17.9.12

Revista de crítica literària: "Els meus primers aliments"


"Els meus primers aliments"
Il·lustracions de Francesc Rigol
 
Col·lecció Cubs
Ediciones Saldaña, S.A.

16 pàgines, tapa dura. Pàgines dures.


"Els meus primers aliments" no és un llibre convencional. És un tour de force per l'imaginari col·lectiu alimentari del canvi de segle. És un llibre coral, on tots els personatges, per estrafolaris o injustificables que ens semblin a primer cop d'ull, tenen un paper concret i cabdal en l'obra (és digna de menció, per exemple, la figura del Pastís com a contrapunt del Tomàquet).

L'obertura del relat ("Poma") sembla voler satisfer inicialment les expectatives del lector. Un començament estructurat, amable, descriptiu, com una novel·la del segle XIX, però que ningú no s'enganyi: l'objectiu és fer que abaixem la guàrdia per estabornir-nos amb un ritme narratiu trepidant i amb dramàtics girs inesperats. (Com, si no, s'explica el pas de "Llimona" a "Albergínia"?) Tot i això, és un llibre de fàcil lectura on el lector queda captivat des de la primera pàgina.

No falten pinzellades de caire més filosòfic, com ara el tall de síndria ("Síndria") com a metàfora d'una personalitat incompleta que no troba un encaix entre les formes rodones i finites de la poma o el tomàquet.

La narració passa del rigor descriptiu, com ara "Entrepà", a passatges d'una voluptuosa sensualitat descriptiva, com ara "Xocolata", amb una tassa de xocolata desfeta. El magnetisme narratiu, ajudat per les extraordinàries il·lustracions de Francesc Rigol, ens fa visualitzar gotes de xocolata calenta que vessen i llisquen tassa avall...

A les acaballes, amb "Pernil" entreveiem que la trama, lluny de resoldre's, es complicarà encara més en un final previsiblement dur, i la llauna de sardines a mig obrir de "Sardines" confirma els nostres pitjors presagis: tres sardines perfectament disposades, un final obert i una imatge que ens queda a la retina molt després de tancar el llibre, un cop d'efecte final digne de cert estil anglosaxó contemporani. Hom diria que és un final massa rebuscat i inquietant que no s'adiu amb la resta de l'obra, però això dependrà del gust del lector. Personalment, és un dels llibres que més m'ha impactat en els últims temps.