16.12.13

Les ciutats intel·ligents

Per arrodonir els discursos, és oportú encabir algunes sentències imaginatives. Per això el Dr. Roc Toix surt sempre a fer un tomb la nit abans d'impartir una conferència perquè, amb la cadència dels passos i de tot allò que observa, li vinguin al cap les frases més enginyoses, que enregistra a l'instant amb l'smart phone. La seva xerrada de l'endemà inaugura un congrés mundial sobre smart cities, on representa la ciutat.
Tot just trepitja la vorera que ja li ve la primera frase, gràcies als 85 km d'enllumenat nadalenc que també il·luminen el seu carrer. La idea és relacionar progrés, la intel·ligència i la llum i oposar-ho a la foscor, que és la caverna, el retrocés, l'estancament. Això sí, es cuidarà prou de dir quan costa mantenir el dia durant la nit.
En tombar una cantonada, es creua amb un individu subsaharià que empeny un carro ple de ferralla i andròmines i, així, li sorgeix una altra ocurrència: les smart cities no han d'amagar la pobresa. Per avançar, és indispensable la humilitat i admetre els defectes. També anota alguna cosa sobre mobilitat i el transport respectuós amb el medi ambient.
Així, passeja durant una bona estona i, tot esperant que un semàfor canviï de llum, s'entreté observant un home que s'ha enginyat un dormitori dins del caixer de torn, amb matalàs, mantes i cartrons. El semàfor passa a verd i engega l'smart phone. Aquesta és la frase que tancarà la xerrada: la iniciativa privada serà indispensable en el futur de les smart cities i, per això, s'ha d'incentivar l'obra benèfica dels grans conglomerats industrials, financers i econòmics.
Feliç amb el resultat creatiu de la passejada, gira cua cap a casa, amb un cert regust amarg per no haver acabat de perfilar una idea sobre els ocells que empastifen la ciutat. A la nit, no se'n veuen.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 340. (Secció "Poca Broma")
8.11.13

Els ocells de Roa!

 Gàmbia

Mèxic

 Gàmbia

Dotzenes de murals d'ocells i altres animals (de vegades, vius) del graffiter Roa!.
4.11.13

L'aire que respiro s'arrossega


Si us dic "Creep" de Radiohead, potser els més vius entendreu perquè us he entaforat aquest video un pèl inquietant (i pelut). "Creep" va ser el tema insígnia del pop ploramiques dels 90s que va animar a milers d'ànimes càndides i torturades a flagel·lar-se en secret. Tot i això, opino que és un tema brutal i que va marcar un abans i un després. El problema és que ens l'han fet avorrir en milers de sèries, anuncis, pel·lícules i altres tuguris audiovisuals on les bones cançons es fan malbé. Això i els milers d'imitadors de segona categoria, sense no gaires muses, que han repetit l'esquema fins al vòmit.
Quan vaig escoltar "The Air that I breathe" de The Hollies, del 1973, em vaig quedar parat de com s'assemblava al tema de Radiohead. Els membres dels Hollies també ho van veure claríssim i van portar als tribunals a Radiohead per plagi. Evidentment, van guanyar el plet i des d'aleshores la cançó de "Creep" té com a co-autors, a més de Radiohead, a Albert Hammond i Mike Hazelwood dels Hollies. I puc estar ben segur que la picossada que n'han tret és molt més sucosa que la que han obtingut durant tota la seva (extensa) carrera musical.
22.10.13

La majoria silenciosa

La majoria silenciosa és intangible, impalpable i incomptable. No participa en manifestacions, no vota i no té cap tendència consumista que la pugui distingir com a massa diferenciada. Però això no representa cap dificultat per a que, des del govern d'Espanya, no només ens assegurin que existeix, sinó que també sàpiguen què és el que pensen. Amés, són majoria -és a dir, son més que tota la resta junts- i el fet que un valor inquantificable sigui superior a -posem el cas- un milió i mig de persones deu fer les delícies dels amants de les fal·làcies lògiques, com són els membres de l'executiu espanyol: en concret, de l'apel·lació a la majoria, argumentum ad populum, una trampa que fa dies que coneixem.

D'on sorgeix aquesta massa invisible és tot un misteri, però no podem descartar que sigui la continuació de la tradició mística hispànica (amb les seves aparicions de verges i cors encadenats flamejants, intervencions divines decissives i crema de pagans a les fogueres), a la qual afegirien certs problemes bàsics en aritmètica i algunes disfuncions perceptives.

De fet, el terme pot generar alguna confusió i per això no recomanem el seu ús. Es pot entendre com a majoria silenciosa aquella que omple fosses comunes i cunetes funeràries escampades per tota la Península. No és per casualitat que Espanya és el segon país del món amb més fosses comunes, després de Cambodja. I tota aquesta gent que jau sota terra sí que és silenciosa, perquè una minoria armada els va fer callar. Amb plom.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 332. (Secció "Poca Broma")

18.10.13

Internet avui dia


Més llibres virtuals a LiarTownUSA
9.10.13

Barcelona borrega


Remenant els correus, he topat amb aquest cartell que reinterpretava la enèsima campanya idiota de l'Ajuntament de Barcelona, en aquest cas una que duia per lema "Tu bategues, Barcelona batega!". Si voleu fer un repàs a la tonteria generalitzada que hi ha al departament de creatius del consistori barceloní, feu una ullada a aquest pdf (que inclou greatests hits com el lema xava "Barcelona, posa't guapa" o la conceptual "b+b+b= B"). Passareu una bona estona.
Resumint: si algú pensa que en Dallonses és un arribista, que és qui me'l va enviar, només dir-vos que aquest cartell és del 2006. Ja fa anys que anem treient escuma!


5.8.13

In Incendis Deo

En aquests temps convulsos que vivim, calen solucions originals. El Conseller Menjaciris està convençut que ha maximitzat els recursos de què disposa i, a més, ha recuperat un poder força menyspreat pel tripartit: els designis de Déu. Com a responsable de la protecció contra els incendis, les retallades pintaven un escenari horrorós. Així doncs, va organitzar una pluja d’idees entre els màxims dirigents del Departament per projectar una sèrie de mesures per combatre els incendis en aquestes noves condicions. D’aquestes reunions, en va néixer el programa CRISTCAT, que va consistir a promocionar processons per invocar la pluja (però tampoc no massa, per evitar inundacions) i encendre milions d’espelmes a les esglésies i ermites més remotes, a verges, sants i màrtirs, per demanar la intervenció divina. Pel que fa a la primera mesura, va ser tot un èxit, ja que moltes processons i novenes van haver de suspendre’s per uns bons aiguats. L’efecte de les espelmes va provocar cert nerviosisme dins del Departament, ja que, amb tanta espelma, es temia que s’acabés calant foc a alguna església.
Tot i que els resultats inicials van ser esperançadors, es van reforçar les mesures amb la subvenció de misses arreu del país per pregar a Qui Tot Ho Veu que el país no quedés socarrimat. A més, es va dissenyar una mena de síntesi ritual entre totes les danses per invocar la pluja que han estat registrades al món. Després, es van buscar immigrants al nostre país que provinguessin d’una tradició animista, amb els quals es va dur a terme aquesta dansa ritual.
Si ha plogut més del que és habitual, no ho sap del cert, però l’èxit del ball ritual ha estat aclaparador i diversos festivals de dansa d’arreu s’han interessat en la representació d’aquesta dansa. Mal per mal, faran uns dinerons.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 326. (Secció "Poca Broma")

22.7.13

Satchmo davant un públic selecte


Només és una fotografia però he trobat que és molt evocadora, d'una bellesa particular i un pèl folklòrica. És, com ja haureu vist, en Louis Armstrong "Satchmo" tocant la trompeta a l'esfinx de Giza i la seva dona Lucille. La data és del 1961 i potser va ser durant el mateix període que en Ryszard Kapuscinski se'l va trobar a Khartum, tal com ens explicà a "Viatges amb Heròdot", en un concert, davant un públic fred i impassible, i més tard a la terrassa d'un hotel, esgotat, malalt i amarat de suor. És un dels fragments que més explica sobre el divorci cultural entre els africans i els seus descendents que viuen a Nord-Amèrica. No deixa de ser curiós que, precisament, en Louis Armstrong fos un dels ambaixadors culturals que van recórrer el món per estendre l'american way of life arreu. Sembla que al Sudan no va acabar d'interessar gaire.

Més: OpenCulture.
18.7.13

El Zoo d'en Matticchio


Gats, pingüins, mussols, elefants recargolats. Aquest és el món de l'il·lustrador italià Franco Matticchio, el qual té punts en comú amb Maurice Sendak, per suposat, però també m'ha recordat alguna obra de Magritte i d'altres pintors. Molt surrealisme i molts animalons, què més podem demanar? 50Watts ha fet un petit recull que recomano que mireu si us ha agradat el mussol d'aquí dalt.

Per acabar, un petit autohomenatge: mireu aquesta portada d'en Matticchio:


Més: Animalarium, magnífic blog sobre animals i il·lustració a on podeu trobar un piló d'obres d'en Matticchio.
23.5.13

Calders i Espinàs



Mai és tard per recordar aquest gran escriptor, en Pere Calders, entrevistat fa una pila d'anys per l'Espinàs al programa "Identitats". Potser és un document només apte pels més fanàtics però trobo que paga la pena escoltar-se'l un altre cop. És una de les poques persones i escriptors que parla(va) tal com escrivia, sense esnobismes ni intel·lectualismes. Fa la sensació que sempre estigués explicant històries (com diu l'Espinàs en un moment: "Vols dir que no ens estàs explicant un dels teus contes?") o, si més no, coses que mereixien ser explicades i recordades. Repassa, entre d'altres coses, els seus anys a Sant Cugat, a Mèxic, a Sant Antoni i la fal·lera per la fotografia. 
És només això i no és poca cosa: la història del nostre país concentrada en aquest homenet.


30.4.13

Selecció de personal

Com cada matí, la senyora Solé, encarregada de selecció de personal, feia passar els candidats i les candidates. No acabava de trobar ningú que li fes el pes i ja havia començat a rebre pressions des de la direcció. I és que es tractava d’un lloc de feina prou bo: a canvi d’una centèsima part del sou mínim interprofessional, la persona elegida obtindria tots els avantatges de poder treballar des de casa muntant grapadores.

“Primer, hauran d’emplenar aquest full; després, faran un psicotècnic, una entrevista personal i una dinàmica de grup”. El senyor Alamant, el candidat amb menys possibilitats, estava molt nerviós. Ja havia passat per aquell tràngol moltes vegades i no volia deixar passar cap oportunitat. Va llegir l’enunciat de la proposta de la dinàmica de grup: “Ets dins d’una barca que s’enfonsa enmig de l’oceà amb la resta de candidats. Sou lluny d’una illa que hi ha a la vista. S’apropen aletes de tauró al voltant de l’embarcació i el pes dels tripulants fa que cada cop hi entri més aigua. Com et salvaries?” Ja se la coneixia, aquesta història. Ara venia quan els rivals s’esplaiaven amb les seves arts oratòries i aconseguien el que, per a ell, semblava cada cop més impossible: una feina. Així que va esperar el moment en què tothom estava concentrat, va treure la pistola de l’interior de l’abric i els va matar tots: un rere l’altre, a excepció de la senyora Solé, que tremolava de dalt a baix. No podia reprimir la repugnància que li causava aquell individu: sense escrúpols, sense consciència, sense que li importés cap d’aquelles persones que havia mort... i tot només per una feina eixarreïda de quatre rals? Mirava amb horror com s’eixugava una taca de sang de la solapa de l’americana, molest, com si fos una cagada de colom. 

De fet, ja havia començat a marcar el número de la policia, però l’instint li va fer veure clar que s’equivocava, sort del seu olfacte professional! Va canviar d’opinió i va trucar a direcció. Després d’explicar tot el que havia succeït, va rebre la felicitació més autèntica que havia rebut mai: “L’enhorabona: ha sabut trobar el candidat ideal!”. 

Uns dies més tard, el senyor Alamant rebia les primeres peces i la senyora Solé, un sucós augment de sou.  

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa #312 (Secció "Poca Broma") 
10.4.13

Fer passar gat per llebre

Aquests últims dies hem viscut una successió ben curiosa de notícies que semblen confirmar la dita de fer passar gat per llebre: lasanyes i raviolis de vedella que en realitat eren de cavall o pastissos amanits amb coliforms fecals. O, com diuen en altres indrets, ens han donat garses per perdius. Aquest és un cas especial perquè, encara que les dues espècies són aus, el darrer avantpassat que comparteixen, una mesura de la distància evolutiva entre les espècies, va viure fa més de 100 milions d’anys. Entre els gats i les llebres, sorprenentment, hi va haver un avantpassat comú al voltant de la mateixa edat. I llavors, quin és el darrer avantpassat comú entre la vaca i els cavalls? Doncs, de fa poc més de 80 milions d’anys. Així doncs, tal com ens indica la saviesa popular, no hauríem de fer tants escarafalls perquè se’ls hagi colat una mica de carn d’un cosí germà de la vedella. Encara hagués estat menys greu que haguessin trobat gat en lloc de vaca, perquè són més propers evolutivament, amb un rebesavi comú de fa poc menys de 80 milions d’anys. Aquesta és la raó perquè, popularment, no es diu fer passar gat per vedella, a banda de la poca sonoritat de la dita. I no, no és cap brometa fàcil sobre cert tipus d’establiment oriental.

Però el que sí que és greu és que el president d’un Estat del sud d’Europa, en una terra de conills, es faci passar per humà quan no és més que un ase, espècie del tot honorable, però amb el qual compartim un avantpassat comú de fa 94 milions d’anys, exactament la mateixa distància que hi ha entre el gat i la llebre. Això sí que és greu, que ens facin passar gat per llebre d’una manera tan descarada! Encara que, ben pensat, no m’estranyaria gens que aquest ase tan barbut fos un creacionista més i que tot aquest article li sonés com si fos xinès.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 309. (Secció "Poca Broma")
7.4.13

Què és la salut?

"Ben abans que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) proclamés que la “salut és l’estat de benestar complet, físic, mental i social i no tan sols l’absència de malaltia o de sofriment”, aquests pobles de la selva havien comprès ja que la salut del cos no podia separar-se ni de la prosperitat material ni de la pau social, donant així a la noció de salut una dimensió que anava molt més enllà del simple benestar fisiològic. La paraula mvoe i el seu derivat evovoe poden significar la salut física, la pau i l’ordre social, el benestar material i el caràcter suau, dolç i tranquil d’una persona"

Lluís Mallart i Guimerà “Sóc fill dels Evuzok” (Edicions La Campana, 1992)

3.4.13

Els 135 principals

Aquests dies s’està parlant molt de regeneració democràtica, com si fos una cua de dragó. Però hi trobo a faltar un sentit estètic, en aquesta reforma. La nomenclatura acceptada per definir els partits i les seves dependències polítiques fan badallar. Expressions com democristià, conservador o socialdemòcrata, d’esquerres o de dretes, fan un tuf a naftalina de mantes massa usades. Proposo una veritable regeneració estètica, començant per com es descriuen els partits, i engrescar a la població a fer ús d’un nou llenguatge que revitalitzi la política.

Prenem l’exemple de la música, que fa anys que ha entès que, per vendre, la implantació d’una etiqueta atractiva és bàsica per al seu èxit. No direm rock, jazz o electrònica; direm post hardcore, hard bop o intelligent dance music. I així amb qualsevol estil. És essencial que l’etiqueta sigui en anglès. Així, no direm que un partit és conservador i catalanista, sinó que direm que fan post-thatcherian folk. L’equivalent cap a l’esquerra seria neo prog folk. D’altres que van un pèl perduts en el seu socialisme, encaixarien de meravella en el prog noise improvisation. A prop, trobaríem una mica d’ easy listening funk, amb instruments reciclats a partir de llantes de BMW i, ja al cantó fosc, tindríem els de la gavina, que es negarien a fer servir una etiqueta estrangera, però tocarien una estil similar al d’una orquestra tronada de festa major, amb toros i molta manzanilla. Més enllà hi haurien els que practiquen el hooligan monotonic minimalism (pels arguments que gasten) i per acabar, l’última incorporació a la llista dels 135 principals, els antisistema esquerranosos, que executarien un estil embrollat i complicat, hereus d'en Bela Bartok, i que definiríem com a post folk avant-garde ska.

És una idea. Per alguna banda hem de començar.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 308. (Secció "Poca Broma") 
13.3.13

Els motocarros de Piaggio

Cadascú té les seves manies i, de vegades, en tenim moltes. Aquestes motoretes sempre m'han apassionat, sobretot després de rondar pel sud d'Itàlia i Sicília, com  a la illa de Salina, a les Eòlies, on vam trobar aquesta parella al port. Són les famoses Piaggio Ape, que podem trobar a tot el planeta i també a Barcelona, però en funcions més que res publicitàries 
Si a Albània només trobem Mercedes, a Sicília sovintegen aquestes motoretes, del tot adequades al traçat esbojarrat i tortuós de les ciutats antiquíssimes de la Illa. Per exemple, pel servei de neteja o com a paradeta a Siracusa, a Sicília.

També me les he trobat transfigurades en "obres d'art", com aquesta en una exposició a l'Arts Santa Mònica, o decorada pels grafiters més compulsius ben a prop del MACBA.

Evidentment que les Piaggio Ape no són les úniques en la seva classe. A Grècia són més freqüents les d'altres marques, com aquesta Mazda a l'illa de Paros, o d'altres d'origen irreconeixible, sobretot al voltant dels mercats d'Atenes, tan transformades que tranquil·lament podrien aparèixer en una pel·lícula de Mad Max.

No hi ha cap pensament profund rere aquesta entrada. Només volia compartir una mania que tinc amb la càmera de fotos. Si en veieu alguna i la voleu compartir amb mi, podeu enviar-me alguna fotografia a informacioinutil@gmail.com. I veiem si fem així una bona col·lecció!

Per acabar, aquesta Piaggio aparcada de qualsevol manera a la illa de Salina.
21.2.13

Arqueologia aeroportuària

La feina d’arqueòleg ha esdevingut molt excitant en els últims anys. Viuen en una sorpresa contínua, com s’exemplifica en la darrera notícia del descobriment d’un nou jaciment datat pels volts de l’any 500 aGP (abans del Gran Pet). L’excavació ha deixat al descobert les restes d’un aeroport, un tipus d’instal·lació dedicada al transport aeri mitjançant unes naus terrestres, anomenades avions, molt freqüents fins l’adveniment de la teletransportació. Però el més estrany de tot, com succeeix en tants d’altres “aeroports” que també s’han desenterrat a la Península, és que no s’han trobat ni senyals d’ús ni restes d’avions, com sí s’han trobat en d’altres jaciments. L’abundància d’aquestes construccions ha generat un gran debat durant dècades però ara, en general, hi ha un gran consens dins del món de l’arqueologia en el fet que, en realitat, existiren dos tipus d’aeroports: els que s’utilitzaren veritablement pel transport aeri i, uns altres, com el que hem mencionat, que tingueren una funció místico-religiosa o ritual, hereus d’una cultura molt més antiga de construcció de grans pistes -com a Nazca- i que se suposa que havien de ser la pista d’aterratge per a la recepció d’uns hipotètics visitants alienígenes.

No podem deixar de meravellar-nos de com va ser que van aparèixer tants “aeroports rituals” en un lapse de temps tant curt i amb una localització tan concreta. Fins i tot ens fan dubtar si van haver-hi realment visites extraplanetàries. Però les dimensions i inutilitat pràctica d’aquestes construccions –i de moltes més que s’han identificat, totes gegantines i faraòniques- ens indiquen que tot plegat no deu tenir res a veure amb els extraterrestres, sinó que és un mostra més de la degeneració d’aquella societat, en la que tothom, poc o molt, s’havia tornat ben boig.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 304. (Secció "Poca Broma")
14.2.13

Predicar amb l'exemple

En tombar la cantonada, en Salvador Obtús ja es va adonar que passava alguna cosa excepcional al jardí de casa seva: el muret del xalet ensorrat, les alzines centenàries arrencades i una mena de percussor instal·lat al bell mig de la piscina. No va caldre que ningú li expliqués de què es tractava. S’atansà al que semblava el director de l’obra i li digué: “Però quina coincidència més feliç: tot just fa mitja hora, a la tertúlia de la ràdio, he estat defensant l’ús i exploració de totes les fonts d’energia possibles. No podem seguir en la cultura irresponsable del no a tot, no al meu pati, no al meu jardí, no a la meva reserva natural... És el que té el progrés, que sempre hi ha algú a qui li toca rebre” El tècnic se’l va mirar sorprès. El va informar que la prospecció pretenia trobar una font de gas i petroli que impregnava la roca a 1500 metres de profunditat. La finca havia estat expropiada en urgència i li compensarien en el seu moment, si calgués. 

En Salvador Obtús no podia estar més content, ja que ningú l’acusaria mai més de parlar de coses que no havia viscut. Al seu pati, sí senyor! Va ser l’heroi de la tertúlia de la setmana següent, un exemple de sacrifici per la independència energètica del país. Un mes després, la urbanització estava coberta d’un pam de pols i fang, l’aigua de l’aixeta tenia cert regust a benzina i mig veïnat s’havia fet fonedís.
  
Lamentablement, va resultar que el projecte de fracking no era rendible. Però, això sí, el van compensar amb la plantació de quatre palmeres infectades amb el barrinador i una piscina portàtil, amb una col·lecció d’aneguets del basar xinès. En Salvador Obtús se sentia orgullós d’haver participat en l’avenç del país cap un nou horitzó energètic. Ell era un patriota.


Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 303. (Secció "Poca Broma") 
I una vinyeta per amanir aquesta entrada: Arguments de merda: el fracking.

14.1.13

El petit teatre de l'embriaguesa



En Florent Ruppert i en Jérôme Mulot tenen una afició ben curiosa pels fenaquistoscopis (quin paraulot pel Gran Dictat). Si saps dibuixar, tens unes tisores per retallar, un tocadiscos i il·luminació estroboscòpica, és qüestió de temps que te les empesquis per realitzar aquestes meravelles, encara que no tinc gens clar com ho han acabat fent aquest parell de francesos. Bé, sí que tinc una idea difusa però penso que és una feinada enorme. Llàstima que aquest video no tingui una banda sonora i que duri tan poc!  
Per cert, que en Ruppert & Mulot no són uns aficionats qualsevol. Van guanyar el Premi Revelació del Festival d'Angulema (de bande dessinée com diuen ells, o còmic pels bàrbars) del 2007 i, després de publicar una desena de còmics, tot just ara han editat el primer còmic als Estats Units. Feu-li una ullada!

Font: 50Watts.
Pàgina de Ruppert & Mulot.
7.1.13

Ordres de magnitud


"Powers of Ten" és un curtmetratge clàssic que potser vau poder veure a l'exposició del Caixa Fòrum "Cartografies Contemporànies". Tot i la seva antiguitat (del 1977), és una eina molt poderosa per mostrar les escales en les que es mouen la vida i l'univers. El concepte és senzill: a partir d'una parella fent un pícnic en un parc de Chicago, la imatge s'allunya cada deu segons deu vegades la distància anterior, és a dir, un ordre de magnitud. El viatge s'atura a una distància de cent milions anys llum i, a partir d'aquest moment, la imatge retorna a la Terra en una seqüència vertiginosa fins a penetrar en l'estructura atòmica de la vida. Això sí, en tots dos extrems trobem el mateix: el buit. 

Per cert, bon any nou!