3.4.13

Els 135 principals

Aquests dies s’està parlant molt de regeneració democràtica, com si fos una cua de dragó. Però hi trobo a faltar un sentit estètic, en aquesta reforma. La nomenclatura acceptada per definir els partits i les seves dependències polítiques fan badallar. Expressions com democristià, conservador o socialdemòcrata, d’esquerres o de dretes, fan un tuf a naftalina de mantes massa usades. Proposo una veritable regeneració estètica, començant per com es descriuen els partits, i engrescar a la població a fer ús d’un nou llenguatge que revitalitzi la política.

Prenem l’exemple de la música, que fa anys que ha entès que, per vendre, la implantació d’una etiqueta atractiva és bàsica per al seu èxit. No direm rock, jazz o electrònica; direm post hardcore, hard bop o intelligent dance music. I així amb qualsevol estil. És essencial que l’etiqueta sigui en anglès. Així, no direm que un partit és conservador i catalanista, sinó que direm que fan post-thatcherian folk. L’equivalent cap a l’esquerra seria neo prog folk. D’altres que van un pèl perduts en el seu socialisme, encaixarien de meravella en el prog noise improvisation. A prop, trobaríem una mica d’ easy listening funk, amb instruments reciclats a partir de llantes de BMW i, ja al cantó fosc, tindríem els de la gavina, que es negarien a fer servir una etiqueta estrangera, però tocarien una estil similar al d’una orquestra tronada de festa major, amb toros i molta manzanilla. Més enllà hi haurien els que practiquen el hooligan monotonic minimalism (pels arguments que gasten) i per acabar, l’última incorporació a la llista dels 135 principals, els antisistema esquerranosos, que executarien un estil embrollat i complicat, hereus d'en Bela Bartok, i que definiríem com a post folk avant-garde ska.

És una idea. Per alguna banda hem de començar.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 308. (Secció "Poca Broma")