a que va ser el primer que va arribar fins les meves orelles en una cinta de cassette de 90: a la cara A, el "Bakesale" de Sebadoh i a la cara B, aquest disc. Molt més grunge que el Third Eye, tant el Phaseshifter com el Show World van comptar amb la presència del guitarrista Eddie Kurdziel que, des de la meva modesta opinió, considero excepcional. La gran aturada que va patir la banda després d'aquest últim disc es pot explicar en gran part per la seva mort per sobredosi el 1999. També recordar que originalment la banda es deia Red Cross i, com no, Creu Roja Internacional els va denunciar i, arran de la sentència, van canviar el nom a Redd Kross l'any 1984, encara que aquesta solució mai va satisfer l'organització humanitària.

I per cert, encara estan en actiu i fins i tot han publicat un disc enguany, que no he escoltat, després de catorze anys de silenci discogràfic. Així que si mai passen prop vostre no dubteu en fruir una mica del seu espectacle, que és encara això, espectacle proper als seus espectadors i fans.  
17.9.12

Revista de crítica literària: "Els meus primers aliments"


"Els meus primers aliments"
Il·lustracions de Francesc Rigol
 
Col·lecció Cubs
Ediciones Saldaña, S.A.

16 pàgines, tapa dura. Pàgines dures.


"Els meus primers aliments" no és un llibre convencional. És un tour de force per l'imaginari col·lectiu alimentari del canvi de segle. És un llibre coral, on tots els personatges, per estrafolaris o injustificables que ens semblin a primer cop d'ull, tenen un paper concret i cabdal en l'obra (és digna de menció, per exemple, la figura del Pastís com a contrapunt del Tomàquet).

L'obertura del relat ("Poma") sembla voler satisfer inicialment les expectatives del lector. Un començament estructurat, amable, descriptiu, com una novel·la del segle XIX, però que ningú no s'enganyi: l'objectiu és fer que abaixem la guàrdia per estabornir-nos amb un ritme narratiu trepidant i amb dramàtics girs inesperats. (Com, si no, s'explica el pas de "Llimona" a "Albergínia"?) Tot i això, és un llibre de fàcil lectura on el lector queda captivat des de la primera pàgina.

No falten pinzellades de caire més filosòfic, com ara el tall de síndria ("Síndria") com a metàfora d'una personalitat incompleta que no troba un encaix entre les formes rodones i finites de la poma o el tomàquet.

La narració passa del rigor descriptiu, com ara "Entrepà", a passatges d'una voluptuosa sensualitat descriptiva, com ara "Xocolata", amb una tassa de xocolata desfeta. El magnetisme narratiu, ajudat per les extraordinàries il·lustracions de Francesc Rigol, ens fa visualitzar gotes de xocolata calenta que vessen i llisquen tassa avall...

A les acaballes, amb "Pernil" entreveiem que la trama, lluny de resoldre's, es complicarà encara més en un final previsiblement dur, i la llauna de sardines a mig obrir de "Sardines" confirma els nostres pitjors presagis: tres sardines perfectament disposades, un final obert i una imatge que ens queda a la retina molt després de tancar el llibre, un cop d'efecte final digne de cert estil anglosaxó contemporani. Hom diria que és un final massa rebuscat i inquietant que no s'adiu amb la resta de l'obra, però això dependrà del gust del lector. Personalment, és un dels llibres que més m'ha impactat en els últims temps.
10.9.12

Exageradament llarg

Posar nom a qualsevol cosa, animada o no, és sempre difícil. I si el tema no depèn d'una persona, sinó de dues, tres o més, l'assumpte es complica bastant. Així que no ens ha d'estranyar que, de tant en tant, aparegui algun grup amb un nom exageradament llarg. El més escandalós, des del meu punt de vista, és el de "...And you will know us by the trail of dead", més coneguts com Trail of Dead. I sí, comença amb tres punts suspensius. Veient les aficions alcohòliques del seu cantant no ens hem de sorprendre que apareguessin amb aquest nom. Per una altra banda, no són només un grup amb un nom llarg sinó que han publicat una sèrie de discos d'allò més bons. Us recomanaria sobretot el "Source, Tags and Codes" (2002), potser perquè va ser el primer que vaig escoltar i no són molt innovadors que diguem entre LPs. Dintre d'aquesta categoria tenim grans grups, que no conec, com "Flowers from the Man who Shot Your Cousin", "Someone Still Loves You Boris Yeltsin", "First Dog to Visit the Center of the Earth" o "The World is a Beautiful Place and I'm No Longer Afraid to Die". En aquesta pàgina teniu un bon recull de noms de bandes que són "ridículament llargs". Jo mateix també vaig formar d'una banda amb un nom massa llarg: el grup es feia dir "Less is More Love is Blind" en honor a una frase de la cançó "Stay Away" de Nirvana. Vam dubtar si posar per nom un altra frase d'aquesta cançó, aquella que diu "God is Gay". Així que vist el panorama, el nom no era pas tan dolent.

Després trobem bandes que tenen una tendència absurda per posar noms infinits a les cançons que componen els seus discos. Per exemple, la banda de Massachusetts Giraffes? Giraffes! (el nom ja no té preu) va posar títols tan macos com "…And Then She Look’d Down And Saw Miniature Houses And Miniature People And Inside The Miniature People Were Miniature Hearts Pumping Blood Through Miniature Veins (Her Mouth Was Watery And Wet)" en els temes del seu disc "SuperBass!!! (Black Death Greatest Hits Vol. 1)" (2005). Per sort, les cançons tenen una longitud proporcional a la mida del seu títol. La música que fan és tan original com aquests títols però no aguanten el pas del temps, cansen. En el bàndol contrari trobem bandes com Karma to Burn o ¡Forward Russia! (diria que totes dues ja no toquen), les quals anomenaven els temes per números. La idea no és nova ni tampoc bona ja que és impossible recordar quina cançó és quina. La 19? La 33? Una manera ben bona d'oblidar i no reconèixer les cançons. Per cert, Forward Russia! va ser  una banda britànica, de Leeds, considerada una "one-hit-band" que ha estat completament oblidada amb el temps. En concret, van treure un disc, "Give me a Wall" (2006), que penso que és del milloret que va aparèixer durant la dècada a les Illes.

Finalment, a l'hora de posar un títol de disc exageradament llarg trobo que els campions són "A Silver Mt. Zion", una banda de post-rock (per dir alguna cosa) encara en actiu que van publicar discos amb noms tan curts com "He Has Left Us Alone But Shafts of Light Sometimes Grace the Corners of Our Rooms" (2000) o " This Is Our Punk-Rock, Thee Rusted Satellites Gather + Sing" (2003). La durada dels talls són també exagerats i molts cops m'és impossible saber quan comencen i quan acaben. Potser és que em faig gran però ja no aguanto escoltar cap disc seu sencer. No cal dir que aquesta tendència a nom llargs és molt comuna entre els grups de post-rock (per dir-ho d'alguna manera), potser degut a que en la seva gran majoria són instrumentals i per dir alguna cosa es veuen obligats a fer-ho en el títol de cançons i LPs. Per exemple, els Explosions in the Sky, nom horrible i que en un primer moment pensava que era una broma, que van treure un disc amb un nom tan curt i tan poc pompós com  "Those Who Tell the Truth Shall Die, Those Who Tell the Truth Shall Live Forever" (2001), al qual em vaig enganxar de mala manera fins que vaig conèixer les seves actituds antisocials dalt de l'escenari.

En fi, no us amoïneu gaire per quin nom posar-li a res: sempre hi ha algú altre que l'ha fet més grossa!
3.9.12

Desfilada de ratolins

Quan demanes l'opinió sobre una cançó o concert teu, a què recorda o a quin grup, sobten les respostes que obtens. Des de la banda sonora de Silent Hill fins a Radiohead, me les han dit de tots colors. Però una opinió de la qual sempre estaré agraït va ser la que em va donar el bateria català dels Lords of Atlantis, un grup de bascos amb els que vam compartir escenari a la mítica sala Mogambo de Donostia, que va dir-me que li recordàvem (nosaltres aleshores érem Él Hecho) a The Appleseed Cast i a Mice Parade. Dels primers, no puc dir gran cosa: estan prou bé però no, no li vaig veure el lligam i tampoc em van enganxar. Però què dir dels segons! (o del "segon", perquè darrera aquest nom s'amaga la naturalesa multi-instrumentalista, addicta als bucles, d'en Adam Pierce)


En un primer moment, Mice Parade no em va sorprendre ni enganxar. El disc "The True Meaning of Boodleybaye" (1998), el primer que va arribar a les meves mans, s'escolta bé però els temes són massa llargs i potser massa experimentals per la meva oïda. Però, sobretot, el problema és que no sóc capaç de taral·lejar cap fragment de cançó ni recitar cap frase de la lletra. Si passa això, és que el disc en qüestió no canviarà la teva vida, que és el que va passar. Tot el contrari succeí amb el disc "What it means to be left-handed" (2010). Començant pel títol, una frase que ens agrada molt als del ram esquerrà, ja em va atrapar. Les primeres quatre cançons són antològiques i no s'ha de tenir sang a les venes per no emocionar-se amb elles. Sí, és pop rarot, amb el típics tics de multi-instrumentalista, però sense fer-se en cap moment pesat ni onanista, amb cert aire folk i també africà i amb una cantant, la Somi, que les fa eternes i etèries. Després d'aquestes quatre cançons, s'encadenen cançons que semblen estar a mig fer però tant fa: són com petits tastets dels quals no convé afartar-se.

Així doncs, gràcies a aquell bateria, el nom del qual per desgràcia no recordo, pels bons consells i per fer-me conèixer aquesta música que ja mai abandonaré.