18.10.12

Gent del barri: Steve McQueen

És l’Steve McQueen, us ho juro, com si hagués tornat des de la ultratomba a Barcelona i només li haguessin permès ser un sense sostre. Potser és una mica més baixet i ranqueja segons com, però és poca cosa si tenim en compte que ha estat una bona temporada a l’altre barri. 
 
Gairebé cada dia el veig passejar pels carrers del barri, capcot, desvagat, amb una mirada ni trista ni alegre, potser només melancòlica. Sempre duu la mateixa motxilla de color indeterminat que potser va heretar de la seva època al cau o als escoltes (o, potser, del seu pas per la divisió d’infanteria de la Segona Guerra Mundial). El cabell li creix una mica salvatge però va sempre ben afaitat i sense cap taca evident als camals. Quan ens creuem, sovint em pregunto si deu estar tramant plans de fuga d’aquesta presó, de la ciutat que sembla que mai abandona. Tot em fa pensar que dorm cada nit en algun tipus de residència i, tan bon punt surt el sol, surt als carrers que recorre fins al vespre, potser per mitjà d’un túnel excavat des de la seva habitació.

Però alhora podria ser tot el contrari. Un parell de dies el vaig veure escrivint, amb lletra molt petita, en una llibreta ben doble degut al bon munt de pàgines manuscrites. Xerra amb tothom però jo no m’atreveixo a dirigir-li la paraula, potser per no espatllar la pintura. De tant en tant, m’enganxa observant-lo. Qui serà? Potser és un intel·lectual, un d’aquells que pensa i passeja. Quina haurà estat la seva vida? Algú altre li haurà comentat que sembla un doble del gran i malaguanyat Steve McQueen? Tindrà un guant i una pilota de beisbol dins de la motxilla?