30.4.13

Selecció de personal

Com cada matí, la senyora Solé, encarregada de selecció de personal, feia passar els candidats i les candidates. No acabava de trobar ningú que li fes el pes i ja havia començat a rebre pressions des de la direcció. I és que es tractava d’un lloc de feina prou bo: a canvi d’una centèsima part del sou mínim interprofessional, la persona elegida obtindria tots els avantatges de poder treballar des de casa muntant grapadores.

“Primer, hauran d’emplenar aquest full; després, faran un psicotècnic, una entrevista personal i una dinàmica de grup”. El senyor Alamant, el candidat amb menys possibilitats, estava molt nerviós. Ja havia passat per aquell tràngol moltes vegades i no volia deixar passar cap oportunitat. Va llegir l’enunciat de la proposta de la dinàmica de grup: “Ets dins d’una barca que s’enfonsa enmig de l’oceà amb la resta de candidats. Sou lluny d’una illa que hi ha a la vista. S’apropen aletes de tauró al voltant de l’embarcació i el pes dels tripulants fa que cada cop hi entri més aigua. Com et salvaries?” Ja se la coneixia, aquesta història. Ara venia quan els rivals s’esplaiaven amb les seves arts oratòries i aconseguien el que, per a ell, semblava cada cop més impossible: una feina. Així que va esperar el moment en què tothom estava concentrat, va treure la pistola de l’interior de l’abric i els va matar tots: un rere l’altre, a excepció de la senyora Solé, que tremolava de dalt a baix. No podia reprimir la repugnància que li causava aquell individu: sense escrúpols, sense consciència, sense que li importés cap d’aquelles persones que havia mort... i tot només per una feina eixarreïda de quatre rals? Mirava amb horror com s’eixugava una taca de sang de la solapa de l’americana, molest, com si fos una cagada de colom. 

De fet, ja havia començat a marcar el número de la policia, però l’instint li va fer veure clar que s’equivocava, sort del seu olfacte professional! Va canviar d’opinió i va trucar a direcció. Després d’explicar tot el que havia succeït, va rebre la felicitació més autèntica que havia rebut mai: “L’enhorabona: ha sabut trobar el candidat ideal!”. 

Uns dies més tard, el senyor Alamant rebia les primeres peces i la senyora Solé, un sucós augment de sou.  

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa #312 (Secció "Poca Broma") 
10.4.13

Fer passar gat per llebre

Aquests últims dies hem viscut una successió ben curiosa de notícies que semblen confirmar la dita de fer passar gat per llebre: lasanyes i raviolis de vedella que en realitat eren de cavall o pastissos amanits amb coliforms fecals. O, com diuen en altres indrets, ens han donat garses per perdius. Aquest és un cas especial perquè, encara que les dues espècies són aus, el darrer avantpassat que comparteixen, una mesura de la distància evolutiva entre les espècies, va viure fa més de 100 milions d’anys. Entre els gats i les llebres, sorprenentment, hi va haver un avantpassat comú al voltant de la mateixa edat. I llavors, quin és el darrer avantpassat comú entre la vaca i els cavalls? Doncs, de fa poc més de 80 milions d’anys. Així doncs, tal com ens indica la saviesa popular, no hauríem de fer tants escarafalls perquè se’ls hagi colat una mica de carn d’un cosí germà de la vedella. Encara hagués estat menys greu que haguessin trobat gat en lloc de vaca, perquè són més propers evolutivament, amb un rebesavi comú de fa poc menys de 80 milions d’anys. Aquesta és la raó perquè, popularment, no es diu fer passar gat per vedella, a banda de la poca sonoritat de la dita. I no, no és cap brometa fàcil sobre cert tipus d’establiment oriental.

Però el que sí que és greu és que el president d’un Estat del sud d’Europa, en una terra de conills, es faci passar per humà quan no és més que un ase, espècie del tot honorable, però amb el qual compartim un avantpassat comú de fa 94 milions d’anys, exactament la mateixa distància que hi ha entre el gat i la llebre. Això sí que és greu, que ens facin passar gat per llebre d’una manera tan descarada! Encara que, ben pensat, no m’estranyaria gens que aquest ase tan barbut fos un creacionista més i que tot aquest article li sonés com si fos xinès.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 309. (Secció "Poca Broma")
7.4.13

Què és la salut?

"Ben abans que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) proclamés que la “salut és l’estat de benestar complet, físic, mental i social i no tan sols l’absència de malaltia o de sofriment”, aquests pobles de la selva havien comprès ja que la salut del cos no podia separar-se ni de la prosperitat material ni de la pau social, donant així a la noció de salut una dimensió que anava molt més enllà del simple benestar fisiològic. La paraula mvoe i el seu derivat evovoe poden significar la salut física, la pau i l’ordre social, el benestar material i el caràcter suau, dolç i tranquil d’una persona"

Lluís Mallart i Guimerà “Sóc fill dels Evuzok” (Edicions La Campana, 1992)

3.4.13

Els 135 principals

Aquests dies s’està parlant molt de regeneració democràtica, com si fos una cua de dragó. Però hi trobo a faltar un sentit estètic, en aquesta reforma. La nomenclatura acceptada per definir els partits i les seves dependències polítiques fan badallar. Expressions com democristià, conservador o socialdemòcrata, d’esquerres o de dretes, fan un tuf a naftalina de mantes massa usades. Proposo una veritable regeneració estètica, començant per com es descriuen els partits, i engrescar a la població a fer ús d’un nou llenguatge que revitalitzi la política.

Prenem l’exemple de la música, que fa anys que ha entès que, per vendre, la implantació d’una etiqueta atractiva és bàsica per al seu èxit. No direm rock, jazz o electrònica; direm post hardcore, hard bop o intelligent dance music. I així amb qualsevol estil. És essencial que l’etiqueta sigui en anglès. Així, no direm que un partit és conservador i catalanista, sinó que direm que fan post-thatcherian folk. L’equivalent cap a l’esquerra seria neo prog folk. D’altres que van un pèl perduts en el seu socialisme, encaixarien de meravella en el prog noise improvisation. A prop, trobaríem una mica d’ easy listening funk, amb instruments reciclats a partir de llantes de BMW i, ja al cantó fosc, tindríem els de la gavina, que es negarien a fer servir una etiqueta estrangera, però tocarien una estil similar al d’una orquestra tronada de festa major, amb toros i molta manzanilla. Més enllà hi haurien els que practiquen el hooligan monotonic minimalism (pels arguments que gasten) i per acabar, l’última incorporació a la llista dels 135 principals, els antisistema esquerranosos, que executarien un estil embrollat i complicat, hereus d'en Bela Bartok, i que definiríem com a post folk avant-garde ska.

És una idea. Per alguna banda hem de començar.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 308. (Secció "Poca Broma")