18.10.12

Gent del barri: Steve McQueen

És l’Steve McQueen, us ho juro, com si hagués tornat des de la ultratomba a Barcelona i només li haguessin permès ser un sense sostre. Potser és una mica més baixet i ranqueja segons com, però és poca cosa si tenim en compte que ha estat una bona temporada a l’altre barri. 
 
Gairebé cada dia el veig passejar pels carrers del barri, capcot, desvagat, amb una mirada ni trista ni alegre, potser només melancòlica. Sempre duu la mateixa motxilla de color indeterminat que potser va heretar de la seva època al cau o als escoltes (o, potser, del seu pas per la divisió d’infanteria de la Segona Guerra Mundial). El cabell li creix una mica salvatge però va sempre ben afaitat i sense cap taca evident als camals. Quan ens creuem, sovint em pregunto si deu estar tramant plans de fuga d’aquesta presó, de la ciutat que sembla que mai abandona. Tot em fa pensar que dorm cada nit en algun tipus de residència i, tan bon punt surt el sol, surt als carrers que recorre fins al vespre, potser per mitjà d’un túnel excavat des de la seva habitació.

Però alhora podria ser tot el contrari. Un parell de dies el vaig veure escrivint, amb lletra molt petita, en una llibreta ben doble degut al bon munt de pàgines manuscrites. Xerra amb tothom però jo no m’atreveixo a dirigir-li la paraula, potser per no espatllar la pintura. De tant en tant, m’enganxa observant-lo. Qui serà? Potser és un intel·lectual, un d’aquells que pensa i passeja. Quina haurà estat la seva vida? Algú altre li haurà comentat que sembla un doble del gran i malaguanyat Steve McQueen? Tindrà un guant i una pilota de beisbol dins de la motxilla?

11.10.12

Gent del barri: l'Aranya

Hi ha un home al barri que em té fascinat. Va vestit d’executiu tot el dia amb corbata blau cel, camisa blanca de coll ferm, americana i pantalons que li van tan balders que sembla que dins hi hagi un parell de crosses. L’home té complexió d’aràcnid, amb un pit i ventre prominents però no exagerats, i les cames i els braços s’intueixen magres i esquifits.

L’home està tot el dia cascant, és a dir, bevent cerveses, gin tònics o ves a saber quina varietat d’alcohol. De bon matí, l’he vist al bar Penalty, del carrer Parlament, buidant una cervesa rere una altra amb tota la parròquia de jubilats i ex addictes, operaris i paletes de passaport indeterminat. Als vespres, al bar Família Mundial, de Ronda de Sant Pau, ja ha passat als gin tònics. A les nits, l’he vist enfilant fent tentines pel carrer de la Cera cap al Raval.

Avui ha anat a algun bar on, mentre mig planeta estava pendent del Barça-Madrid, a la barra i acompanyat del seu inseparable gin tònic, ha demanat un bolígraf al cambrer i un plec de fulls, que han resultat ser albarans i factures de comandes del bar. Per la cara en blanc, ha començat a gargotejar el nom de Mr Christopher Tucker però, ves per on, la paraula Tucker no li acabava de quedar del tot bé. I, pàgina rere pàgina, anava provant d’escriure correctament el nom. Just quan el Madrid ha marcat el primer gol, ha esclatat a riure sorollosament al adonar-se que havia escrit Sucker enlloc de Tucker. Mig bar, els qui no el coneixien, l’han mirat amb hostilitat, tot pensant que no fos un seguidor madridista del subtipus provocador. L’home tot seguit ha demanat el segon gin tònic (“Manel, ara li poses una mica de ginebra, si us plau!”),

Després d’un bon plec de fulls i tres gin tònics, ha sortit del bar i ha agafat la furgoneta que fa de taxi. Al vestíbul dels vols d’arribada de l’aeroport, tot balancejant-se de manera imperceptible en les seves extremitats d’aràcnid, ha estès un paper, amb una comanda de tòniques de la casa Schweppes, on es podia llegir, a l’altra cara, Mr Christopher Tucker. I allà me’l trobo, amb un lleu somriure que li creua el rostre mentre pensa què hagués pogut passar si hagués deixat la S enlloc de la T.