21.2.13

Arqueologia aeroportuària

La feina d’arqueòleg ha esdevingut molt excitant en els últims anys. Viuen en una sorpresa contínua, com s’exemplifica en la darrera notícia del descobriment d’un nou jaciment datat pels volts de l’any 500 aGP (abans del Gran Pet). L’excavació ha deixat al descobert les restes d’un aeroport, un tipus d’instal·lació dedicada al transport aeri mitjançant unes naus terrestres, anomenades avions, molt freqüents fins l’adveniment de la teletransportació. Però el més estrany de tot, com succeeix en tants d’altres “aeroports” que també s’han desenterrat a la Península, és que no s’han trobat ni senyals d’ús ni restes d’avions, com sí s’han trobat en d’altres jaciments. L’abundància d’aquestes construccions ha generat un gran debat durant dècades però ara, en general, hi ha un gran consens dins del món de l’arqueologia en el fet que, en realitat, existiren dos tipus d’aeroports: els que s’utilitzaren veritablement pel transport aeri i, uns altres, com el que hem mencionat, que tingueren una funció místico-religiosa o ritual, hereus d’una cultura molt més antiga de construcció de grans pistes -com a Nazca- i que se suposa que havien de ser la pista d’aterratge per a la recepció d’uns hipotètics visitants alienígenes.

No podem deixar de meravellar-nos de com va ser que van aparèixer tants “aeroports rituals” en un lapse de temps tant curt i amb una localització tan concreta. Fins i tot ens fan dubtar si van haver-hi realment visites extraplanetàries. Però les dimensions i inutilitat pràctica d’aquestes construccions –i de moltes més que s’han identificat, totes gegantines i faraòniques- ens indiquen que tot plegat no deu tenir res a veure amb els extraterrestres, sinó que és un mostra més de la degeneració d’aquella societat, en la que tothom, poc o molt, s’havia tornat ben boig.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 304. (Secció "Poca Broma")
14.2.13

Predicar amb l'exemple

En tombar la cantonada, en Salvador Obtús ja es va adonar que passava alguna cosa excepcional al jardí de casa seva: el muret del xalet ensorrat, les alzines centenàries arrencades i una mena de percussor instal·lat al bell mig de la piscina. No va caldre que ningú li expliqués de què es tractava. S’atansà al que semblava el director de l’obra i li digué: “Però quina coincidència més feliç: tot just fa mitja hora, a la tertúlia de la ràdio, he estat defensant l’ús i exploració de totes les fonts d’energia possibles. No podem seguir en la cultura irresponsable del no a tot, no al meu pati, no al meu jardí, no a la meva reserva natural... És el que té el progrés, que sempre hi ha algú a qui li toca rebre” El tècnic se’l va mirar sorprès. El va informar que la prospecció pretenia trobar una font de gas i petroli que impregnava la roca a 1500 metres de profunditat. La finca havia estat expropiada en urgència i li compensarien en el seu moment, si calgués. 

En Salvador Obtús no podia estar més content, ja que ningú l’acusaria mai més de parlar de coses que no havia viscut. Al seu pati, sí senyor! Va ser l’heroi de la tertúlia de la setmana següent, un exemple de sacrifici per la independència energètica del país. Un mes després, la urbanització estava coberta d’un pam de pols i fang, l’aigua de l’aixeta tenia cert regust a benzina i mig veïnat s’havia fet fonedís.
  
Lamentablement, va resultar que el projecte de fracking no era rendible. Però, això sí, el van compensar amb la plantació de quatre palmeres infectades amb el barrinador i una piscina portàtil, amb una col·lecció d’aneguets del basar xinès. En Salvador Obtús se sentia orgullós d’haver participat en l’avenç del país cap un nou horitzó energètic. Ell era un patriota.


Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 303. (Secció "Poca Broma") 
I una vinyeta per amanir aquesta entrada: Arguments de merda: el fracking.