25.9.12

La creu vermella del pop


Per tot bon crític i entès musical, col·locar la paraula Beatles quan es parla de pop és essencial. Tot s'acaba a reduir a referències a aquesta gran banda britànica i sembla que, ni abans ni després, hagi existit res més. Si es vol ser una mica més entès, es referencia els Monkees, els Beach Boys i, en casos extrems, els Zombies. Però que no s'ha fet res més des dels seixanta? 

Redd Kross és un grup de Los Angeles, del mateix suburbi d'on van sorgir els Beach Boys, que mai va aconseguir l'èxit que molts pensàvem que mereixia. Però tan se val: potser millor així. Si em pregunteu per pop, us diré Redd Kross, una banda abocada sense contemplacions a la melodia que s'enganxa, a les tornades que t'aixequen de la cadira, que et fan ballar i rodar el cap. I va ser als noranta que aquests germans prodigi van fer el millor pop amb un trio de discos absolutament essencials. Des del Third Eye (1990), passant pel Phaseshifter (1993) i acabant amb el Show World (1997), van mostrar una potència i una alegria inusitada, que ens va ajudar a espolsar-nos la tristesa reumàtica del post-grunge. Alguns entesos en el tema li van encasquetar l'etiqueta de power pop, potser degut a les seves guitarres distorsionades i les veus que s'esgargamellaven. Però van ser molt més que això. En un disc seu podies passar per mitja història del rock i del pop, des de Cheap Trick, passant per Kiss, el baroque pop, rampells d'allò més punk, submergir-te en jocs de veus de tots els colors que farien somriure a qualsevol membre dels Zombies i, perquè no, fins i tot talls en els quals els hard-rockers s'hi podien trobar d'allò més còmodes. Vivien en terra de ningú, lluny de les categoritzacions que molts locutors de ràdio i redactor de revistes musicals volien imposar-nos. No van canviar el món, no, però ens el van fer molt més alegre.

Si us hagués de recomanar un disc, no dubtaria en dir-vos el Phaseshifter, segurament degut a que va ser el primer que va arribar fins les meves orelles en una cinta de cassette de 90: a la cara A, el "Bakesale" de Sebadoh i a la cara B, aquest disc. Molt més grunge que el Third Eye, tant el Phaseshifter com el Show World van comptar amb la presència del guitarrista Eddie Kurdziel que, des de la meva modesta opinió, considero excepcional. La gran aturada que va patir la banda després d'aquest últim disc es pot explicar en gran part per la seva mort per sobredosi el 1999. També recordar que originalment la banda es deia Red Cross i, com no, Creu Roja Internacional els va denunciar i, arran de la sentència, van canviar el nom a Redd Kross l'any 1984, encara que aquesta solució mai va satisfer l'organització humanitària.

I per cert, encara estan en actiu i fins i tot han publicat un disc enguany, que no he escoltat, després de catorze anys de silenci discogràfic. Així que si mai passen prop vostre no dubteu en fruir una mica del seu espectacle, que és encara això, espectacle proper als seus espectadors i fans.  

1 comentaris:

Òscar Morata ha dit...

I amb una presència escènica brutal!