SeNSe SeNSo

Palmeres en mal estat

2012-01-23T00:00:00.000+01:00

Ja quasi me n'havia oblidat però una carta publicada a Carrer, el diari de la FAVB, m'ha fet memòria. Com recordareu, al novembre va caure una palmera a la Diagonal i va ferir dues dones. Aquestes palmeres estaven en "mal estat", "malmeses" o en "males condicions", tal com el Senyor Alcalde invisible va dir. Aquestes, per tant, han de ser substituïdes. No us sembla que està parlant més de mobiliari urbà (cadires, un fanal, una barana) que d'éssers vius? Això si, tota la premsa va recòrrer al mateix llenguatge. Potser la gent gran ingressada en hospitals o residències també estan en "mal estat" o "malmeses", però déu nos guard de dir que s'han de substiuir per unes altres unitats. Digueu-me exagerat però denota quin paper té l'arbrat i la natura a la ciutat: per fer bonic i no molestar.

Enlloc vaig veure les paraules "malaltes", o "massa regades", ja que, tal com diu la carta d'en Joan Ginesta a la revista Carrer, "l'impacte continuat del reg sobre el tronc de les palmeres ocasiona danys greus que de ben segur es transformaran en problemes de seguretat". Els éssers vius es fan grans i moren, tots, inclosos els arbres i les cotorres argentines que fan xirinol·la a les seves capçades. Potser tenen una infecció, com el morrut a les palmeres o el tigre del plàtan, als plàtans, que els debilita i els fa proclius a d'altres malalties, sino els mata directament. Igual efecte té la contaminació de la ciutat que, dia si dia també, supera tots els límits establerts. Aleshores, per què ara s'han de revisar totes les palmeres de la ciutat? No seria millor entendre perquè s'ha anat a terra aquesta palmera i si té alguna cosa a veure amb el reg, la contaminació o alguna agressió que desconeixem?

Aprop de casa hi ha un niu de cigonya enorme dalt d'un plataner. Amb prou feines puc entendre com s'aguanta. Un pot imaginar el dia en el que aquest arbre caigui. Posem el cas que, enlloc d'intentar esbrinar perquè ha caigut (l'edat, el tigre, alguna altra malaltia), ens refiem del que digui un veï, posem Xavier pel cas, que digui que és culpa del niu que suportava i aleshores els tècnics municipals vagin a la caça de tots els nius sobredimensiotats dalt dels arbres. Faran una cacera de cigonyes com estan fent amb les palmeres, amb la diferència que "no substiuiran" aquests nius per unes "altres unitats" ja que, tothom ho sap, els ocells són éssers vius i no es poden reposar com si fóssim a les lleixes d'un supermercat.

El "relat"

2012-01-16T17:42:00.006+01:00

Cada cop sento més parlar del "relat", de "construir un relat". Storytelling, en diuen en anglès. Aquest terme fa referència a la manera de crear un concepte per difondre'l de forma efectiva i dirigir esforços i idees en la mateixa direcció. Fixeu-vos-hi, ja no es parla de sinèrgies: tothom qui vulgui ser alguna cosa en aquesta vida hauria de començar a incorporar aquest terme.

Durant un temps vam haver de suportar que els polítics parlessin de "fer pedagogia" amb tot allò que els convenia, que no era més que imposar agendes. Ensenyar-nos de quin color és el contenidor del paper o que a certes hores de la nit no podem fer bricolatge amb la serra mecànica, això sí que seria pedagogia. Al mateix temps vam començar sentir a parlar sobre allò de crear una "marca" (la "marca Barcelona", per exemple; en aquest bloc ja escrivíem sobre això), és a dir, una idea que fos fàcil de vendre i que potenciés determinades coses i deixés de banda les complexitats i els racons més incòmodes o no resolts.

Ara en diuen crear un "relat". El "relat" es construeix al voltant d'iniciatives polítiques que haurien d'atraure la inversió i els turistes i fomentar l'activitat econòmica. El relat de Barcelona, de Catalunya... Nosaltres som personatges de repartiment, i hem de fer mans i mànigues per la causa. Perdó, pel "relat".

El "relat" en aquest país i veïns s'ha basat en crear alguna patum megalòmana i després construir-ne una justificació, com un pintor abstracte mediocre que, segons el resultat del quadre, ja s'empescarà després un títol i una explicació. Recordeu el Fòrum de les Cultures? Després de la indigestió de formigó, algun comentarista arribava a dir que el que realment va fallar va ser "la construcció d'un relat que engresqués la ciutadania". Exactament igual que quan els nostres representants polítics diuen que "no han sabut transmetre el missatge".

Que aquests acudits faraònics aportin inversió, això no està demostrat. De debò, no està demostrat. És vistós per reforçar (o deformar) una determinada visió de la realitat, si això ens interessa. Però dilapidar diners per parir una estrella que faci que la nit sembli el dia, això és més vell que anar a peu. Em recorda a una planta que tinc a la terrassa, un aeonium que fa una pila d'anys que tinc. Passa amb poca aigua, però les fulles dels seus rosetons sempre estan verdes i s'organitzen a la perfecció. Un bon dia li creix la flor, que és una tija tan gran i llarga carregada de petites flors que, quan es marceix, moltes vegades es mor tota la planta, eixarreïda per l'esforç.

Hi ha altres tipus de plantes que, a diferència de l'aeonium, creixen i es nodreixen de forma discreta, es reforcen, miren més per l'eficiència (no confondre amb la productivitat, un altre terme de moda) i van fent, sense esperar un Òscar ni un premi FAD.

El "relat" en aquestes latituds sempre serà un intent de vendre'ns una moto molt cara i de simplificar les subtileses de la societat en favor d'uns interessos no consensuats. Reforçar l'atenció social, millorar les condicions dels treballadors i les empreses, mantenir un bon sistema sanitari i educatiu, requereix una milionada que mai no obtindrà prou publicitat. Alguns d'aquells països del Nord d'Europa que alguns polítics ens refreguen per la cara (amb una altra intenció) no en saben res, de quimeres faraòniques. I aquí baix, molts i molts treballadors, autònoms, becaris, petits empresaris, etc., saben que el que fan ho fan bé, però toquen de peus a terra i no demanen que els organitzin una gala d'homenatge. I sobretot, no ens martiritzen constantment amb l'excel·lència i la seva "marca".

Però cadascú a la seva, que continuïn parlant de "relat"; jo sempre hi llegiré "cuento xino".

Actualització d'estat: què et passa pel cap?

2011-12-25T10:30:00.000+01:00

Potser us pot semblar, a aquells que seguíeu aquest blog, que aquest blog ha mort. En realitat, està en estat d'hivernació i no serà pas la més llarga que hagi tingut. I si mor més endavant no serà pas tan greu. Després de passar una bona temporada com a blog personal, es va transformar en una plataforma on vaig animar amics, família i gent que se m'ajunta a que escrivissin, pengessin els seus ninots o fotos o ens fessin esment de coses que ells creien interessant. El fet és que molts d'ells han alçat el vol i, des d'aquestes pàgines, han creat els seus propis blogs i històries; d'altres han continuat els seus projectes anteriors a la seva entrada a SeNSe SeNSo. Aquesta era la idea (engrescar la gent en les seves capacitats) i n'estic molt content del resultat, encara que hagi pres com a víctima la font d'aquest engrescament.

A continuació, doncs, us informo d'allò que està fent tota aquesta tropa en aquest món virtual i veureu que hi ha coses molt destacades i dignes d'una visita (o moltes)!:

fEL!:

El personatge renaixentista per excel·lència d'aquest blog ha fet conèixer al món aquest any, d'una vegada per totes, la seva faceta ninotaire. Podeu trobar les seves vinyetes i tires cada setmana a les pàgines del setmanari La Directa, que també publica amb una mica de retard al seu comic-blog Dallonses. Allà podeu trobar d'altres d'inèdites, més la saga de la Taverna de la Morsa i d'altres ocurrències que recomano amb fervor. Abans de l'entrada a SeNSe SeNSo, en Fel ja era músic multi-instrumentalista. Ens explica, de tant en tant, en el seu estil exquisit habitual, les seves experiències amb orquestes, grups de versions i bandes nihilistes al blog L'Escenari.

Napbuf:

Després de molta insistència, l'Elisenda ens va oferir un parell d'entrades on l'aigua era el protagonista, fet que no ens ha de semblar estrany ja que és a l'aigua que s'hi dedica professionalment. Va estrenar el blog HacDosO aquest any on, tal com podeu suposar, ens explica mil i una històries al voltant del líquid element, tant des del punt de vista científic com cultural, artístic, social i mediambiental. Una dona que sap del que parla i, si voleu estar informats sobre el que serà El Problema del segle XXI, de lectura obligatòria.

Enllaços: HacDosO | HacDosO (Twitter) | HacDosO (Des de la Mediterrània)

Jordi11:

L'element ruso-nihilista ha continuat la seva exitosa carrera musical. Per una banda, ha tret el seu segon disc com a De_Tot_Cor i, per una altra, prepara el segon ep de la banda robòtica Fi. És aficionat a generar milers de pàgines relacionades amb aquests dos projectes musicals. També tenia un parell de blogs però per ara els deixarem en l'anonimat. Ehem. Cada setmana té un projecte nou, així que haurem d'actualitzar aquesta pàgina properament!

llextirem-58:

La Txell ja fa temps que fa fotos molt boniques. Podeu trobar una selecció al seu fotolog The Last Embrace i algunes col·laboracions per la Fotografia Inútil. També té certa tendència a incitar a la gent a fer coses desassenyades. De_Tot_Cor i Fi són les seves grans víctimes. Si pareu l'orella, potser la sentiu cantar i recitar. Va crèixer en un ambient molt creatiu on tot era possible. Esperem veure algun dia els seus dibuixos!

Enllaços: The Last Embrace | Fotografia Inútil (Txell58)

23:

Va emigrar al Far West i se'ns ha tornat redactor d'esports de la revista JotDown. El trobareu xerrant amb Vicente del Bosque (i no tenir els collons de preguntar-li sobre la torre Agbar!) o el noi del Chupa-Chups que no ha guanyat el mundial de MotoGP. Té tendència a viatjar a llocs extrems a l'hivern.

Enllaços: JotDown

JoMateix:

Faig que faig música a Fi, faig que faig fotos a Informació Inútil on, de tant en tant, escric alguna cosa dispersa, inconnexa i sense sentit. Alguna crónica excursionista meva també pot aparèixer a L'aventura és l'aventura, però no prometo res. Estic escrivint un "llibre", com li diuen a la meva neboda, i quan més temps tinc, menys temps tinc per fer res. O era a l'inrevès?

Enllaços: Informació Inútil | Fi (no els repetiré tots...)

I en Tadeusz Monk ja té prou feina, ja.

Això és tot! Seguim en marxa. Per cert, bon nadal a tothom!

Campanyes improbables VII: El iogurt més agre

2011-09-13T11:09:00.007+02:00

Aquesta setmana sembla que hagin desaparegut la crisi i les altres històries que acostumen a ocupar les planes dels diaris. És l'única cosa de la qual es parla aquests dies i, com és lògic, a la porta del jutjat no hi cabia ni una agulla. Càmeres, micròfons i telèfons mòbils suspesos per sobre dels caps, preparats pel moment en què l'acusada farà acte de presència.

Corre una remor entre els reporters: esperaven que en qualsevol moment s'aturés un cotxe i en baixés la Rita Casadevall, i resulta que arriba caminant pel carrer de baix, acompanyada del seu joveníssim fillol, acabat de llicenciar-se i que li durà la defensa. Duu un vestit de quadres blancs i salmó i un mocador gran de color cru amb el qual es tapa les espatlles rodones. Duu un bolset rebregat i una capsa de cartró.

En arribar al peu de les escales, es toca ràpidament els cabells, destapa la capsa i ofereix tot de galetes als representants dels mitjans. "Deveu estar afamats, aquí esperant", diu ella somrient, i després d'uns instants de vacil·lació entre els professionals ("fora vergonyes, que les he fetes jo!", els anima), les galetes es fan fonedisses. Esquiva l'allau preguntes i entra al jutjat estirada pel braç del seu fillol, que, a l'estil adolescent, encara s'avergonyeix de com es comporta la seva tieta.

A la sala l'esperen el jutge i l'acusació, una corrua d'advocats encorbatats amb la mirada perduda, semblant a un equip de futbol a punt de viatjar per jugar un partit internacional.

La Rita Casadevall declara el mateix que ja ha dit a tot arreu: que fa iogurts des que va entrar a treballar a l'escola bressol La Cucafera, farà quinze anys, i que mai (tret del primer iogurt), no ha comprat iogurts.

-Recorda quin va ser el primer iogurt que va fer servir? -, demana un advocat de l'acusació.
-I tant, era un Nanone natural, d'aquells de vidre, que són més bons...- respon la Rita. - Encara tinc el pot, que hi guardo pinyons.

L'advocat mostra una calculadora de botons grans.

-Això vol dir que, un iogurt diari per una mitjana de 30 nens durant 15 anys fa, pel cap baix- tecleja enèrgicament i ensenya el resultat a la sala-, uns 90.000 iogurts.

-Renoi, en podríem omplir ben bé un piscina, eh?-, riu la Rita i li clava un cop de colze al seu fillol.

L'advocat, amb la mirada plena de censura, continua:

-Vostè en sap res, dels drets d'autor, de la propietat industrial? Sap que el bacteri amb el qual fa els seus iogurts és patentat i propietat dels nostres laboratoris, i que ningú més no el pot fer servir? Està treient profit copiant il·legalment una obra nostra!

-Vés si han de saber aquests animalons qui és el seu amo!-, diu la Rita arrufant el nas.

A fora, els periodistes s'espolsen les engrunes de galeta de la camisa i s'inspeccionen ràpidament les genives amb la llengua abans d'entrar en connexió directa amb els seus estudis, on es debat si la Rita és culpable o estem davant d'una heroïna domèstica poc ortodoxa. Ressonen els termes "lactobacil", "top manta", "el bitxet", "Ramoncín" i "el cànon de la iogurtera". Com diu el tòpic: la polèmica està servida.

Des de Vallvidrera

2011-08-20T20:17:00.000+02:00

Aquí dalt tens on perdre la vista. Des d'aquí dalt, sembla que sigui la massa verda la que envaeix la ciutat, un joc de casetes blanc i marró no gaire diferent del que es veu des del Likabitos. Barcelona i Atenes cremen sota el sol mediterrani i tot s'esvaeix i perd el color.

Escric des de Vallvidrera i no de Vallvidrera. La mirada s'esté, s'escampa i es perd. No paro gaire atenció al que em rodeja, al que tinc a la vora (la gent, els edificis, els cotxes cars) però només em passa al principi, com els primers dies a Dublin en els que només veiem els aparadors i la publicitat agressiva. Aquells de nosaltres que vivim enclotats tenim la mirada miop. Quan ens l'obren de bat a bat, som incapaços de veure allò que és proper.

Estic al fons d'un bar just on els finestrals s'obren a la panoràmica de la ciutat. Uns homes en una taula a la vora juguen al dominó i discuteixen. Veig volar pardals, falciots i tudons a l'altra banda del vidre. L'aire és fred per ser juliol i els núvols corren cap a una altra banda. Tot és costerut dalt de la carena, els carrers són sinuosos i els autobusos s'han fet diminuts. És com una illa dalt de la muntanya, on el mar és la verdor que l'envolta. La ciutat és monòtona, amb tot de carrers foscos que fendeixen la blancor. Montjuïc és un turonet insignificant que sobresurt lleugerament com una inflamació. Més enllà s'estén el mar, el blau, les esculleres, els petroliers i el límit arrodonit de tota visió.

Surto del bar. A l'altra banda, el restaurant Can Trampa i un supermercat escorten la carretera. Més enllà hi ha el mercat de tota la vida que ara em sembla massa envellit. Potser és l'aparença que fan tots els edificis antics i atrotinats quan no hi corre la vida i els llums estan apagats. Torno a l'estació del funicular i allà una família de gitanos francesos em pregunten on està el conductor. Els hi contesto que al bar, fent unes canyes.

Música d'aquí contra música d'allà

2011-07-25T16:31:00.007+02:00

La revista Rolling Stone va demanar fa uns mesos a Marianne Ax, presidenta de la Asociación de Profesores de Canto de España, que puntués el treball d'alguns cantants de l'indie espanyol. El resultat va ser de suspens global, salvant-se només el cantant de Vetusta Morla, i les pitjors notes van ser per Los Punsetes, Christina Rosenvinge i La Bien Querida. Desprès que partidaris i detractors de l'indie "patrio" es tirèssin els trastos al cap defensant posicions generalment viscerals i poc meditades, avui he trobat a un blog musical una resposta bastant elaborada a aquella ocurrència, que jo crec que els editors van prendre's més com una broma provocativa que un sincer intent de jutjar aquestes veus. Estic d'acord amb el senyor Jesús Miguel en que per fer pop no cal cantar bé des d'un punt de vista acadèmic (vocalització, afinació, potència, projecció...) i que solen ser més importants altres aspectes (interpretació, intensitat, personalitat), i jo afegiria que alguns gèneres de pop que tiren cap a l'experimentació no poden encorsetar-se amb paràmetres acadèmics; en resum, la balança emoció/tècnica es decanta en favor de la primera. Ell posa l'exemple de Bob Dylan, i podriem dir d'altres com Sex Pistols, Joy Division, Sonic Youth, o l'exemple que us vingui al cap, on una tècnica academicista es cruspiria l'essència mateixa de les composicions.

Fins aquí estem d'acord. Però el gran problema de l'indie espanyol actual és que les seves veus tampoc transmeten res.No hi ha emoció, no trobo res. Absolutament plans. No és tan sols la veu, en general les cançons són dolentes i les lletres fan vergonya. A d'altres latituds l'indie és respectat i justament valorat. Aquí, com diu un comentarista, es fa tonti-pop. Però suposo que aquests és un problema general i bastant antic, no només d' ara i d'un génere. Aquí la música popular sempre ha estat un desastre (amb algunes dignes excepcions), almenys en comparació amb els anglosaxons, on el pop/rock/electro/elquevulguivosté està tan present a la cultura popular que el nivell de qualsevol banda d'aficionats és digne. Serà una questió de presència als medis, a la consciència col.lectiva, tradició, número de joves practicant. Però no podem jutjar el pop/rock com les havaneres o la jota: tot i començar a UK/USA, l'impacte del pop/rock és global, centenars de milers de persones el senten com a propi, associen periodes de les seves vides a determinades cançons, ploren, s'emocionen, entren en eufòria. Es compren instruments i assajen. En resum, la música d'allà ja és també, en bona mesura, la música d'aquí. D'acord, amb les peculiaritats de cada lloc, que en qualsevol cas no farien sino afegir interés i singularitat al producte final. Però, igual que al Brasil van sorgir fusions interessantíssimes com els psicodèlics Os Mutantes, encara espero una banda andalussa que fusioni flamenc i rock amb resultats similars, per posar un exemple. Per què els músics d'aquí pal.lideixen en comparació?

En quant al pop català actual, el mateix autor va escriure un altre article on va presentar sobre un mapa els grups actuals, que es col·loquen segons les seves afinitats a les quatre coordenades que marquen uns clàssics: Serrat, Comelade, Pla i Sisa. Una idea curiosa, els hi donarè una oportunitat a molts dels que no conec. Però no sóc gaire optimista.

Campanyes improbables VI: "LA CONTRA"

2011-07-13T14:31:00.004+02:00

"Hable con su pene y conectará con la conciencia universal"

Hans Birken, 42 años, licenciado en psicología, fundador de la Terapia Onanista Unificadora (TOU). "Estoy casado y tengo dos hijos preciosos. El mayor ya empieza a masturbarse, cosa que me llena de orgullo. No creo en los mesías políticos ni religiosos. Creo que existe una voz universal, hay que fomentar el silencio para oírla."

Hans Birken es un tipo que desprende optimismo. Me recibe, vestido con ropas anchas, sentado con las piernas en la postura del loto ("hay que darle espacio vital", dice). Afirma que Onán, el personaje bíblico, era un incomprendido.

De joven me dedicaba a tiempo completo al sexo y al tenis profesional. Era muy competitivo, sólo me interesaba acumular triunfos en la cama y en la cancha. Por eso mis relaciones siempre eran muy superficiales. A los 26 años, al acabar un entreno una de las máquinas lanzapelotas se volvió loca justo cuando pasaba por delante, y me lanzó una ráfaga de pelotas a toda velocidad contra mi entrepierna...

¡Uf! Cuesta imaginarse el dolor...

Los médicos aseguraron que había quedado totalmente impotente, que nunca volvería a tener una erección.

Le dieron por castrado, vaya...

Estaba hundido. Un día, medio delirando y a modo de despedida, me puse a hablar con mi pene. Y entonces sucedió algo asombroso...

No me diga: ¿le contestó?

Sí, por así decirlo: noté un leve movimiento. Desde entonces, cada día conectaba con él, entablábamos un diálogo. Entendí sus quejas y las asumí, yo le hablé de las mías y nos sinceramos...

¿Se reconciliaron?

Sí, y al cabo de un tiempo tuve la primera erección.

Milagros de la comunicación.

Descubrí que el pene no es egoísta, según dice el prejuicio freudiano, sino que tiene una necesidad imperiosa de dar y compartir energía y amor.

Y fue así como desarrolló la Terapia Onanista Unificadora.

Sí, la masturbación, lejos de ser una actividad solitaria y antisocial, se me apareció como una manera de entrar en comunión con el mundo y con nuestro centro. ¡La eyaculación es un regalo al cosmos!

Quién lo diría, que fuera un acto tan generoso...

Cuando nos masturbamos, perdemos conciencia de nosotros mismos, de nuestro ego, somos más presentes y reales. En español ustedes hablan de "matarse a pajas". Me parece una bonita imagen, la muerte del ego en favor de nuestra disolución en un todo con el universo... Hable con su pene y conectará con la conciencia universal.

Lo haré. ¿Qué buscan las personas que acuden a usted?

Inicialmente vienen por problemas concretos, disfución eréctil y demás. Estan hartos de tomar pastillas y de que los médicos les suelten discursos paternalistas. Luego descubren el lado trascendental. Hoy, la Terapia Onanista Unificadora ayuda a muchas personas en todo el mundo a localizar su centro, a hablar con él y encontrar en él energía y respuestas.

¿Tiene mujeres entre sus pacientes?

Por supuesto, aunque en menor número, porque la mujer es más consciente de su centro. (¿Qué poder más grande hay que el de engendrar una nueva vida desde ese centro?). Tengo pacientes a las que les cuesta conectar con ese sentimiento materno universal. Yo les ayudo...

¿..? ¿Cómo, exactamente?

Ja, ja, no me malinterprete. En la Terapia Onanista Unificadora fomentamos la relación solitaria, no el intercambio sexual en pareja. Es generoso y sin finalidad, por lo que el diálogo con la conciencia universal se vuelve más íntimo.

...

Art urbà

2011-05-09T16:21:00.004+02:00

Un post molt divertit tret d'ibytes, amb imatges com aquestes:

Enllaç

Quan la mida sí que importava

2011-03-31T18:41:00.006+02:00

Abans de res, la font: Sentado en la trébede

A l'alta edat mitjana, el divorci era força freqüent, al contrari del que ens pugui semblar avui dia. De fet, Alfons X el savi (ves quina cosa) va ser un dels que més van legislar sobre el divorci, incloent entre les causes admeses de divorci la mida del membre viril:

"Se debe mirar si son semejantes o iguales aquellos miembros que son menester para engendrar, y si comprobaren que el primer marido no lo tiene mucho mayor que el segundo, entonces la deben tornar al primero, pero si se entendieren que el primer marido tuviera un miembro tan grande que de ninguna manera pudiere conocerla carnalmente, sin gran peligro para ella, aunque se hubiere quedado con él, no la deben separar de su segundo marido porque parece claro que el obstáculo que había entre ella y el primer marido duraría siempre."

És a dir, que la dona podia sol·licitar un divorci si el marit la tenia petita i volia canviar-lo per un home que la tingués més gran (el que ja no em queda tan clar és: com sabia ella que aquell la tenia més gran?) o també si el seu home tenia un membre tipus mandingo que li fes mal de tan gran com era.

He probat una recerca sobre alguna legislació sobre la mida de les mames però ha estat infructuosa.

Puta discriminació positiva!

El "pequeño" Lu Hao

2011-03-30T04:44:00.004+02:00

El 'pequeño' Lu Hao no puede ir a la guardería porque su tamaño le convierte en un peligro para los demás niños

Apenas tiene tres años y pesa ya 60 kilos. El formidable apetito de Lu Hao ha convertido a este bebé chino en un monstruo de la naturaleza, capaz de echarse al coleto tres platos grandes de arroz y costillas de una sentada. Sus padres se ven incapaces de reducirle las raciones, porque cada vez que lo hacen se agarra unas rabietas tan colosales como él, aunque los médicos del hospital infantil de Guandong les han advertido de que su sobrepeso le hacen el candidato ideal a sufrir problemas coronarios. Además, el niño no puede ir a la guardería, porque su tamaño le convierte en un peligro para los demás niños. La obesidad es un fenómeno nuevo en China, pero también creciente: más de 60 millones sufren sobrepeso.

Herois

2011-03-16T14:02:00.005+01:00

Escric això quan me n'entero que a França ja hi ha qui diu que l'accident nuclear de Fukushima ha arribat al nivell 7 (igualant a Txernòbil). Van ser els primers a dir que era un nivell 6 i tot i semblar exagerat, avui dia ningú ho dubta. Tant de bo ara s'equivoquin.

Una de les històries reals més impressionants que mai he conegut és la dels liquidadors de Txernòbil, una sèrie de persones que, sabent on anaven o no (i amb això no em refereixo només a una central nuclear en estat catastròfic, si no a la seva pròpia i ineludible mort), van portar a terme una sèrie d'acciones a Txernòbil que van minimitzar la catàstrofe, sacrificant doncs les seves vides a favor de les vides dels demés.

L'únic reportatge bo que li he vist fer a Iker Jiménez tracta d'aquest mateix tema:

La noche del fin del mundo

A Fukushima quedaven ahir cinquanta dels 800 treballadors, entre tècnics, enginyers i operaris. Els nivells de radiació emesos fins ahir faran que tots morin en un breu període de temps (en el cas dels treballadors de Txernòbil, el plaç va ser d'un mes) o bé desenvolupin modalitats oncològiques a mig plaç. El valor d'aquesta gent, ara mateix, és incalculable. Segurament moriran tots, però estan fent tot el possible per tal d'evitar que la catàstrofe passi a majors.

A Txernòbil hi va haver tres herois que van baixar a la piscina sota el reactor per buidar-la, sabedors de que d'aquella no en sortiria ni un amb vida, evitant així una explosió les conseqüències de la qual no tenim collons a imaginar,. Ara mateix a Fukushima hi ha gent sacrificant-se de la mateixa manera, que saben que moriran però no ho faran abans d'haver fet tot el possible per disminuïr els danys.

Ells sí que són herois.

Espècies de més enllà

2011-02-23T23:58:00.002+01:00

Un dels sisemes hídrics que més m’apassiona de Catalunya és el riu Ebre des de Mequinensa fins a la seva desembocadura. Un dels principals culpables és el director Marc Recha que, després de deleitar-me amb la pel•lícula “Dies d’agost”, s’han convertit, tant ell com la pel•lícula, part dels meus referents i habitualment citats en les converses. La pel•lícula / documental està ambientada al pantà de Riba-Roja. L’escenari és impressionant, no només pel paisatge fluvial verge i inhòspit que sembla més part de la selva amazònica que de Catalunya, sinó també per l’atmosfera històrica on encara es respira els aires d’una batalla, d’un gran patiment i d’una gran pèrdua. El film aborda, entre altres temes, la presència del silur al pantà. El Marc Recha dibuixa el silur com un monstre que vagareja pel fons de les aigües, una sombra que et segueix i de la qual pots sentir la seva obscura i amenaçadora presència. A mi, m’és difícil mirar el riu amb els mateixos ulls o ficar-hi un peu.

El silur o peix gat (Silurus glanis) és una espècie provinent dels rius de l’Europa Central com el Danubi i el Volga. Aquesta espècie va arribar al riu Segre al 1974 de les mans de Roland Lowkorsky, un biòleg alemany que va tenir la genial idea d’introduir-hi 32 alevins, i que “ignorava” que el sílur pogués viure fins a 80 anys i assolir fins a 5 m de llargària total i 300 kg de pes. Per sort, encara no s’han trobat aquests monstres a Catalunya i els exemplars pescats ronden els 2,5 m i els 100 kg de pes. Aquest animal no solament competeix amb les espècies endèmiques pel menjar, sinó que també s’alimenta d’elles. Es considera més un rapinyarie que no pas depredador, alimentant-se de tot el que pot entrar per la seva enorme boca desde crustacis, peixos, rèptils, ocells i fins hi tot d’algun gos innocent que juga per la riba (i no és broma). Per si no fos prou, té una capacitat de reproducció molt gran: cada femella produeix entre 130.000 i 450.000 ous dipositats en un forat sota l’espessa vegetació i vigilats pel mascle (a veure qui s’hi acosta!). Per tant, el silur suposa un veritable amenaça ecològica per les espècies autòctones dels nostres rius. Avui dia ja s’han detectat exemplars de silurs al pantà de la Baells, de Sau i de Susqueda introduïts il•legalment per la pesca esportiva.

Però el silur no és la única espècie invasora. Els sistemes fluvials són fàcilment colonitzats per noves espècies que, gràcies a un mitjà de transport tan eficaç com l’aigua, es poden propagar ràpidament per tota una conca. A Catalunya hi trobem també, entre d’altres:

- el cranc de riu americà (Procambarus carkii). Aquest cranc va ser inroduït per tal de compensar la davallada del cranc de riu autòcton molt sensible a la contaminació. El desenllaç és que ha acabat amb el que quedava de l’espècie autòctona. A més a més es dedica a minar el terreny de les vores del riu i canals amb forats perjudicant els camps d’arrós del delta i a nodrir-se dels brots tendres.

- El musclo zebrat (Dreissena polymorpha) és un mol•lusc molt petit i sense depredadors que es reprodueix molt fàcilment en aigües temperades. Prové del Mar Caspi, del Mar d’Aral o del Mar Negre. A l’embassament de Riba-Roja s’ha detectat en una densitat de 40.000 individus per metre quadrat. Aquesta espècie és fàcilment propagable mitjançant les embarcacions i es troba desde la desembocadura fins al pantà de Riba-Roja, amenaçant d’enfilar-se riu amunt.

- El caragol poma (Pomacea insularum) es tracta d’un caragol d’aigua dolça provinent de l’Amèrica del Sud que li encanten els brots tendres d’arrós i que probablement ha arribat al medi a partir dels aquaris.
(imatge de les espècie invasores diari Punt)

Altres enllaços sobre el tema:
Tesi sobre el silur a Catalunya de Joaquim Carol
Article al Mon verd
Thalassa sobre espècies invasores al Delta de l'Ebre
Projecte rius

Detroit

2011-02-19T23:58:00.004+01:00

A començaments del segle XX, la indústria automobilística va situar en Detroit la seva capital mundial, de la mà de Henry Ford. La ciutat va florir i, paral.lelament, va créixer estrepitosament. El 1880 comptava amb 116.340 habitants, que vint anys després eren ja 285.704. El 1920, 993.678 persones vivien a Detroit. El punt àlgid va arribar el 1950, quan gairebé dos milions de persones vivien a la ciutat del motor.

Els gratacels al centre i els barris de la perifèria on cases amb jardí oferien la realització del somni americà convivien en una ciutat on tothom tenia oportunitats i la decadència era inimaginable.

Quina poca imaginació.

En pocs anys la indústria automobilística va emigrar a l'extrarradi, la classe alta blanca va segregar tot el que va poder a la classe baixa negra i això va provocar una revolta racial amb 43 morts, 467 ferits, 7.200 arrestos i més de 2.000 edificis destruïts. Abans sí que sabien divertir-se.

Per dir-ho d'una forma ràpida i resumida: Detroit va deixar de molar. De fet va passar a ser un lloc indesitjable per la burgesia blanca: molts negres i que a més a més... lluiten pels seus drets! Era més del que podien suportar. Van fotre el camp, clar, i la ciutat es va ressentir. Avui dia, la població de la ciutat és de 910.000 persones aproximadament, menys de la meitat que tenia el 1950. La crisi del petroli va afectar i molt a la ciutat, i si li sumem un gravíssim problema amb les drogues com l'heroïna o el crack, pinta força negre, però si de pas diem que la paraula que més apareix en els programes electorals desde 1960 és "Renaissance" doncs ja tenim el quadre complet. Fins i tot van fer un Renaissance Center cap a finals dels 70, un conjunt de set gratacels que per cert està molt txulo.

Tot això no és més que la introducció lamentable a un enllaç que vinc a penjar, i és una serie de fotografies de Detroit. Com imaginareu, una ciutat que ha passat de tenir 1.900.000 habitants a tenir-ne 900.000 ha deixat molts edificis buits, i escenes més pròpies d'una pel.lícula post-nuclear que d'una ciutat actual nord-americana.

Us deixo el link:

http://www.marchandmeffre.com/index.html

Amor de tertúlia

2011-01-27T18:38:00.006+01:00

En Josep Maria va conèixer la Margarida en una tertúlia radiofònica. Era inevitable, tard o d’hora havia de passar, perquè tots dos havien esdevingut especialistes mediàtics que desfilaven d’una ràdio a una altra, ell com a analista polític i ella com a sociòloga, si bé en realitat de professió l’un era periodista i l’altra pedagoga. Ell parlava davant del micròfon com si tot just hagués acabat de dinar, tot esbufegant i fent interrupcions per suprimir constant revingudes. Ella parlava amb una veu aspra i de freqüències mitges, cortesia del paquet i mig de tabac diari.

Els dos tenien en comú una perspicàcia ben esmolada, amb la qual identificaven els indicis més subtils i les tendències més amagades de qualsevol fet d’actualitat. Aconseguien atraure l'atenció cap a aspectes més foscos dels moviments polítics i financers, despertaven entusiasme entre els oïdors pel seu fi olfacte i la capacitat de trobar explicacions a tot i construir-les amb versemblança.

El cert és que el primer encontre va ser brusc. Compartien tertúlia de bon matí i xerraven sobre les eleccions primàries d’un partit polític del país, quan la Margarida va apuntar una intenció oculta que semblava justificar la postulació d’un candidat aparentment gris i mediocre. En Josep Maria la va contradir ràpidament i la conversa es va escalfar fins al punt que el moderador va haver de fer passar a publicitat i cridar-los a capítol.

En sortir de la ràdio, en Josep Maria intentava buscar la raó per la qual havia contraatacat amb tanta fúria els arguments de la Margarida. Se sentia ridícul i no en trobava l’explicació, fins que va haver d’admetre que havia sentit una certa gelosia pel fet que ella hagués apuntat una possibilitat tan ben argumentada per la qual el partit afavoria aquell candidat. Era una idea digna d’ell. Serrant fort les dents, va haver d’admetre l’enveja que sentia per la seva contertuliana. Aquell incident no es va repetir, i en Josep Maria i la Margarida es van anar trobant regularment a les tertúlies.

Al cap d’un temps, els va haver de tocar cobrir les eleccions generals com a "experts opinadors", i tots dos van acabar compartint paret mitgera a l’hotel de Madrid. Allà van tenir hores i hores per xerrar de política, economia, sociologia, mitjans... La nit abans de les eleccions, després d’un sopar amb altres vedettes de les ones, engrescats en una mena de competició intel·lectual, intercanviaven arguments amb una rapidesa i lucidesa que arribava a marejar. I sense aturar-se cap dels dos a analitzar el fet, l’endemà es llevaven junts al llit.

Després d’aquella primera nit va venir-ne una segona, i així fins que al cap de quatre dies comptats en Josep Maria pràcticament ja estava instal·lat al pis de la Margarida. Una intensa vida social afegia varietat i excitació a la seva relació, tot i que els restava temps per estar sols. Encara quedava tot per parlar.

Al cap d’uns mesos, en una escapada de cap de setmana a una casa rural, en Josep Maria i la Margarida van parlar sobre què en pensava l’un de l’altre, o més ben dit, van provar d'iniciar una conversa que fins aleshores encara no s’havia produït. La Margarida, abandonant momentàniament una relectura de Hanna Arendt, va deixar anar:

- "Puc fer una prèvia?"

Era la manera que tenien d'introduir un tema nou i no previst, tot imitant les tertúlies que sovintejaven. Lentament, mesurant les paraules, va demanar què en pensava ell, “del nostre context”. Ell, aixecant els ulls de les pàgines del llibre de George Steiner (que també estava rellegint), es va quedar en blanc. Aquell torrent verborreic que compartien quan xerraven s'havia fos. Vacil·lacions i silencis llargs que es tallaven amb un “vull dir” vacu o un “és que” impotent, imatges i metàfores pobres, vagues... Era clar que hi havia un sentiment entre els dos, però la poca traça amb què provaven d‘articular-ne una declaració semblava més pròpia de dos preadolescents. Si algú hagués vist l’escena no tindria del tot clar si el que passava era que no sabien explicar-se o que no sabien què sentien.

Allò va durar uns instants, perquè tot d'una van reprendre el fil discursiu que tan bons resultats els donava en públic. Van riure's de la situació i van apuntar que potser s’estaven pressionant perquè, cita textual, "l'altre manifestés el seu full de ruta". Van acordar, doncs, "respectar el tempo de l’altre" (sic) i, un cop alleujats de la càrrega i en el terreny neutre de les idees, van teoritzar sobre les diferents necessitats o expectatives que pot tenir cada persona a l‘hora de verbalitzar o escoltar l’expressió dels sentiments, i sobre "la probable asimetria existent en totes les relacions". "Una asimetria sincrònica o diacrònica en el temps de la relació?" Mentre encetaven un deliciós debat teòric, aquella nit van constatar que una certa impersonalitat en la relació no els perjudicava, sinó que fins i tot feia la relació diferent i estimulant. Potser encara quedaven residus de l’antagonisme de les primers tertúlies en què van coincidir, potser se sentien un xic mancats a l’hora d’ensenyar-se les cartes. Aquella sensació d'incompetència a l'hora d'expressar-se era insuportablement estranya, per la qual cosa les qüestions personals van començar a prendre de forma natural un caire impersonal i hipotètic. L'anàlisi teòric eren les aigües càlides i dolces on podien nedar sense límit.

El sexe, que aleshores ja tenia un aire de tràmit, va començar a declinar, però les converses, entre revingudes gàstriques d'ell i alenades halitoses d'ella, eren una delícia que paladejaven amb delit. Presentacions de llibres, simposis, xerrades, tertúlies... Cada dia hi havia alguna cosa a fer. Al matí fullejaven àvidament els diaris, al vespre debatien animadament les notícies i inserien notes sobre el manteniment de la llar sense variar gaire el to, el cap de setmana rastrejaven cartes de vins i menús degustació, i anar fent.

Fins que un dia va arribar el fatídic moment. La Margarida ja no podia més, feia temps que ho covava. Es va armar de valor i, amb el cor a la mà, oferint el coll davant de qui podria esdevenir el seu botxí, amb els ulls plens de llàgrimes, es va sincerar:

- Puc fer una prèvia? Hauríem d'analitzar la nostra cojuntura...

- Hi estic d'acord, però voldria afegir una puntualització. Primer caldria que ho emmarquéssim en un context idiosincràtic...

L'Illa de Plàstic

2010-12-24T20:34:00.006+01:00

Finalment, després de vuit anys, m'estreno al blog. I per començar, un tema que em prem moltes hores de feina i de temps lliure: l'aigua. Què vull amb aigua? L'aigua és simplement un àtom d'oxigen i dos d'hidrogen i, com altres molècules, podria passar desapercebuda. Però no ho fa! L'aigua és arreu, la necessitem per tot, sembla molt tòpic però sense aigua no hi ha vida. Per buscar vida més enllà de la Terra, la primera condició és que hi hagi aigua. Puc imaginar un bacteri que utilitzi arsènic enlloc de fosfat, però no puc imaginar-me un que visqui sense aigua.

Anem al gra,
Llegint el llibre: “Water. The causes, costs and future of a global crisis”, he descobert una nova illa, l’illa de plàstic (Great Pacific Garbage Patch). L’illa de plàstic és, com el nom indica, un munt de deixalles de plàstic (desde pots de iogurt, sandàlies, bosses a xarxes de pesca) que es troben a l’oceà Pacífic, ocupant una superfície de 1.500 km de radi (més gran que l’àrea de França) i 200 m de profunditat. El munt de merda està atrapat entre les corrents oceàniques del Pacífic Nord (al nord), de Califòrnia (a l’est), la Nord Equatorial (al sud) i la de Kuroshio (a l’est) que giren en sentit horari. Per tant, tenim un centre més o meny estàtic i la resta que va girant al seu voltant. Aquesta brossa ha quedat capturada entre les corrents formant un paisatge bucòlic al mig del mar, a prop de Hawaii. Es calcula que el 80% de les deixalles provenen de terra i el 20% restant dels vaixells. No m’imagino la cara de sorpresa de Charles Moore quan es va topar accidentalment amb “l’illa” el 1990.

Evidentment, el plàstic suposa un gran perill per els animals marins i les aus de la zona, que poden quedar enganxades i ofegar-se o, com és el cas dels peixos, quedar capturats fins l’asfixia o alentir-los en la seva cursa per la vida. També pot ser ingerit per un predador suposant una presa fàcil i així ja el tenim dins la cadena alimentària. I per si no fos poc… molts plàstics tenen la capacitat d’adsorbir substàncies contaminants i intoxicar l’animal.

Com que el plàstic no és biodegradable, l’única manera és l’eliminació mecànica o deixant-lo a mercés de la llum solar. El que significa que s’anirà fent petit i més petit, fins a semblar fitoplàncton, comportant un altre perill per animals planctònics (o que s’alimenten de plàncton). Actualment ja hi ha alguns projectes com Project Kaisei o JUNK raft que es dediquen a estudiar la zona i intentar afrontar el problema. Des d’aquí, molta sort amb la empresa. Jo intentaré posar el meu granet d’arena i reduir al màxim el nombre de plàstics no reutilitzables. De Dublín a Hawaii hi ha un llarg camí, però no sé sap mai, només cal mirar als “Friendly Floatees” que van escapar-se del vaixell que els transportava i van arribar... Però si de cas deixarem aquesta història per la pròxima entrega.

Fonts:

Julian Caldecott. Water. The causes, costs and future of a global crisis. 2007. Virgin Books.

http://ocean.si.edu/ocean-news/trashing-ocean

http://freethinkerspress.wordpress.com/2009/12/11/great-pacific-garbage-patch/

http://en.wikipedia.org/wiki/Great_Pacific_Garbage_Patch

Soroll de fons

2010-11-26T13:51:00.000+01:00

Dilluns passat, en Felipe González va declarar a Granollers que "el soroll" produït durant la darrera legislatura no ha permès valorar com cal la gestió del tripartit de Montilla. Avui mateix, la Carmen Chacón escriu un article d'opinió on recull la idea del "soroll" que no ens ha deixat percebre i jutjar correctament la bona gestió socialista. L'origen d'aquest "excés de decibels" prové tant de dins del govern tripartit com de l'oposició. Pel que fa a l'oposició, no ens ha d'estranyar que facin soroll: és la seva feina i, si no la fessin, alguna cosa anormal estaria passant. Pel que fa a les desavinences "irresponsables" dins del tripartit, em pregunto: l'origen d'aquest "soroll" no és pas el mateix que el del concepte d' "un govern d'esquerres, progressista i plural"? El terme "plural" implica diversitat d'opinions i punts de vista, variabilitat, diferències, discussions. Tots i cadascun d'aquests termes es pot confondre amb "soroll". No estem parlant del soroll del veí aprenent de dj de l'Scorpia o del paleta que taladra la vorera de bon matí, que ens emprenya fins al punt que ens veiem obligats a recitar algunes paraules d'amor a través de parets i envans de l'amplada d'un paper de fumar. Estem parlant de la dispersió, l'error associat a qualsevol test estadístic, les errades inherents a qualsevol procés productiu. El "soroll" ens incita a entendre's, conversar, arribar a punts d'unió. El soroll és assaig-error, provar si allò funciona, un globus sonda. La política en té molt i ja està bé que sigui així, i no penso que el "soroll sigui perjudicial per la salut de la democràcia". És el silenci el que és perjudicial, el partit (o bipartits) únics, el pensament únic i la homogeneïtat imposada,

D'una altra banda, s'haurien d'analitzar el seu propi "soroll": les discrepàncies internes del PSC han estat prou evidents des dels temps de les maragallades i no sé pas si s'han molestat a aïllar-ho del que provenia de fora. Per saber si el "soroll" ha entorpit la feina del president Montilla, primer haurien de saber amb exactitud quin és el seu "soroll de fons", el meravellós white noise de tot enregistrament, i provar si el "soroll extern" ha estat significativament notable com per torbar la valoració que els ciutadants ignorants haguem pogut fer de l'acció de govern.

Molt soroll per no res...

Un ampli com una casa

2010-11-18T11:27:00.002+01:00

Molta conya fèiem amb l'equipament que duien els Crazy Horse d'en Neil Young en aquella gira mítica que va resultar en un doble disc en directe anomenat "Weld". A la portada podem veure dos amplificadors gegantins (de broma o no, això ja no us ho sé pas dir) que són exactament els mateixos que els que apareixen a la portada d'un altre disc en directe de l'artista canadenc, el "Rust Never Sleeps". Tot sigui dit, en Neil Young va declarar que després de la mescla del "Weld", les seves orelles ja mai més van ser les mateixes.
Tot això m'ha vingut al cap després de veure les fotografies de la "Guitar Store", una botiga d'instruments musicals de Southampton (Anglaterra) on la façana ha estat transformada en un bonic ampli Fender de dimensions colossals. Els "knobs" d'aquest amplificador monstruós, incloent el volum, van fins a l'onze. No sé pas que n'opinarien els Manowar de l'assumpte, tot recordant la seva proclama heavytrona-testosteronada de "real men play on ten".

Per a que pogueu comparar les mides

Font: WebUrbanist, The Guitar Store.

Gamberros

2010-11-05T01:15:00.001+01:00

Gamberro però en el sentit simpàtic. No és pas el que ens diu el diccionari (perque apareix al diccionari aquesta paraula) "persona que comet actes incivils per molestar els altres" sino aquella gent que fa el que li dona la gana, et fa somriure o petar-te de riure i, a més a més, ho fa bé, mentre dius "però que gamberro". Senyors, aquesta és la forma més elevada d'art, i si parlem de música (popular), la més sincera. Però no tots podem anar per la vida fent el Pascal Comelade: s'ha de tenir molta barra per omplir teatres, sales i altres prostíbuls de l'art...i que t'agafin una canço per fer de banda sonora d'un anunci de Mahou!
Això em fa recordar una entrevista absolutament paranoica a Radio3. Imagineu-vos la situació: tenim la xiqueta entrevistadora amb veu de vellut, en Comelade i en Max, el dibuixant. En Comelade i en Max són catalans i parlen català; en Max i la xiqueta entrevistadora llicenciada per la Complutense o equivalent són espanyols i saben parlar castellà. En Pascal és nascut a França. Endevineu en quin idioma es va fer l'entrevista. Va, és fàcil...doncs en francès, amb la intervenció d'un quart personatge: una traductora del francès al castellà.
En fi, anècdotes a banda, deiem que a la música (popular) és important l'autenticitat i l'origen d'aquesta és múltiple i, molt sovint, inesperat. Des del moment que un artista treballa l'autenticitat ja deixa de ser autèntic i, com sovint succeeix, quan es repeteix massa la paraula "autèntic" (o qualsevol), la paraula cansa i fa una ràbia d'espant. Potser no fa falta ser autèntic, però què carai poden tenir llavors en comú Jeff Buckley, Serge Gainsbourg i en Pascal Comelade?
I per acabar aquest post, amb el nou estil 2.0 (és a dir: escriure poc, desenvolupar idees disperses amb relació nul·la o aparent i dir grans frases sense cap raonament al darrera) us deixo un video dels Porcupine Tree quan eren autèntics i el senyor Steven Wilson (sense cap parentiu amb els Beach Boys) ens parlava de les seves primeres experiències musicals:

Campanyes improbables (V): La revolució de les garrofes

2010-10-01T09:00:00.000+02:00

Avui dia els avenços científics es transmeten a gran velocitat, però si impliquen possibilitats de rendiment econòmic, aquesta velocitat esdevé vertiginosa. Això mateix va passar amb les garrofes, ja ho sabeu: des del descobriment de la carobina a la monstruosa infraestructura bioalimentària que va sorgir després, sembla que haguessin passat dos dies. Tanmateix, va caldre molt més temps del que sembla perquè l'article de Martin Eckersberg a la revista Nature tingués les conseqüències que coneixem.

Eckersberg, un biòleg americà d'orígens danesos i afincat a les Borges del Camp (Baix Camp) des de mitjans dels anys 80, és el responsable de la famosa carobina que va en boca de tots. Eckersberg, enamorat del paisatge mediterrani, va dirigir els seus esforços a investigar des de la biotecnologia les formes ancestrals de la dieta mediterrània. Després d'anys d'estudi, a cavall entre el Camp de Tarragona i Massachussets, va aconseguir sintetitzar la carobina i desentrellar els seus secrets.

El lector deu haver llegit infinitats de vegades que la carobina és un enzim que s'extreu del fruit del garrofer i que té una llista llarguíssima de beneficis per a la salut. Però aquesta descoberta en va encadenar d'altres, com ara la constatació que la presència i varietat d'aminoàcids en la llavor de garrofa, a més a més, era equiparable o superior a la proteïna de soja. Eckersberg va desenvolupar varietats de garrofa amb característiques més resistents, més profusió de llavors i beines més grans i carnoses (perquè va descobrir, com si no n'hi hagués prou, que la beina verda de la garrofa és un potent antioxidant).

Poc a poc (en un tres i no res per a nosaltres, simples espectadors, que ens assabentem els últims de tot), les indústries alimentària, farmacèutica i cosmètica van adquirir interès per aquell arbre. Al casinet del poble inicialment ningú no es va creure l'Emiliu, com tants d'altres, que afirmava que se li havien presentat a casa uns forasters indagant sobre seus camps de garrofers amb maletes plenes de diners.

Alguns van fer la primera pela, però allà no s'aturava l'exit d'una planta que semblava que ho tenia tot. L'impacte del primer article d'Eckersberg, i l'allau d'estudis que va venir després, sobre un arbre fins aleshores desconegut a mig món va fer que un reconegut director d'una multinacional alimentària el titllés d'elixir de la joventut. Aviat van començar a proliferar camps de garrofers joves, i els camps de tota la vida semblaven més nets i atapeïts. Els pagesos amb més vista es van desfer dels avellaners ràpidament. El pinso del bestiar, elaborat tradicionalment amb garrofes, va pujar a nivells desconeguts de la nit al dia, fins que no es va trobar un substitut més econòmic.

El fenomen es va començar a estendre, del Camp de Tarragona al Mig Oest americà. Al mercat de matèries primeres de Chicago alguns representants emetien uns crits inicialment incomprensibles per a la majoria dels presents: "Carob, carob!" ("Garrofes, garrofes!"). En un obrir i tancar d'ulls, Monsanto oferia un catàleg impressionant de garrofa modificada genèticament per a tota mena d'usos finals. Avui dia, la varietat crescent és la més estesa i es conrea a mig món. És una varietat modificada genèticament, amb un creixement rapidíssim i una tija recta i neta. L'arbre no s'acaba de desenvolupar com alguns encara el recordem, sinó que queda reduït a una mena d'arbust verd de poc més d'1,5 m d'alçada i carregat de fruits, unes beines en forma de mitja lluna (d'aquí ve el seu nom) i que poden fer més d'un pam de llarg.

La resta de la història ja la coneix el lector: queden enrere la soja, la papaia, les baies Goji i altres productes considerats miraculosos en altres temps. Ara tenim carobina i proteïna de garrofa a la llet, als sucs, a la crema hidratant, al xampú, als cereals, al pinso del gos, a les croquetes congelades... Tenim fins i tot medicaments contra la impotència sexual, complements vitamínics i, òbviament, llet de garrofa, tan estimada pels naturistes.

Són coneguts els estralls que ha provocat l'explotació intensiva i el trasbals per a la flora autòctona i el paisatge que ha causat a la Mediterrània la garrofa transgènica, i ara ens arriben veus de pràctiques similars o pitjors a certes regions de la Xina amb l'arribada d'aquesta espècie invasora.

No sabem com acabarà això. De moment, a la tele no parem de veure anuncis de dones amb una radiant pau interior i que es cruspeixen uns cereals enriquits amb fibra de garrofa, s'ensabonen amb gel amb extracte de garrofa o beuen un got de llet amb carobina, sota una cascada paradisíaca, en un pis decorat amb motius zen o en un iot en alta mar...

Trentatrès

2010-09-18T11:33:00.000+02:00

Cada dia que veig les notícies o les sento a la ràdio sento parlar de 33 miners atrapats no-sé-on de Sud-Amèrica. I des de fa temps, a més a més (com dirien). Hi ha dies, com avui, que diuen que han fet un petit forat i per fi poden veure la llum, però que no podran rescatar-los fins al novembre. Estic indignat ja. He deduït que són 33 miners que han quedat atrapats dins una mina i que el procés per treure’ls d’allà és molt complicat. A la vegada els han fet arribar fotos de la família, menjar i beure (suposo) i càmeres de video!! Ara poden fer videoconferències amb els seus famíliars. Una gent que (m’ha semblat sentir o veure algun cop) han muntat una acampada just davant la mina, que han anomenat “esperança”. També els acompanyen les camères de televisió de diverses cadenes mundials, els entrevisten i ho envien a la corresponent cadena putrefacta on treballen. Porten molts dies així. La gent els envia regals. Els de la nostra TV “pública”, utilitzant un jugador dels dos equips espanyols de Barcelona i rodalies, van fer arribar una samarreta blaugrana amb un missatge de suport. Jo els enviaria una galeta. De pedra. Lectors i lectores, no m’ho crec. No m’he cregut aquesta notícia. No veig cap diferència entre tot aquest espectacle i el típic reality show d’una cadena de TV espanyola (per defecte). M’imagino una gran productora televisiva que ha muntat un Big Brother sobre uns suposats miners, enmig dels Monegros. Han penjat totes aquelles banderes del país sudamericà per dissimular. Ningú sospita? D’acord. Jo no he volgut llegir res sobre el tema. Però els interessats/des em poden explicar com han arribat tots els regals als miners? Per què fan un forat de X cm i no de 2 metres? Tan gran és la diferència? No sóc enginyer, evidentment. Però tot aquest degoteix de notícies em recorden massa a programes que no he vist com La isla de no-sé-què, Pekín express, Perdidos (?) o escòria semblant. I el campament just davant la mina? Les filles dels miners enterrats. Ja em començo a imaginar el moment de la sortida, retransmès en directe per la majoria de cadenes infectes (de TV) mundials. I ara surt Pepe amb la cara tota negra, prim i amb barba. Rient. Plors. Moment històric com l’arribada a la Lluna. Els punts i apart son a vegades necessaris. I si realment tota la situació és certa i preocupant, doncs que em perdonin per malpensar. Però jo no m’ho crec. I, de fet, no m’interessa que un tio els envïï (amb quatre, sí) una putíssima samarreta de futbol. O es que a dins la mina juguen a hoquei sobre patins? Després seran 33 tios famosos i els entrevistaran a la majoria de programes de gran qualitat, matinals i de sobremesa. El gràs i famós presentador català li farà preguntes com “Què sentías allí dentro?”. Rialles, com les del president. La gent seguirà desinteressada en el tema, però de cullerada en cullerada s’ho anirà menjant. La cançó que escolto quan escric aquesta última frase és “Fire & Forget”.

Un catalão a Brasil

2010-08-28T15:29:00.004+02:00

Porto un dia a Agua Limpa, el poble de Goiás on la Fabiana va passar la seva infantesa. Quatre carrers, una plaça, la Prefeitura, dues botigues. Deliciosament rural. Als voltants, petites ondulacions del paisatge en forma de turons salpicats de palmeres i "fazendas". Ahir la nit vaig assistir a la festa dels nens del poble, un ball on vesteixen de "caipiras" (pagesos) i, entre altres coses, els nens simulen demanar la mà de les nenes. Assisteixo amb un somriure als moviments graciosos de la canalla; els pares també gaudeixen. En general no m'agraden les tradicions ni els costums ni la vida de poble, però l'exotisme -per a un català a l'interior de Brasil- de la situació trastoca la meva percepció habitual d'aquests rituals.

Entrant a una pàgina web catalana, l' únic ordinador del poble m'ofereix la traducció del "catalão" a portugués. Llavors recordo quelcom. "Fabi, el teu germá no viu a un poble anomenat Catalão?" "Si, és aquí a prop". "I mai no t'has preguntat per què es diu així?" Wikipedia ens il.luminarà: un clergue català es va establir aquí a finals del segle XVIII; produïa queviures pels "bandeirantes" portuguesos que explotaven les mines d'or de Goiàs i fuetejaven els indígenes. Sortosament, d'aquell passat només queda la pràctica religiosa. Avui Catalão és un prósper poble de 85000 habitants. Les plantacions de soja són el producte més important de l'agricultura comercial catalana, i les d'all les més importants de l'agricultura familiar.

Es fa fosc, deixem la "Lan House" i tornem a ca la tieta caminant entre els indolents gossos de carrer. Una casa ostensiblement més luxosa que la resta -cosa no gaire difícil a un poble tan humil- crida la meva atenció. "És del Prefeito", m'informa la Fabi. Dos carrers després, un cotxe i una casa igualment luxosos. "Aquí viu l'anterior Prefeito", m'informen. "I saps qué? La seva dona es va divorciar i es va casar amb el nou Prefeito". Ah, alcaldies i ajuntaments: béns preciats per tota la humanitat.

Indicis de reactivació del mercat immobiliari

2010-07-26T09:00:00.001+02:00

Percepcions

2010-07-22T17:45:00.007+02:00

Un bar al carrer de Lugo, al rovell del barri del Carmel, passades les quatre de la tarda. Fa núvol i una xafogor densa. Dos paios d'uns trenta-pocs la fan petar a la barra, l'un amb un tallat i l'altre amb una Voll Damm. Parlen inicialment de feines de paleta.

El de la Voll Damm fa notar al cambrer que s'ha fixat en els pòsters que hi ha penjats de la selecció espanyola, d'aquells que regalaven els diaris. "Claro que sí, como tiene que ser", diu el client. Jo, que també sóc a la barra, llegint el diari, em giro lentament, me'ls miro i quan torno a la meva posició veig que el cambrer, que està rentant gots davant meu, em mira de reüll, encuriosit de veure la meva reacció. Reprenc la lectura amb cara de pòquer.

Parlen de la final del mundial de futbol. Parla el consumidor de la Voll Damm tota l'estona. "Estaba lleno de banderas, en los balcones... Yo, que estaba en el Raval, ahí lleno... La gente, orgullosísima de la bandera..." Tot seguit, les seves neurones perpetren les inevitables sinapsis i canvia de tema: "Y en la manifestación del sábado, doscientas personas había. Cuatro autocares. Después, los periódicos lo retocan con Photoshop y te dicen que había cuarenta mil. ¿Y sabéis por qué fueron? Porque les pagaban el bocadillo". El cambrer assenteix: "Sí, igual que en los mítines". El de la Voll Damm continua: "Si yo tengo amigos independentistas, catalanistas y tal, y les digo: ¿que no veis que sois minoría?" Elabora la reflexió: "Si lo que tendrían que hacer es quitar la Generalitat: esos sí que chupan del bote. Tengo amigos que son de Madrid y flipan con lo que vale todo aquí. ¿Tú has visto las autopistas, los trenes que tienen ahí, y en Valencia...?" El cambrer diu que sí, que coneix gent de fora que al·lucina del que val la zona blava, per exemple. Parlen de zona blava, de la zona verda, després del que val una plaça de lloguer en un aparcament de la vora...

La conversa s'extingeix mentre veig per la tele, amb jocs de miralls, com un ciclista prova d'arribar al Tourmalet. Em truquen al mòbil. Responc i xerro en català. Noto, sense veure-les, les mirades dirigides a mi. El noi del tallat es disposa a jugar a la màquina escurabutxaques i, en saltar del tamboret, li cau una moneda a terra. "Cuidao, que con lo que cuesta ganarlo...!", diu el de la Voll Damm.

Adéu

2010-06-29T17:12:00.000+02:00

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall, Oda a Espanya (1898)

Màrqueting sindical

2010-06-10T15:42:00.007+02:00

Llegeixo avui a El Periódico que, possiblement, una de les institucions que tard o d'hora s'hauran de modernitzar per culpa de la crisi i la globalització són els sindicats. No van desencaminats, penso. Els sindicats han deixat de ser els impulsors del canvi des de la base per esdevenir una mena de gestors del desastre, que acoten el cap quan surten de les maratonianes reunions amb la direcció de l'empresa per tal de no topar amb la mirada dels companys, que sembla que aspirin a salvar els pocs mobles que queden intactes a l'incendi.

Potser tenen raó aquells que diuen que els sindicats s'han de redefinir. Però em temo que, tal com va el món avui dia, el que necessiten és fer una inversió en màrqueting més que en cap altra cosa. Actualment, el màrqueting és la pedra filosofal que converteix en or qualsevol bunyol institucional o empresarial. D'exemples en tenim molts, però mireu, per exemple, la Coja... Perdó, la Roja. Amb els espots de futbolistes convertits en homes biònics o gladiadors futuristes en un terreny de joc apocalíptic, fent tombarelles impossibles entre explosions, enemics cibernètics, llamps i trons, i amb una banda sonora de fons a mig camí entre Carmina Burana i Evanescence, hi ha algú que s'ha cregut que el futbol va més enllà de la vida terrenal, i que Casillas i tota la patuleia tenen tant de superguerrer de l'espai com d'espartà made in Frank Miller. Han triomfat amb un missatge maniqueu i exaltat. Per què no ho apliquen això els sindicats en un tema tan transcendental com les condicions de treball? Hem arribat a un punt tan estrany que els sindicats es compten entre els qui menys practiquen la demagògia...

S'ha acabat això que surti un dirigent sindical a parlar de "compañeros y compañeras" amb aquella entonació i aquella retòrica tan gastades. El nou representant sindical haurà de ser un personatge rude però amb una oratòria metrosexual i que invoqui l'èpica de la lluita social per tal de mobilitzar els treballadors. Però res d'èpica marxista, de lluita de classes, de dialèctica ni mandangues: la nova èpica ha d'estar inspirada en el Senyor dels Anells, una èpica simple, maniquea i efectiva. I cadascú ja completarà l'al·legoria de qui són els nans, els orcs i qui viu realment a Mòrdor.

Moltes organitzacions de moviments okupes i els anomenats antisistema coneixen sobradament aquest llenguatge. Alguns cartells semblen convocatòries d'esbatussades entre romans i numantins, d'altres fan servir els recursos gràfics del manga per aportar dinamisme. Els més tronats es dediquen a copiar cartells de l'època soviètica o de la Guerra Civil... Entenc que provoca una certa vergonya apel·lar a l'èpica davant de la indiferència col·lectiva, però vaja, és una manera d'entendre el màrqueting i l'ús de l'èpica.

I si, en acabat, aquest canvi de rumb falla, caldrà recórrer al pla B en l'estratègia de màrqueting, que consistirà a copiar els missatges new age dels iogurts amb defenses naturals, els productes de soja i les aigües minerals, tot glossant els beneficis pel cos (social) que comporta el consum de sindicats. Però ja hi haurà temps de provar-ho, que el màrqueting no s'aprèn d'un dia a l'altre.

Delete, internet, dos punts

2010-06-03T10:11:00.001+02:00

Diuen que hi ha uns quants bilions de pàgines web. A vegades, truques per telèfon per demanar informació i et re-dirigeixen a la seva pàgina web, que "tot està allà". Hi ha bilions d'imbècils que agafen telèfons. Milions de persones (com les aquí presents) escriuen les seves paraules amb/sense sentit en milions de blogs. Hi ha milions de persones que tenen sous milionaris. Inicials indesxifrables: SEO, J2EE, SAP, C#, ABAP/4... (només cal buscar "informàtica" a infojobs, prenent abans un bon got d'alcohol de farmàcia amb gel). Diaris que son inventats per inventar notícies, móns virtuals, segones vides... Gent que posa les seves dades en milions de portals. Altra gent que ven dades. Altres les compren (lògicament). Però com hem arriwbvat fins aquí? Avui, només despertar, he buscat una mica sobre això. Aquí unes pàgines:

El WWW (a principis dels 90s)
Els 15 primers
Els buscadors
Un dels pioners (luth.se)
Gràcies a la grabadora

A finals dels 80s ja es van registrar alguns dominis, però no va ser fins a mitjans dels 90s que es va animar la cosa. En veure això, el primer que penso és que la forma no ha canviat gaire, però si la quantitat. La qualitat ja ho deixo per a cadascú. Hi ha pàgines interessants, hi ha també el iú-tube. I si tot s'esborrés, tampoc es perdria gaire, no?
Per últim, només m'agradaria demanar si seria possible fer també les obres per internet.

Misèries lingüístiques: l'estranya regularitat de les coses

2010-05-11T09:37:00.010+02:00

Discriminació gratuïta

Un dia, fa uns mesos, fullejava un diari gratuït, un exemplar del desaparegut "Metro". Quan vaig arribar al final, tot i que el diari semblava redactat íntegrament en castellà, em quedava la impressió d'haver llegit alguna cosa en català. Estranyat, com qui intenta trobar l'origen d'una imatge subliminal, vaig tornar a passar fulls, ara cap enrere. Vaig haver de fer dues passades al diari per trobar un únic article escrit en català. L'article en qüestió ocupava la meitat de la plana, i d'aquesta meitat dos terços, és a dir, dues columnes i una foto.

Em vaig fer creus que hagués d'arribar al final del diari per adonar-me d'aquest fenomenal desequilibri entre les dues llengües, i em va venir al cap un estudi sobre la identificació i l'ús del català i del castellà que, malauradament, m'ha resultat impossible de localitzar per fer-hi referència. En aquest estudi feien explicar als enquestats allò que acabaven de llegir en un article de diari, i tot seguit els preguntaven en quina llengua estava escrit l'article, en català o castellà. Un percentatge sorprenentment elevat de gent jove no aconseguia dir en quina llengua estava redactat l'article, i els autors de l'estudi mostraven la seva preocupació.

El cas és que d'ençà he anat fullejant els diaris gratuïts, Què!, ADN i 20 Minutos per constatar-hi els mateixos desequilibris lingüístics. Després d'haver fet un mostreig més que suficient d'exemplars de les diferents publicacions, veig que la tònica es compleix, i si no, comproveu-ho vosaltres mateixos: en tots els casos, l'única informació redactada en català és un article que ocupa mitja plana (dues o tres columnes com a molt) en un diari de 32 pàgines! No m'atreveixo a calcular l'exígua quota que li pertoca...

D'acord, que els diaris gratuïts no es distingeixen per l'extensió, profunditat o rigor dels seus articles, són quatre paraules distribuïdes en un mar de fotos, però no sorprèn que aquesta discriminació estigui idènticament estipulada en tots aquests diaris? Utilitzant l'eslògan d'un d'aquests diaris, tot està connectat...

Aleshores se'm plantegen diverses preguntes. Està pactat, aquest article en català? Representa una quota, una quota mínima que respon a alguna estratagema legal, institucional o de classificació que desconeixem? I els editors, consideren que editen un diari bilíngüe? I el diari Què!, per què té el nom en català? (Em recorda al típic establiment que trobem a Barcelona, que té la retolació en català però on els empleats són nouvinguts que amb prou feines saben dir quatre paraules en castellà.) No hi ha res casual, i més quan dos grans grups com Vocento i Planeta són els responsables de dos d'aquests diaris (Què! i ADN, respectivament).

The catalán no és cool

En un altre ordre de coses, de tant en tant rebia (ara se'n va directament al correu brossa) un butlletí d'una revista gratuïta publicada a Barcelona, BCN Weekly. En un llenguatge Vueling que barreja anglès, castellà i català, i amb un to jovial i una mica babau, el butlletí et convida a descobrir les tendències (abominable terme) de la ciutat i a llegir els articles de temàtica diversa de la seva publicació. El número d'abril/maig d'enguany conté només dos articles en català a les 24 pàgines de la publicació. Això ja és prou trist, però em preocupa sobretot la temàtica dels dos articles: l'un està dedicat a l'afer del TC i l'Estatut, i l'altre, a Endesa i els talls elèctrics a Girona per la nevada. Això desentona amb el to general de la revista, que és força superficial. Ni una punyetera ressenya de disc, de muntatge teatral, de bar de copes, ni res, en català... Així doncs, és això el que es pensen que som, doncs? Una colla de neurastènics que només saben fer-se mala sang amb la cultura i la política (amb artefactes com ara el present article) i a qui no els interessa les arts i el lleure, que estan massa enfurismats per participar de la joie de vivre i prendre un mojito en un lounge bar?

El grandíssim Perich deia: "treballes menys que l'àngel de la guarda dels Kennedy". Ara la comparació té uns altres referents: jo, de gran, vull ser redactor en català d'alguna publicació gratuïta.

Montanyà per l'Àfrica

2010-05-05T15:05:00.002+02:00

Aquesta setmana, en Xavier Montanyà ha iniciat una nova sèrie sobre les seves peripècies i impressions de l'Àfrica, en aquest cas sobre el delta del Níger (fins ara ha publicat tres capítols: 1, 2 i 3), a la pàgina de Vilaweb. Encara no me'ls he llegit però si només són la meitat de bons que la seva darrera sèrie, Bongoville, ja pagarà la pena. Si voleu descarregar-vos els vint capítols juntets en un pdf, cliqueu aquí.

En aquesta sèrie, que tractava sobre el Gabon (a veure quants de vosaltres podeu situar-lo ara mateix al mapa mentalment), trobem grans frases com aquesta:

"L'ajuda veritablement útil a l'Àfrica seria un canvi profund del nostre model econòmic i social i el capgirament radical de la nostra idea de desenvolupament capitalista. Les ONG haurien de treballar en aquest sentit i actuar a Occident. Per comptes d'exportar els models del nostre món decadent, que fa aigües, per totes bandes. Som nosaltres que hauriem de ser descolonitzats" (X.Montanyà, Bongoville, capitol 8)

Doncs ja ho sabeu!

Cotxe, autobús o tramvia de cartró?

2010-05-03T16:26:00.001+02:00

Aquest cap de setmana, la plataforma "Diagonal per a tothom" ha aplicat a Barcelona una iniciativa semblant a les que ja es van fer a Münster l'any 2001, de la qual ja ens vam fer ressò aquí fa temps, o a Estrasburg a l'any 1990. El concepte és senzill: quants cotxes, autobusos articulats o tramvies (una mica anxovats això si) es necessiten per transportar 200 persones. De bicicletes no en parlen per això.

No entenc però perquè dos centes persones han d'utilitzar 175 cotxes: això fa 1'14 passatges per vehicle. Suposo que deu ser en base al índex d'ocupació per vehicle: si fossin quatre viatgers per cotxe només farien falta cinquanta cotxes.

En tot cas, jo sóc favorable a que facin de la Diagonal un oasi de tramvies i autobusos i, ja que s'han animat a fer referèndums baratets de tres milions d'euros, que no compleixen ni de bon tros tots els requisits legals, demano que ens deixin fer una consulta per l'autodeterminació com cal, amb tots els mitjans municipals, si més no, els mateixos que aquesta consulta.

La nàusea 2.0

2010-04-13T10:27:00.005+02:00

D'un temps ençà, m'agrada mirar anuncis de pisos per Internet. Dic "m'agrada" perquè no tinc cap urgència i sovint sembla que ho faci per passar l'estona. De vegades me'ls miro com si fes un viatge pel món de possibilitats, de rumbs diferents que podria prendre la meva vida si volgués.

El cas és que, mirant pisos, he descobert una petita mania. Quan les fotos d'un anunci d'un pis mostren que allà hi viu gent, és a dir, que està moblat, que el llit està fet (o desfet), que potser hi ha una joguina al sofà, un abric penjat al rebedor, productes a les lleixes de la cuina, la tele encesa!, m'entra una mena d'angúnia, una nàusea estranya. Exagero, és clar, però és cert que deixo anar un "ecs!", tanco la finestra i passo al següent habitatge de la llista, com si allò m'embafés o si fos una visió intima difícil de suportar.

No sé si és un petita neurosi o una reacció normal al fet d'entrar de cap, amb només dues pulsacions de ratolí, en l'entorn d'una vida anònima. Trobo que la profusió de colors i d'objectes de les fotos embruten la imatge, la desenfoquen, mostren la complexitat de la vida, la quantitat d'andròmines, pensaments, pors i esperances que servem dia a dia. Ja en tinc prou, penso, de provar de posar ordre a casa meva, en tots els sentits que vulgueu, per posar-me a mirar una altra casa desconeguda i veure que també hi passen pel mateix.

Explico tot això perquè recentment he descobert que aquesta nàusea no l'experimento només amb les fotos de pisos habitats, sinó que és idèntica al sentiment de rebuig que tinc en molts altres àmbits que ens ofereix Internet.

Sento nàusees quan un "amic" del Facebook penja fotos que no m'interessen (i jo me les miro no sé per què) on fa veure que la vida és un anunci de telefonia mòbil, o quan escriuen comentaris o comparteixen enllaços que em rellisquen però que trobo estranyament desafiants.

Sento nàusees en llegir un article d'un bloc (com aquest mateix) en què una persona que desconec explica, per exemple, com es lleva al matí i esmorza o qualsevol altre detall quotidià.

Sento nàusees quan algú escriu alguna cosa amb molts salts de línia i pretén que nosaltres ens pensem que és poesia.

Sento nàusees quan m'adono que salto d'una cosa a una altra i no aprofundeixo o no acabo de llegir un article, per molt que m'interessi.

Sento nàusees quan em descobreixo obrint l'enèsim powerpoint de conceptes new age tramposos.

Sento nàusees quan entro a la pàgina de myspace d'un grup per pura curiositat i em trobo que la preocupació més gran de la formació és camuflar les seves limitacions musicals i estètiques (i de pas, enganyar-nos) a base de fotos retocades, música enregistrada a màquina i escrits hagiogràfics.

Sento nàusees quan entro per error en un blog parafeixista, ultracatòlic, islamista, independentista ple d'errades ortogràfiques, a fòrums on la gent només demana i demana i demana, en una web de contactes on la gent s'exposa amb l'esperança de trobar algú...

Sento nàusees quan rellegeixo aquest article.

Retrats de fauna amenaçada

2010-03-25T21:27:00.004+01:00

Un video promocional del nou llibre del fotògraf Joel Sartore que és una autèntica delícia. Com si fossin models, ens retrata tot d'animals en perill d'extinció a Nord Amèrica. I s'ha de ser molt bon fotògraf i tenir una sensibilitat especial per transmetre tota aquesta bellesa que se'ns escapa, milions d'anys d'evolució i combinacions atzaroses que s'estan anant a norris en un tres i no res (què és el que portem l'espècie humana rondant per aquest món). [A la pàgina hi ha més fotografies d'altres animals d'aquest llibre que paguen molt la pena]

RARE from Joel Sartore on Vimeo.

font: Espai Fotogràfic.

Després d'haver llegit...

2010-03-18T11:00:00.002+01:00

Avui toca parlar de llibres. O almenys és el que crec que s’ha de fer quan acabes l’última pàgina d’un llibre que no t’ha deixat pas indiferent. Fa un parell de dies que vaig poder posar punt i final a la lectura de “Esmorzar de Campions” del Kurt Vonnegut. Era una qüestió personal. No és que m’hagi agradat, sinó que encara m’estic refent del cop de puny que em va clavar i de la ressaca de martinis a què et convida l’autor al llarg del llibre. M’ha tractat d’imbècil, després m’ha compadit, s’ha rigut de mi, em demana perdó, m’esclafa i m’escup les paraules a la cara i al final em dóna gràcies per ser al seu costat, sense deixar de banda la sornegueria de l’avi.

Els crítics i entesos de la matèria probablement dirien que es tracta d’una obra que pertany clarament al moviment experimental literari tan típic de la època dels 60-70. Sabeu què? Deixem que els crítics facin la seva feina. Jo provaré defer-ne cinc cèntims per a qui hi estigui interessat.

M’hauria d’haver près biodramina forte abans d’endinsar-m’hi, però hi vaig pensar massa tard. Massa tard. Vonnegut diu que un dels problemes que té la societat pel que fa a entendre la vida, és que està obsessionat en etiquetar la gent i els fets en protagonistes, actors secundaris, fets rellevants i de segon ordre. Per a ell, tot això és absurd, ja que tot té la seva rellevància i volem que se’ns doni un ordre. Hi estem massa avesats. Doncs bé, en tota una demostració de coherència, decideix portar aquestes paraules fins a l’última conseqüencia i que siguin les nostres ments les qui posin l’ordre enmig del caos. Tot és important. Els pets dels extrarrestres d’una novel·la de ciència ficció són importants. Els somnis d’un expresidiari són importants. Els somriures postissos d’una cambrera servint taules disfressada de conilleta de Playboy són importants. L’amo d’un bar que encèn unes llums de neó al seu local per sorprendre als clients també té la seva importància. I sobretot un gos que no és capaç d’expressar alegria és molt important.

L’autor et fa saber en tot moment que ell és el titellaire i sí, també jo vaig ser titella. Em va marejar com va voler i encara ara ho estic pagant.
Ell seu en en un racó, a les fosques, amagant-se rera les seves ulleres de sol. Ell ha muntat la seva paradeta. No hi ha ofertes. Tampoc productes recomanats. Escull i queda’t amb el que vulguis.

El salt tecnològic

2010-02-28T20:21:00.003+01:00

L'home que no dorm

2010-02-16T20:37:00.000+01:00

Primícia mundial, el nou tema de Fi ....

"L'home que no dorm" from finalmentfi on Vimeo.
"Només tenim la teva ombra..."
Una cançó d'amor i sentiments i forquilles i olles.

Lectures per la Diada de Santa Eulàlia

2010-02-12T10:00:00.003+01:00

Avui és la diada de la patrona de Barcelona, Santa Eulàlia, i per això us recomanem alguns escrits que han aparegut a aquest bloq en els darrers mesos sobre la nostra estimada ciutat:

La sèrie Campanyes improbables que, tal com diu el títol, proposa campanyes populars que tracten des dels vehicles motoritzats altament sorollosos, una sol·lució compacta als aparcaments indeguts, una Catalunya halal, i un "encara-més-difícil" en la intromissió de propaganda en les nostres vides.

També s'ha tractat el tema de la Marca Barcelona, les festes de la Ciutat Vella i la polèmica sobre les senyoretes que fumen al carrer, entre molts d'altres. I és que aquesta ciutat dóna molt de joc, si senyor.

Selenites i astronautes al centre de la Terra

2010-01-27T09:00:00.004+01:00

Naica és un poble del nord de Mèxic que es va fundar al segle XIX arrrel del descobriment d'unes mines. D'ençà, només amb la interrupció de la revolució mexicana, en aquestes mines s'ha extret plom i plata.

No va ser, però, fins a l'any 2000 que es va descobrir la Cueva de los Cristales. Aquesta cova, situada a 300 metres de profunditat, presenta uns cristalls de selenita gegantins, que poden arribar a fer 11 metres de longitud! A més a més de la Cueva de los Cristales hi ha un seguit d'estances més petites (la Cueva del Ojo de la Reina, la Cueva de las Velas, la Cueva de las Espadas), el nom de les quals fa referència a la peculiar morfologia que presenta cada sala. A la Cueva de las Velas, per exemple, hi ha unes delicades formacions que recorden una gebrada instantània, tot i que aquí dins no fa precisament fred.

És gràcies a les especials condicions de l'indret que aquestes formacions tan impressionants han vist la llum. Una combinació de calor (de 45 a 50º graus), humitat (del 90 al 100º) i temps (d'un milió a mig milió d'anys per formar-se en la foscor amb tota tranquil·litat) és la responsable d'aquestes formacions. A causa de les altes temperatures i la humitat, una persona no sobreviuria gaire estona sense protecció en un entorn semblant, per la qual cosa els investigadors han d'endinsar-s'hi amb tratges especials i a intervals de temps curts.

Ara, el Proyecto Naica investiga l'entorn i recopila dades amb les limitacions que imposa un ambient tant hostil i el poc temps disponible. Poc temps disponible perquè aquest entorn és molt delicat i, en el seu estat natural, aquestes coves es trobaven inundades d'aigua ben calenta. L'activitat minera va provocar el seu buidatge i posterior descobriment. Tard o d'hora, doncs, un cop documentades i estudiades, caldrà torna a inundar aquestes estances i deixar descansar en la foscor aquestes selenites un altre milió d'anys.

Us recomano que entreu al web del Proyecto Naica i vegeu les espectaculars fotos. Cadascú hi veurà una metàfora o una comparació al seu gust. A alguns els rodarà el cap pensant en els milers i milers d'anys que la natura ha necessitat per construir una cosa semblant (i potser afegiran "no som res"), d'altres s'acontentaran amb apreciar l'estranya bellesa d'aquests cristalls megalítics. D'altres hi veuran la cova de Lex Luthor...

Quatre anys

2010-01-22T17:45:00.011+01:00

Sembla ser que ja fa més de quatre anys que aquest bloq contamina la xarxa amb continguts dispersos, opinions esbiaxades, històries per a no dormir i altres fenomens contradictoris. Fa menys temps des que va esdevenir un bloq comunitari per fugir del e-onanisme (egosurfing li diu la Llucia Ramis), on vaig convidar a tothom qui volgués a dir la seva, per explicar-nos i mostrar-nos coses que potser no coneixiem i a compartir una visió del món absolutament alineada i etèria (i si pot ser, incorrecte). Coneixe'ns, en definitva, sortir del cau que ens entestem a excavar en vida (per ordre ministerial).

Aquell canvi va ser el resultat d'una situació de desgast creatiu i personal de dimensions cósmiques i, per sort, una colla d'amics i familiars van venir a socórre'm amb tot allò que tenien. Alguns han escrit molt i ens han il·luminat amb textos que li donen deu mil patades al 99% de periodistes i intel·lectuals d'aquest p'tit pais, altres ens han fet somriure (o riure una bona estona), altres ens han fet pensar o descobrir móns desconeguts. Altres han estat una pixada fora de test considerable.

Perque heu de saber que tots els que col·laboren en aquest bloq tenen un bon sarró ple de sorpreses dins el cap. I cada cop que escriuen alguna coseta, em sento com pixar a la porta de l'oficina de La Caixa a Alcover. En el nostre petit racó de la xarxa, fem el que volem, diem el que volem. I són els meus amics.

Quatre anys on han passat moltes coses, la vida se'ns ha girat com un mitjó tres o quatre cops i les "ínfules de glòria" s'han anat desinflant. Ara ja em trobo molt lluny d'això que vaig escriure farà uns cinc anys:

"Bla, bla, bla. Explica la teva vida. Fes-te l'interessant; ven el producte. Res de tot això és cert, però que més fa? Ei, o jugues o no jugues! Com Llàtzer, però sense Crist.

La ínfules de glòria són tòxiques i fan mal de ventre. Vanitat per oferir a un públic caníbal, si és que existeix, quan no l'imaginem en somnis vaporosos i presumptuosos."

Espero que aquest bloq continui durant quatre anys més com a mínim, per fugir de la prostitució en massa dels nostres pseudo-talents, per escapar de la solitud dels eixams de blocs de ciment, dels tristos tòpics i de la sopa de peix freda de quaresma.

I dels diaris!

Gràcies a tots!

Mykonos

2010-01-19T12:46:00.002+01:00

Aquesta cançó dels barbuts dels Fleet Foxes ha estat ressonant al meu cap durant els darrers mesos. I amb aquest video, ja m'han acabat de convèncer (si hi havia alguna cosa a convèncer). Stop motion de nou...

Mykonos deGrandchildrena Vimeo.

També han penjat un video del "Making Of", per aquells que es vulguin inspirar.

Gran Scala

2010-01-07T12:29:00.002+01:00

Un video sobre el projecte de Gran Scala als Monegros aragonesos. Potser un pél llarg però paga la pena...

Gran Scala (english subtitles) from florent tillon on Vimeo.

Bon nadal!

2009-12-25T20:13:00.004+01:00

"Animated Christmas card" d'en Clayton Junior per a la discogràfica Verve, 2007. La cançó és "Sleigh Ride" de l'Ella Fitzgerald.

Escombres i riures

2009-12-15T10:01:00.001+01:00

Durant una visita recent als meus avis, vam estar parlant de llibres. La meva àvia, una dona increiblement desperta per als seus 83 anys, em va preguntar què llegia i així va ser com li vaig comentar quatre coses de "Un home sense pàtria", de Kurt Vonnegut.

Ella va semblar especialment interessada en una anècdota que apareix al llibre, concretament quan descriu en primera persona el moment en què ell i altres soldats eren dins un refugi a la ciutat de Dresden, mentres a fora la gent anaven caient com rates calcinades. De cop i volta, un soldat va deixar anar: ""M'agradaria saber què fan els pobres, aquesta nit" (...) com si fos una duquessa en una mansió durant una nit freda i plujosa."

La meva àvia va riure i va saber entendre aquest humor de supervivència. Ella també va sentir caure bombes diverses vegades de ben a prop, tancada en un refugi, quan no tenia més de deu anys. Va afegir que el que acostumava a fer llavors la gent era estirar-se al terra, bocaterrosa, tot prement un pal amb la boca, "per no rebentar-nos per dins". Ho va dir despreocupadament, com qui et passa una recepta per fer una truita de patates i et recomana ficar oli a la paella per a què aquestes no hi quedin aferrades.

Un dia que es van haver de refugiar, hi va entrar amb la família un home de proporcions inmenses, gras i amb cara de garrí. Els habituals del refugi ja tenien cadascú els seus pals preparats. No era el cas d'aquell home, que, enmig de l'esverament, es va haver de conformar amb una escombra.

I allà estava aquell homenàs, amb l'escombra a la boca, inmens i ridícul, estès damunt del seu ventre i comprimint i fent encara més estranya aquella mena de careta en què es va convertir la seva cara. Semblava un bacó que un cuiner està punt de cuinar a l'ast. Us imagineu què va passar? Doncs com una nena que era llavors, la meva àvia no va poder evitar esclafir el riure davant d'aquella estampa.

Els seus pares la renyaven, estirats uns pams més enllà, però clar, si algú parla amb un objecte estrany entre les dents, no s'entèn ni un borrall, i allò encara va produir més riures entre la gent, mentres els arribaven de fora els xiulets de les bombes, segons abans que toquessin terra . Tal com va dir la meva àvia: "Necessitàvem riure".

Bullir

2009-12-10T10:00:00.000+01:00

Encara que entre els membres d'aquest bloq hi ha gent més versada (mai més ben dit) en lingüística i etimologia, m'ha fer gràcia com s'utilitza una mateixa locució en català i castellà. És la ben coneguda "faltar un bull" ("faltar un hervor" en castellà). Mentre que en català significa "No ésser-hi tot, tenir poc seny o enteniment", en castellà és "faltar maduresa o experiència" i no sé quina relació poden tenir entre elles. En un primer anàlisi superficial, podriem postular que la joventut pot ser diagnosticada com una guilladura estacional que ens condueix a la consumació d'actes irreflexius o simplement estúpids, més concretament, entre les edats que van del tretze o catorze anys fins el primer desastre amorós o equivalent, però no necessàriament ha de ser així.

Però més curiós és l'altre locució "veure-se'n un bull", que usariem quan ens trobem en una situació difícil, de la qual no sabem ben bé com sortir-ne. Vaja, que si ens falta un bull estem tarats, i si estem en el bull, tenim un problema de solució complicada.

Fins aquí el pensament profund de la setmana.

Fotografies que expliquen una història

2009-12-06T20:47:00.002+01:00

Home Mutu mutilat per la milícia també Hutu "Interahamwe", que sospitava que era un col.laborador dels rebels Tutsi.

Aquesta m'ha agradat.

33 fotografies més

Stop motion a la big

2009-12-01T00:52:00.002+01:00

El pintor d'esglésies

2009-11-29T10:00:00.000+01:00

Com si fos un conte d'en Txèkhov o Turgueniev, per on pul·lulava pobre gent amb oficis tan antics i estranys que mai haguèssis pensat que hom s'hi pogués guanyar la vida, mai m'havia imaginat quina cara feia un pintor d'esglèsies i, encara menys, pensar que avui dia existissin. Però ves, com s'han de pintar les esglèsies sinó? Es diu Ivan Shishman, té set fills i com diuen a English-Russia, de vegades beu. Ara mateix està pintant les voltes d'una església a Crimea.

Sembla bona persona, sembla irreal...

Font (i totes les fotos): English-Russia.

Papi nuestro que estás en los cielos...

2009-11-23T16:48:00.012+01:00

Des dels temps dels Stryper i el seu disc Isaiah 53:5 ("Però ell era malferit per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes: rebia la correcció que ens salva, les seves ferides ens curaven.") que no em preguntava sobre la influència que pot arribar a tenir la religió en la música moderna. Oblidada ja la meva estupefacció en descobrir que Mark Farner, el cantant i guitarrista de l'impressionant power trio dels '70 Grand Funk Railroad, va dedicar la seva carrera en solitari a la música cristiana, navegava per Internet desprevingut quan vaig topar novament amb l'adjectiu "cristià" penjat d'un gènere musical. Aquest cop, la sorpresa va ser majúscula: Reggaeton cristià.

Bé, i per què no? Els viaranys del senyor son inescrutables. Si s'ho van manegar per convertir un estil aparentment antitètic com el heavy metal en un gènere més de lloança, bé que el reggaeton tenia tots els números de ser el següent gènere escollit, per allò que aquells qui estan més en pecat necessiten la més gran atenció, ja que és un estil en què s'hi han acomodat sense esforç els usos i costums del masclisme llatinoamericà amb les formes del gangsta rap. Per això calia un reggaeton cristià, és clar.

"Interessant...", penso, i començo a buscar. Regirant en una web dedicada a la música cristiana, intento tancar una finestra emergent de publicitat i rebo aquest missatge:

La cita en qüestió de Malaquies no la trobo a la bíblia catòlica: "Mireu: us enviaré el profeta Elies abans que arribi el dia del Senyor, que serà un dia gran i terrible." Sí, d'acord, premo OK, que qui sap quan arribarà el dia del Senyor i val més no tenir missatges pendents per contestar.

Manny Montes sembla ser una estrella del gènere, i hi ha altres noms més o menys explícits, com ara Los Salmistas, Los Creyentes, Linaje Escogido, Nacho Peace, Héctor El Father. Precisament Héctor El Father es va convertir a la Iglesia Cristiana Pentecostal Misionera de Puerto Rico en descobrir, segons ell, el buit que hi havia al seu cor malgrat la fama i els diners que pogués tenir, i ara les seves composicions tenen un marcat caràcter religiós. D'altra banda, un dels exponents del reggaeton més comercial, Don Omar (potser algú recordarà aquell "Dale Don Dale", que va sonar molt fa pocs anys), sembla que vulgui quedar bé amb aquest estil emergent i afirma les seves profundes conviccions cristianes, i en algunes biografies s'afirma que havia estat pastor evangèlic; perquè tothom estigui content, també s'hi esmenten detencions per possessió de drogues i armes...

Sobre les lletres, no puc explicar res que resulti d'interès. Molta paraula ensucrada i molta repetició de mots clau, com ara "corazón" i "hermano". Algunes lletres són prou ambígües perquè ens resulti difícil saber si parlen d'amor fraternal, amor carnal o inflamació espiritual... Ben bé poesia trovadoresca! També tenen moments en què reciten o parlen, que és una cosa que fa molta ràbia.

Com ha canviat la cosa, doncs. Fa un temps, quan sentia el mot reggaeton només em venia al cap aquella cançó que deia "Dale con la gasolina, a ella le encanta la gasolina". Després me n'he recordat d'una altra: "tú lo que quieres es que te pegue con el látigo". Aleshores no podia sospitar res, però ara, ben mirat, en aquesta última potser hi ha una referència al Jahvé dur i venjatiu de l'Antic Testament...

No som el centre de l'univers

2009-11-19T10:00:00.000+01:00

value="http://www.youtube.com/v/HEheh1BH34Q&hl=es_ES&fs=1&border=1">

Si està ben clar que som una merdeta flotant a l'espai!

Font: Microsiervos.

Mutació

2009-11-17T11:41:00.001+01:00

enraonem en català, però a la més

mínima ocasión lo dejan delante

de un interlocutor de habla castellana

d'en Joan Brossa a "Passat Festes"

Rebel·lió al Monestir número 4

2009-11-10T10:14:00.004+01:00

Avui al matí a la ràdio entrevistaven a una monja. Una monja famosa que ha fet un video declarant tot el que molta gent es podia pensar sobre la grip A. La monja té sis hores de treball al seu monestir (i les cinc d'oració) i s'ha documentat molt bé. Les dades que presenta fan pensar: diu que la grip "nova" (com diuen a La Nostra) ja existia al 1977 i que ara un laboratori l'ha re-activat; també afirma que no se saben exactament els efectes secundaris de les vacunes; el cas de la farmacèutica Baxter; o el perill de declarar Pandèmies i la obligarietat de vacunació. Molt millor veure el video famós.
La monja que (evidentment) és doctora en Medicina, ha publicat varis escrits, un d'ells és aquest assaig sobre les farmacèutiques: Els crims de les grans companyies farmacèutiques (pdf).
També es poden llegir algunes entrevistes que li han fet: Entrevista1 o Entrevista2. Només cal fer uns gugels i en trobaran més. Com a contra-partida els progres de El País van dedicar-li un escrit bastant polèmic. Potser té algun negoci de vacunes el franquista sr. JL Cebrian?
No és el primer cas que la monja exposa en públic. De fet, aviat participarà en una conferència a Barcelona sobre temes tant interessants com la contaminació electromagnètica, la Lluna o la grip A (tot evidentment des del punt de vista "espiritual").
Acabaré amb el continuu apunt dramàtic ucrainès. El president ha enviat aquest escrit al poble. Diu que la barreja de virus, la seva mutació constant, la falta de vacunació, el caos sanitari a Ucraïna i el reactor número 4 (!!!!!) han provocat aquest desastre. Curiosament, la farmacèutica Baxter té uns laboratoris a Ucraïna.
El millor de tot ho diu la monja cap al final del video: "Que cadascú faci el que vulgui" (bonus-Google1 i bonus-Google2).

Les cases de l'Amy Casey

2009-11-06T10:00:00.001+01:00

És curiosa l'obsessió de l'Amy Casey per tot aquest munt cases que mai acaben de caure i s'aguanten gràcies a unes potetes fràgils o resten suspeses a l'aire per una tela d'aranya de cables de telèfon. En d'altres acrílics, la naturalesa d'anèmones envaeix els poblets, les carreteres s'alcen al cel fins a l'infinit i els cotxes i autobusos es precipiten al buit. Veiem magatzems, pilars de casetes, blocs de pisos que es recolzen els uns als atres, i formen una arquitectura de defensa contra l'apocalipsi.

Són imatges de la fi del món, de la completa destrucció? No ho sé pas, però a mi m'agraden.

Font: Zg Gallery.

2009-10-29T12:03:00.005+01:00

Encara que l'home no pot prendre més d'allò que té assignat
no hauria de ser indolent en els seus esforços.
El bussejador temerós de les mandíbules del cocodril
mai no trobarà la perla de valor incalculable.
La pedra dessota el molí no es mou;
sense queixar-se, suporta la pesada càrrega.
Què caçarà el tigre a les pregoneses del seu cau?
Quina presa caurà davant del falcó que no es belluga?
Si cerques la captura a la teva pròpia casa
els teus braços i cames es transformaran en els d'una aranya.

El Gulistan (El jardí de les roses), Saadi de Shiraz (s. XIII)

Titelles

2009-10-21T12:15:00.000+02:00

Avui he fet una troballa valuosa. Potser d'altres ja ho savien però avui he descobert una gran paraula: sicofant (o psicofant, depèn de les fonts). Dins de la meva ment, àvida de veure maquinacions conspiratives i conxorxes vàries, ha sonat una gran campana que he decidit compartir.

Us parlaré dels sicofants. En un principi se'ls anomenva així als comerciants de figues a l'antiga Grècia. Més tard, però, va a passar a denominar a un altre ofici més retorçat.

Quan algú volia desacreditar a un enemic polític, recorria i pagava sucosament a aquest grup de professionals, que es dedicava a recórrer les tavernes de la polis amb la finalitat de propagar acusacions, difamar i fér córrer falsos rumors sobre l'enemic en qüestió, que havien d'anar quallant entre l'opinió pública.

Si la "feina" donava més que bons fruits, els sicofants es veien recompensats amb una paga extra, mentres que a l'ofès no li quedava una altra opció que haver de viure reclòs i ben allunyat de la vida pública.

Malgrat que es tractava d'una pràctica il·legal, el principal beneficiat era l'estat, ja que obtenia beneficis de la recaptació de multes amb què penaven aquesta tècnica. O, dit d'una altra manera, "posem per cas" que el govern té un enemic polític i què fa? doncs paga una multa de manera indirecta, els titelles ja han parlat i ara ja tot és fàcil.

Quina sort que tenim de que ja no existeixin els sicofants, oi? OI?

La demagògia és sana

2009-10-19T00:23:00.006+02:00

El projecte de participació pública s'anomena "Barcelona 2159" i té tots els números per ser una altra campanya idiota totalment necessària i imprescindible en el temps de la crisis tan xunga i tan apocalíptica que ens tocarà viure. Com la campanya "I.d.e.a" (amb certa ressonància a una famosa cadena de venda de mobles sueca), en la qual l'Ajuntament condescendent ens pregunta sobre quina diagonal volem.

Jo tinc vàries preguntes, a banda de la típica pregunta "Quant ens costa aquestes campanyes? Qui les fa? ":

1.- Existirà internet aquí 150 anys?

2.- Encara es parlarà català?

3.- S'haurà enllestit la línea 9 al 2159?

En fi, si no us abelleix el to populista i demagògic d'aquest post, podeu fullejar el sempre apassionant BOE i meravellar-vos amb els números del patrimoni dels membres del Gobierno de les españyes.

Red Dust

2009-10-10T03:12:00.003+02:00

El mes passat, l'est d'Austràlia va ser cobert per una tempesta de sorra provinent del desert australià. Una putada pels que visquéssin allí, suposo, però a mi m'ha encantat el fenòmen encara que només sigui per aquestes impressionants imatges:

Font

Transmutacions

2009-10-07T17:00:00.001+02:00

Tot sovint m'agrada imaginar quina fila faran aquí tres o quatre segles, potser menys, totes aquestes plantacions d'edificis mastodòntics, tot vidre i acer, que infesten avui dia les ciutats de mig món, l'orgull d'alcaldes megalòmans. Quan els fills dels nostres fills els descobreixin en una ciutat ja abandonada, com serà veure tot el que avui és lluent i modern, ple de pols, brutícia i escoltar el vent que xiula entre els blocs de ciment?

Martin Becka ens ho avança en quaranta fotografies de Dubai utilitzant les tècniques i els materials del segle XIX, incloent una càmera fotogràfica de l'any 1857, tal com ens expliquen aquí. El resultat és, certament, un "estudi arqueològic anacronísitic (¿?)". Per a mi és una mescla de Metropolis d'en Fritz Lang amb cert aire egipci dels faraons que no acabo d'entendre d'on surt. Això si, seria una arqueologia d'una civilització que va desaparèixer sense guerra ni dolor. Potser com la que ens va narrar en Borges a "El inmortal", per ser massa llestos.

National Panasonic

2009-10-04T10:00:00.002+02:00

Tenim dos ràdios iguals amb una petita diferència: una té la tapa del cassette i l'altra no. Com és normal, la menys usada està en perfectes condicions...de no fer-se servir. Suposo que alguna cosa té a veure el mal ús que en feiem els petits.

Amb aquesta ràdio vaig fer les meves primeres gravacions "multipistes": primer de tot, gravava una guitarra o el que fos amb el micròfon incorporat (el petit requadre a mà dreta sota el dial) en una de les cintes del curs de rus del pare. Aleshores reproduia el que havia gravat en un altre aparell (jo això ho he vist! les dues National Panasonic enfrontades!) i gravava una altra guitarra o veu o ostiots al piano. Al final aconseguia una cançó amb milers de pistes i un soroll blanc (que podria dir-se del tot negre, opac) de mil dimonis que feien quasi impossible entendre res del que sonava.

Una variant era fer el mateix amb una cançó ja feta: des de Nirvana a Elvis, doblava veus o me les inventava del tot (amb la veu original sonant, no us penseu), introduia puntejats lamentables de grunge-heavytron, etc. En fi, no vaig tenir la vergonya de respectar res. Tot i que pots passar molta (però molta vergonya) quan, molts anys després, un germà teu enganxa una d'aquesta cintes i sent la versió lliure de la lletra del Loser de Beck que feia jo aleshores...

Tot això quedarà molt bé a la meva biografia.

Rovellats

2009-10-01T10:00:00.002+02:00

Aquesta foto de l'Òscar d'un fanal rovellat a Taiwan m'ha fet recordar la penosa activitat estiuenca de rascar les baranes rovellades, aplicar-li mini (la pintura aquella taronja pel rovellat) i després tornar a pintar a sobre. Una de les activitats casolanes, junt amb el planxar, que més odio. Així que ja podeu suposar en quin estat es troba la barana de casa (i la roba, les arrugues que té).

Qualsevol ferro rovellat s'associa ràpidament a les prohibicions que ens feien de petits de no apropar-nos-en, on el Clostridium i la seva potent neurotoxina esperaven impacients per aniquilar-nos en convulsions nervioses.

Però sobretot aquesta fotografia m'ha fet pensar en cicatrius, inflamades en les seves vores, un tall sec i profund d'una operació o potser resultat d'un hostiot en bici, que també associo amb l'estiu.

Fins aquí els pensaments profundíssims

Género epistolar: Cuba (II)

2009-09-28T01:09:00.007+02:00

April 18 at 2:12pm

Hola Xavier,Gracias por la información. No he estudiado a fondo la situación político-económica de Cuba. Más que nada me he dedicado a leer libros sobre el Che y sobre Fidel, así que me baso en la biografía de Fidel, de Ignacio Ramonet, " Fidel Castro, biografía a dos voces", los documentales sobre Fidel "Comandante" , "Buscando a Fidel", de Oliver Stone, y "Terrorism Made in the U.S.A", algunos artículos que he leído en Internet y algunos discursos políticos de Fidel que he visto en Youtube. Por supuesto, no es la sociedad utópica en la que a todos nos gustaría vivir. Sin embargo los méritos de la revolución cubana son importantes, sobre todo teniendo en cuenta que Cuba es un país del tercer mundo que lleva soportando un brutal bloqueo económico desde hace cincuenta años, y que ha sido uno de los países, y esto es bien poco conocido porque los medios de comunicación no hablan de ello, que más terrorismo llevan sufriendo desde que Fidel llegó al poder ( de manos de los exiliados cubanos de Miami, con Luís Posada Carriles a la cabeza, sanguinario terrorista, y respaldados por la C.I.A). Como ya sabes, la sanidad y la educación son gratuitas, pero además la mortalidad infantil es de las más bajas del mundo, están incluso por debajo de EE.UU; es el país que más médicos y profesores tiene per cápita del mundo. Y en cuanto a misiones internacionalistas, Cuba ha sido uno de los países que más ayuda médica ha proporcionado al resto del mundo, por encima incluso de las Naciones Unidas. También ha enviado miles de profesores a los países del tercer mundo en misiones humanitarias. Y ayudó a Angola en su guerra de liberación. Quince años estuvo combatiendo el ejército cubano junto al pueblo de Angola, jugando también un papel importante en la caída del Apartheid en Suráfrica. Cierto, muy pocos habitantes del primer mundo se irían a vivir allí, pero también es verdad que muy pocos se irían a vivir a México o Argentina, países en los que impera el Capitalismo. Cuba es uno de los países latinoamericanos en los que la calidad de vida es de las más altas.En Cuba no existen escuadrones de la muerte como en muchos otros países de Latinoamérica, ni existe la tortura. Teniendo en cuenta lo políticamente inestable que son esos países, todo ello me parece un logro considerable.Claro, los cubanos no disfrutan del derecho a la libertad de expresión, ni de la libertad de movimiento, y se trata de una situación grave, pero tambien hay que tener en cuenta que es un país asediado por la mayor potencia militar y económica que la humanidad ha conocido, los Estados Unidos, bloqueado económicamente y al que se le lleva haciendo la guerra sucia desde que Fidel Castro llegó al poder. Los niveles de paranoia en el gobierno cubano deben ser considerables. Fidel mismo ha sufrido más de 600 intentos de asesinato. Aún así, según Ramonet, la revolución sigue siendo apoyada por la mayoría de cubanos. Échale un vistazo a este link.

Como Fidel mismo dice la revolución cubana no ha terminado, sigue siendo un "work in progress" y con toda seguridad Cuba avanzaría considerablemente si EE.UU abandonara la guerra sucia y las relaciones comerciales con la isla se normalizaran. Pero esta es una de las cuestiones clave del problema: a Norteamérica no le interesa que la revolución cubana tenga éxito, pues ello supondría un ejemplo al resto de países de América Latina y de todo el mundo, de que se puede organizar una sociedad siguiendo principios socialistas. Para el Imperio no hay mayor amenaza que ésta. Cabe además preguntarse si la calidad de vida de los cubanos mejoraría si adoptaran el Capitalismo. Fíjate en México, por ejemplo. Allí tienen Capitalismo e impera la tiranía de un gobierno despótico y de tendencias genocidas.Por otra parte, nosotros, habitantes del primer mundo, vivimos relativamente bién, pero nuestro bienestar se debe en parte a las batallas ganadas por el pueblo en la lucha de clases. Es cierto, el Capitalismo ha elevado el nivel de vida de millones de personas, pero debemos preguntarnos cuanto tiempo seremos capaces de sostener un sistema tan irracional como éste. En cuanto a Fidel. Me parece un hombre honesto y con principios, y ello, tratándose de una figura política, es decir mucho. Es una persona real, no es un actor com George Bush, por ejemplo (muy mal actor, por cierto, este Bush). Se le acusa de megalómano, pero no creo que sea el caso. Él es muy crítico con todo lo que tenga que ver con el culto a la personalidad. Se opone a nombrar calles con el nombre de algún dirigente cubano vivo, no aparece su imagen en la moneda cubana, no existen estatuas de Fidel en Cuba, no existe ningún retrato oficial de Fidel, sólo aparece en televisión cuando es absolutamente necesario, no se pone medallas en su uniforme, etc. Creo sinceramente que él quiere lo mejor para su pueblo. Se podrá equivocar en algunos de sus métodos, pero los errores son de forma, no de fondo.Saludos.

Se me olvidaba. La entrevista, al parecer, fue realizada entre 2005 y 2006.

April 26 at 2:35pm

interesante video, pero claro, las fuentes quienes son? he de decir que he releido mi mail y es tremendamente critico, si. en parte fue intencionado, quise posicionarme como el "anti" para ver el punto de vista del "pro". pero es verdad que si tengo que decantarme estrictamente hacia el si o no a fidel, despues de mi experiencia, digo no. y sobre todo me baso en lo que vivi y lo que me transmitio el pueblo cubano. pronto te respondere el mail. por cierto, he pensado ir posteando nuestra conversacion en un blog que tengo con unos colegas, para ver que comentarios hace la gente, te importa?greetings

May 13 at 1:44pm

Hola. Las fuentes son, segun Ramonet, los comentaristas mas serios. Estaria bien saber quienes son exactamente, pero de todos modos la palabra de Ramonet me parece bastante fiable.No me importa que postees nuestra conversacion en vuestro blog, seria una manera de empezar un interesante debate. Aunque de momento estoy sin internet en casa. Calculo que volveremos a tenerlo a finales de mes.Un saludo.

Género epistolar: Cuba (I)

2009-09-27T23:59:00.006+02:00

Aquí deixo uns emails d'intercanvi d'opinions sobre la situació de Cuba entre el meu cosí Gedeon i jo. Havia pensat en corregir els possibles errors de tot tipus, col.locar accents, etc. però ja que els emails van ser escrits així, així es queden! Potser és el futur de les llengües.

Espero els vostres punts de vista.

March 7 at 3:30pm

Hola xavalote,Como estas? Como te va el doctorado? Me llegan rumores de que estas en los U.S of A, podrias confirmarlos? jejeje...Yo te queria hacer una pregunta: llevo un par de meses estudiando la historia de Che Guevara, Fidel Castro y la revolucion cubana, y bueno la verdad es que existen miles de rumores y opiniones para todos los gustos: por un lado se nos dice que Che y Fidel son unos monstruos totalitarios, y por el otro que son dos de los mas grandes hombres del siglo XX. Tu que has estado en Cuba, me gustaria que me dieras tu opinion sobre el pais, que fue lo que viste y que impresion te causo. Recuerdo que hablamos brevemente sobre el tema y que tu opinion no era muy favorable. Es verdad que existe mucha miseria, que hay una Cuba para turistas y otra para cubanos y que la isla es poco menos que una gran prision?

March 14 at 3:04am

Hola primate! el doctorado en fase estresante, acabamos de recibir las correcciones de los referees para un articulo que enviamos y tenemos hasta mediados de abril para hacer los experimentos y responder, asi que jornadas infernales de hasta doce horas, 6 dias a la semana...inaudito para mi, parezco un greedy workaholic de la generacion del baby boom que tanto aborrecemos, aajaja! a los USA me voy a finales de julio, estare 3 meses en north carolina, en un pueblo de universitarios llamado chapel hill. en los 90 fue famosillo por ser cuna de bastantes grupos, mayormente indies (archers of loaf, ben folds five, corrosion of conformity, southern culture on the skids, squirrel nut zippers, superchunk). espero poder viajar por alli los findes y tomarme una semanita de vacaciones. Respecto a Fidel y el Che, seguro que no me he documentado tan a fondo como tu, o sea que me baso mas en mi experiencia en Cuba y con los cubanos. Te puedo decir que intente hablar del tema con casi todo cubano que conoci, y la gran mayoria quiere un cambio. Y no me extraña, porque el estado del pais es francamente peor de lo que yo imaginaba. Creo que los progres españoles nos han dado una vision idealizada de la isla. Se emocionan al hablar de los logros de la revolucion cubana, como si fuera la sociedad utopica que ellos no lograron crear aqui, pero la realidad es mucho mas cruda. A ese paraiso socialista no se va nadie. Al contrario: casi todos se irian si pudieran. No habia dia que no me pidieran algo: ropa, dinero, boligrafos, caramelos, toallas, jabon... Cada dia llevamos a no se cuantos cubanos en el coche que alquilamos, ya que los transportes entre ciudades son casi nulos. Las carreteras penosas. Mucha gente no ha salido de su ciudad casi nunca. No digamos ya salir del pais. Existen las cartillas de racionamiento de alimentos, el queso estatal es horroroso, la leche solo existe en polvo. La iniciativa privada esta aniquilada. Hasta el carrito de hot dogs de la calle es propiedad del estado. En los 90, tras la caida de la URSS, las pasaron canutas, puesto que era su mayor socio comercial y un gran subvencionador de Cuba. Solo ahora se estan medio recuperando. En los mejores años de la revolucion, los cubanos se podian alojar en cualquier hotel a precios de risa, pero ahora estan prohibidos para los cubanos, y de todas formas no se los podrian pagar. Muchos hoteles (de capital español) han comprado la franja correspondiente de costa, y son territorio prohibido a cubanos. O sea que tristemente es cierto, los turistas disfrutan de mas derechos que los propios cubanos. Ni siquiera les permiten hablar mucho con los turistas; una noche estabamos gustavo y yo tomando una cerveza con un par de cubanas y la policia las tuvo media hora amenazandolas con ir a la carcel. Al dia siguiente tuvieron que sacarse en comisaria un "permiso" para ir con nosotros. La presencia de la policia, de los CDR (comites de defensa de la revolucion, uno por cuadra, formado por tus propios vecinos, basicamente son chivatos) y de la propaganda en muros y en carteles por toda la isla es sofocante incluso para un turista. Es algo orwelliano. Para mi es muy triste constatar que lo que yo habia tomado como ideales, modelos de sociedad, y esos slogans rebeldes que habian de forjar el hombre nuevo se convierten aqui en instrumentos de represion y sumision. Aqui lo revolucionario de verdad es ser contrarrevolucionario. La institucionalizacion de la rebeldia es un contrasentido. Solo hay 2 periodicos, Granma y Juventud Rebelde. O sea, no tienes mas opcion que ser un joven rebelde -o sea, afecto al regimen-. Los debates en television son una pantomima en la que todos los contertulios resultan estar de acuerdo en todo. Incluso Raul Castro ha reconocido que los cubanos viven con un "exceso de prohibiciones", pero ni asi las levantan. La productividad es bajisima. En palabras de los cubanos, "el estado hace como que nos paga y nosotros hacemos como que trabajamos". Despues de todo esto, lo positivo. Comparado con los paises del entorno, es claramente el mejor. Mas seguro (ningun problema para salir de noche, por ejemplo, cosa impensable en ciertas zonas de Rep. Dominicana o Haiti), gente mas educada en todos los sentidos (la formacion es francamente buena, la mayoria son universitarios aunque luego no ejerzan de ello, o no haya medios en las universidades) y la sanidad es mejor tambien, aunque ultimamente tambien esta decayendo. Por ejemplo, envian medicos cubanos a Venezuela a cambio de petroleo, aunque esos medicos esten haciendo falta en Cuba. Che o Fidel? Pude ver que la gente esta muy cansada de Fidel y su egomania, y esos discursos interminables ante cientos de miles de personas movilizadas obligadamente desde fabricas y escuelas.En general sigue habiendo un respeto hacia el Che, supongo que porque queda mas lejano y legendario, aunque tambien habia quien me decia que los jovenes europeos llevan camisetas con su efigie porque no saben que significa realmente. Decian que "es muy facil ser comunista en un pais capitalista". Creo que los jovenes idealistas de aqui nos hemos identificado fuertemente con un hombre que lucho a brazo partido contra todo lo que nos da asco de nuestra sociedad, ya que el Che, o Fidel con su verborrea, son buenisimos identificando los defectos del capitalismo, pero no nos damos cuenta de qué suponen las soluciones que ellos propusieron. Al principio de la revolucion, creo que el 90% de la poblacion estaba a favor del socialismo, del che, de fidel. Debieron ser unos años preciosos de honesta voluntad de justicia social y solidaridad, comparables quizas a los años anarquistas en la Cataluña de la guerra civil y sus colectivizaciones. Pero la historia no tardo en torcerse, y la condicion humana lo arruino. Conclusion: por manido que suene, no estamos preparados para este tipo de sociedad. Lo de trabajar por el bien comun es algo demasiado intangible, y solo funciona si todo el mundo tiene voluntad de tirar del carro. La productividad empezo a caer, muchos sectores eran un desastre, el estado apretaba cada vez mas para no perder el control, y al final tienes una dictadura de libro. Quien puede creer que un pais puede funcionar tras 50 años de gobierno de un unico partido, y casi con la misma gente? una asamblea de burocratas octogenarios puede comprender qué quiere la sociedad actual (sobre todo, burocratas inflexibles que se tomarian cualquier cambio como la constatacion de que estaban equivocados y que lo que han hecho estos 50 años ha sido en vano?). Lo siento, pero yo ya no puedo. Me encantaba, y me sigue gustando, escuchar los discursos de Fidel, me emocionan, habla de las cosas verdaderamente importantes que parecen desaparecer de la agenda de otros politicos. Pero la realidad es cruda, y que autoridad moral tengo yo para defender a Fidel si los que estan viviendo bajo su mandato no lo quieren? En resumen, creo que fueron dos hombres guiados por un fin noble, el mas elevado, y que liberaron al pueblo cubano de una dictadura sumisa a EEUU, fueron por ello alabados e intentaron expandir ese legado a nivel internacional. Pero creo tambien que, tras los inequivocos signos de cansancio de la población y ante los acontecimientos mundiales, deberian haber abierto un proceso en el que todos los cubanos decidieran su futuro. Es injusto que la utopia deban hacerla solo un nimio porcentaje de los humanos. Un pais comunista no puede funcionar en un mundo capitalista globalizado, regido por la competitividad, esta perdido! No digo con esto que yo prefiera esto ultimo. Solo digo que el socialismo solo puede funcionar con una accion conjunta de todos los paises, y eso en caso de que la población estuviera realmente motivada –cosa que no creo-. Me decanto por movimientos como ATTAC , que se definen como no comunistas, no capitalistas –sea lo que sea lo que eso signifique-. Una sociedad democratica, con libertades, pero en la que los flujos de capital esten estrictamente controlados, los paraísos fiscales prohibidos, la economia ficticia especulativa sea perseguida, los banqueros no reciban primas millonarias cuando sean despedidos por llevarnos a una crisis global, la justicia se aplique con todo su peso a los poderosos… No son antiglobalizacion sino alterglobalizacion, o sea, defienden que los paises pobres puedan acceder en igualdad de condiciones al mercado global y por tanto a la creación de riqueza. Por ultimo, leete el texto de Huxley* que tengo en mi perfil, en la seccion esa de quotes. Ah, y dame tu opinión, seguro que tus 2 meses documentandote pueden desmontar muchas de mis observaciones. Hugs!

*"Las buenas intenciones y la devoción personales no bastan para salvar al mundo; si bastasen, hace rato que el mundo se hubiera salvado, por cuanto nunca han escaseado los santos. Pero algunas veces los buenos resultan estúpidos, y muy a menudo están mal informados. Son pocos los santos que hayan sido, a la vez, hombres de ciencia y organizadores. E inversamente, pocos han sido los hombres de ciencia y los organizadores que hayan sido santos. Para que el mundo pueda salvarse, deberán combinarse los métodos científicos con la consagración y las buenas intenciones. Ni la bondad ni la inteligencia, si se las deja libradas a ellas solas, pueden hacer frente a la tarea de cambiar a la sociedad y a los individuos, mejorándolos." Aldous Huxley

Campanyes improbables (IV): Patrocina't!

2009-09-25T10:00:00.001+02:00

Finalment, amb puntualitat britànica, la petita va néixer la matinada de dimarts. Pesa 3 quilos 150 grams i té una pell arrugadota i rosadeta. La mare es va refent amb cara d'esgotament radiant. Al pare, com se sol dir, li cau la bava.

Com a pares primerencs que són, han viscut amb gran emoció el naixement. L'endemà, la desfilada d'amics i familiars per l'habitació de l'hospital ha estat un degoteig incessant. Els demanen, "I doncs, com li diuen a la petita?". "Olga", diuen ells a l'uníson, i tot seguit fan broma confessant que han estat negociant el nom fins a l'últim moment.

En un d'aquells moments estranys en què tots dos (tots tres, haurem de dir a partir d'ara) s'han quedat sols, truquen a la porta tímidament. Treu el cap un desconegut, vestit de trajo i amb ulleres de sol. Es disculpa per la interrupció, els felicita per la criatura i es presenta a tota pressa. Del seu nom, càrrec i empresa, els pares només retenen "Estanislau", "Advertising", "Management" i poca cosa més. Els pares, que només han rebut alegries i felicitacions durant tot el dia, semblen pacients i confiats, i deixen que l'individu faci unes passes per l'habitació en silenci, miri per la finestra i abaixi la mirada al bressol tot reflexiu.

-Olga... -llegeix ell en veu alta al paper que penja del bressol. -Un nom molt bonic. Suposo que ja el deuen tenir clar...

-Clar? Què vol dir...?-, diu el pare, tot estranyat.

-Els noms, i per descomptat els noms propis, són només paraules, i com a tals són intangibles, incorporis - continua l'home. -Els noms propis poden ser bonics o lletjos, poden recordar-nos a persones que estimem o detestem, a personatges històrics, famosos... Però ressonen un segon a les nostres oïdes i després s'esvaeixen. No deixen cap rastre, no fan cap feina, no rendeixen...

L'home fa una pausa i es torna a mirar el nom escrit al bressol.

-I si en traguéssim profit, del nom? Que me'n diuen? S'imaginen un nom que automàticament donés prestigi, autoritat...?

-Escolti, què s'empatolla...?-, comença a dir la mare.

-...Diners? - l'interromp el desconegut. -Un nom que, per ell mateix, pagui el col·legi a la nena, les classes de piano... La universitat, fins i tot? Un nen és una font contínua de despeses, ja ho veuran. Jo els ofereixo fer-los aquesta càrrega menys feixuga... M'explicaré.

-Un recent Decret Llei aprovat pel Congrés modifica substancialment el reglament del Registre Civil. Gràcies a això, han desaparegut moltes traves i condicions administratives pel que fa a l'elecció de noms propis. En un article del nou reglament, s'autoritza que es pugui inscriure una persona amb un nom subjecte a drets d'autor o una marca registrada, sempre que tingui el consentiment del propietari dels drets. Què vol dir això? Doncs que, si volguessin, podrien posar-li a la seva preciosa nena el nom de la seva marca preferida...

-Que s'ha tornat boig?!-, exclama la mare.

-...I els propietaris de la marca registrada-, continua l'individu, sense immutar-se, -els retribuirien econòmicament en agraïment a la seva confiança, una retribució que, segons les condicions contractuals, es pot allargar fins que la persona fa els 18 anys...

Els pares ja s'han quedat muts, i l'home continua amb un posat deliberadament despreocupat.

-No n'hem de fer escarafalls, de tot plegat. És una pràctica molt normal. Als Estats Units ja fa anys que es fa; en diuen selfsponsoring. Vostès -i la seva nena, és clar- guanyen amb el prestigi que proporciona una marca, que, ojo!, poden escollir lliurement. L'empresa propietària de la marca ja guanya des del moment en què el mestre passa llista a classe, com qui diu. Hi ha clàusules, és clar, com ara que la persona no ha de tenir comportaments que perjudiquin el bon nom de l'empresa, però en són ben poques, els ho asseguro. I jo... Només em limito a fer de mitjancer entre les empreses i els pares. Diguem-ne que sóc una mena d'agència de publicitat...-, diu amb un lleu somriure burleta.

El sol tot just acaba de fugir de la finestra de l'habitació quan els pares es tornen a quedar sols. Es miren sense saber exactament què dir-se. A sobre del llit, una targeta de visita, un parell d'impresos, un tríptic informatiu i dos fulls grapats amb un llistat de marques registrades, noms comercials, noms de personatges i objectes patentats, amb propostes de combinacions, noms compostos i variants segons el sexe del nadó.

Enmig d'un silenci perplex, la petita Olga (Olga?) arrenca a plorar.

Campanyes improbables (III): Catalunya serà halal o no serà

2009-09-22T10:00:00.001+02:00

La Coordinadora Independentista Islam i Nació ha emès un comunicat en què deplora els "pobres avenços que l'independentisme ha aconseguit en les darreres dècades" i fa una crida a "l'acció decidida, contundent i sense mirades enrere".

El comunicat, en què hi predomina un to que ja alguna formació política ha titllat d'excessivamente bel·ligerant, es dol que el moviment independentista s'ha estancat en el "record nostàlgic de les barricades" i que "sempre fa servir metàfores relacionades amb la lluita", però que, segons aquesta entitat, "somnien amb batalles campals pels carrers quan l'únic que fan és anar a concerts de Ska i beure kalimotxo".

"Ja és hora que l'independentista es comporti com un home. Quan l'opressor és real, la resposta ha de ser real", llegim al penúltim paràgraf, que l'Audiència Nacional estudia a hores d'ara per si conté indicis d'apologia del terrorisme. "Els nostres germans de l'altra banda del Mediterrani ja saben què han de fer quan els trepitgen, no tenen miraments", afirmen, i apunten que "sembla que realment no es vulgui la independència, sinó ocupar el temps d'alguna manera i anar fent".

L'escrit es tanca amb una exhortació a "tallar d'una vegada per totes amb l'Espanya dels Reis Catòlics, del nacionalcatolicisme, de l'Opus i l'obscurantisme" i a "refundar l'independentisme sobre quatre pilars: la compassió pel feble, el coratge contra el poderós, la autodisciplina i el rigor amb un mateix i la submissió i confiança completa en Déu". Segons aquesta entitat, només d'aquesta manera s'aconseguiran "avenços definitius i irreversibles".

Campanyes improbables (II): La Compactació Expeditiva

2009-09-17T13:00:00.010+02:00

En virtut d'una nova ordenança, l'Ajuntament va posar en marxa la compactació expeditiva, tota una revolució en la persecució d'infraccions de trànsit que ja s'observa amb interès a altres grans capitals europees, com ara Reus. És una mesura que pretén arrencar de soca-rel problemes relacionats amb l'aparcament il·legal o no autoritzat.

Inicialment, l'Ajuntament va posar en marxa un seguit de cinc unitats compactadores. Es tractava de cinc camions especialment equipats que, sota el nom de BCNcompacta! i amb el logotip d'un cub en tres dimensions que recorda un cub de Rubik una mica esmicolat en una punta, circulaven per la ciutat acompanyats d'una dotació de la Guàrdia Urbana. Quan es detectava el vehicle infractor, que ocupava un pas de vianants, un gual, o bé es trobava estacionat en un lloc no autoritzat o fins i tot perillós, la unitat desplegava un potent braç mecànic que aixecava el cotxe i el dipositava a la caixa del camió. Tot seguit, les quatre parets de la caixa estrenyien el vehicle fins convertir-lo en un pràctic cub de ferralla fàcilment transportable. La resta és prou coneguda: s'enganxa l'enganxina a terra per notificar el propietari sobre la compactació i el cub es duu al dipòsit municipal, on s'hi estarà una setmana, període durant el qual el propietari pot reclamar el vehicle. Després d'aquest temps la ferralla és duu a la deixalleria per al seu desguàs i reciclatge pertinent.

Actualment, les unitats compactadores superen la vintena, i ja es baralla la possibilitat que aquesta "solució definitiva", com l'anomenen, no es limiti a infraccions d'estacionament, sinó que es faci extensiva a infraccions greus de trànsit tipificades al codi penal. Així, les imprudències o les alcoholèmies més greus podrien provocar, a banda de les sancions administratives corresponents, la compactació expeditiva del vehicle, però de moment és una possibilitat que requereix una infraestructura i uns fons específics, atès que, com s'afirma des del Consistori, "com és un servei gratuït al ciutadà (el propietari rarament reclama el seu vehicle un cop compactat), caldria buscar maneres de finançar aquestes altres menes d'intervencions".

Campanyes improbables (I): A la caça del veí motoritzat

2009-09-15T11:59:00.009+02:00

En una nova i apassionant sèrie sobre campanyes institucionals o iniciatives populars que, per més que hi fantasegem, no deixen de ser improbables, presentem la primera proposta: la caça al plaga de barri motoritzat.

En aquesta campanya improbable, un cop hem identificat el plaga i el seu vehicle (cal paciència i dots d'observació), fabricarem una enganxina d'uns 12 cm de llarg com el model que aquí mostrem. La "immobilització" consistirà simplement a introduir una patata, plàtan o verdura similar al tub d'escapament de la moto en qüestió. Per tal d'evitar accidents i per conscienciar el nostre veí incívic, col·locarem l'enganxina al comptaquilòmetres o al parabrises del vehicle perquè se n'adoni abans d'engegar el vehicle. No descartem reforçar la pega autoadhesiva de l'enganxina amb pega de contacte ultraforta.

Per últim, no ens oblidem de fer-hi constar la raó: excés de soroll (per tub d'escapament lliure), conducció temerària (per exemple, conduir a tota velocitat pels carrers del barri, en contra direcció, circular per la vorera a molta velocitat...) i altres infraccions (per exemple, aparcar la moto a la vorera sense deixar lloc per passar-hi). En aquest cas, si creiem que el propietari del vehicle és massa curt de gambals per deduir la infracció, podem consignar-la per escrit en el petit espai que proporcionem.

Dues recomanacions: espereu que es refredi la moto per no patir cremades en introduir el tubercle (o similar) al tub d'escapament, i procureu observar els horaris del propietari del vehicle i familiaritzar-vos amb les seves companyies o coneixences per evitar el risc de trencament de cara en ser sorpresos in fraganti. Cal tenir present que la relació entre veïns plaga i comportaments violents és molt estreta.

The Bubble Project

2009-09-13T10:00:00.001+02:00

Farts de propaganda i ocupació indeguda de l'espai públic per les empreses comercials i/o institucions governamentals? La gent del Bubble Project volen aprofitar tota aquesta saturació de missatges publicitaris i proclames alliçonadores de l"estat mamà" per a que la gent normal també pugui dir la seva i, tot s'ha de dir, d'una manera prou neta lluny del grafitisme de quincalla i el taqueig indiscriminat.

Tot consisteix en enganxar un globus en blanc (aquells que contenen els diàlegs o pensaments dels personatges d'un còmic) allà on vulgueu i deixar que algun personatge s'animi a escriure algun comentari. Les plantilles pels diferents tipus de disseny i mides dels globus en blanc es poden descarregar des de la seva pàgina. Aquí teniu alguns exemples:

(Has vist els meus mugrons?)

(bon any nou, israel. Estimem els compradors que fan servir les nostres pistoles)

Encara que, com sempre, la majoria de frases que escriu la gent fan referència al sexe en les seves diferents variants i postures, a la guerra d'aquí i allà,....

Operació Pandèmia (Julián Alterini)

2009-09-10T10:00:00.002+02:00

Reportatge realitzat per Julián Alterini aquest juliol en el que, si més no, ens dona un punt de vista diferent de la "paranoia" col·lectiva dels governants sobre la grip A.

(Fe d'errors: la referència a la «Campanya de vacunació massiva contra la grip porcina de l'any 2009» és un error. En realitat es fa referència a la campanya de vacunació massiva contra la grip porcina de l'any 1976 que va tenir com a resultat múltiples morts i paràlisis; una vegada més, Donald Rumsfeld era el secretari de defensa de l'aleshores president dels EUA Gerald Ford)

Font: Ecodiari.

Mail: operacionpandemia@gmail.com

Dones que fan coses lletges al carrer i... i.. un llumí!

2009-09-07T10:00:00.007+02:00

Tranquils, no parlaré pas de la darrera pel·lícula de la Coixet (o d'algun llibre pòstum de l'Stieg Larsson).Tinc una inquietud que vull compartir: només em passa a mi o no us fa la sensació que ja hem arribat al límit (ridicul) possible de l'eufemisme?

Aquests dies ha sorgit una gran polèmica a Barcelona sobre la "pràctica explicítica del sexe remunerat al carrer"(¿?), tal com ens repeteixen sense parar a Catalunya Informació. En altres bandes parlen de sexe de pagament, com el Canal Plus. Per si no heu entès la frase, aquest senyors parlen de putes que s'ho fan amb els seus clients al carrer. Com si haguessin descobert la sopa d'all. Senyors, si el pont de Sardenya sobre el parc de l'Estació del Nord va ser conegut com el pont de la Mamada no fa gaires anys! (ara no ho sé que fa temps que no hi passo de nit). O potser fa temps que no visiten els voltants del Camp Nou i Zona Universitària al capvespre. Les proves són a tot arreu i de tots els colors. Per dir un parell de localitzacions així a l'atzar que no són gaire marginals.

Això si, en resposta a aquesta impudicícia, el batlle Horreur reclama la redacció d'una llei que reguli "la plasmació d'aquest fenomen a la via pública". Aquest fenomen! Jo ja no sé si parlen de pintures, de fets paranormals o de ves a saber què. I no serà perquè no ens manquin paraules per dir "prostituta". Al Diccionari de Sinònims i Antònims de Pey tenim disset sinònims. I com que aquest bloc(g) té funció de servei públic, els llistarem tot seguit:

Marcolfa, marfanta, meuca, barjaula i bagassa són els meus preferits. A més a més tenim puta, donota, mundana, meretriu (sona massa de medicina), barram, druda, cortesana (ehem...), concubina, bardaixa, folla fembra (boníssima!), una qualsevol (sic) i dona de la vida.

Au, que ja no tenim excusa per dir les coses pel seu nom!

(el llumí del titol del post és absolutament gratuït, no busqueu dobles sentits)

Ordre i desori

2009-09-02T12:00:00.001+02:00

En una clariana dalt de la Muntanya Pelada (oficialment anomenat el Parc del Carmel), a mig camí entre l'escola Virolai i l'ermita de la Mare de Déu del Carmel, he topat amb aquestes pedres. Cisellat, hi diu: "L'ordre d'avui és el desordre de demà. Saint-Just".

La cita és de Saint-Just, polític francès de temps de la revolució. L'obra és idea del poeta escocès Ian Hamilton Finley i va ser realitzada per l'escultor anglès Peter Coates l'any 1999. A Escòcia hi ha la mateixa obra, però en anglès, és clar.

La cita deu acceptar interpretacions, suposo. Segurament fa referència a l'ordre social i els estàndards morals i polítics que té cada època. Entenc que el sentit de la cita és que allò que ara ens sembla normal i acceptable resultarà una aberració a ulls de les generacions futures.

Però aquí dalt, al Carmel, entre les ubíqües pintades furtives fetes a la roca nua amb el lacònic però significatiu "+3%", la frase adquireix un significat insospitat.

Em pujo dempeus dalt d'una d'aquestes lloses i veig els gratacels del 22@ i les moles de Diagonal Mar. Amb pocs graus de separació respecte de la meva posició veig les casetes que s'enfilen pel turó del Carmel. Fa unes poques dècades això estava plagat de barraques i la gent va construir un barri sobre la marxa. Els carrers eren els caminets de terra que dia rere dia anaven fressant els obrers que anaven i tornaven de la feina. Les clavegueres eren simplement els pendents d'aquests carrers costeruts.

L'ordre urbanístic d'avui és el desordre urbanístic de demà, podríem afegir? Bé que podria servir-nos aquest sentit aquí dalt, si pensem en el barraquisme dels anys seixanta. Però mirant cap avall, a Barcelona, com encara diuen alguns aquí dalt, és massa complaent quedar-se només amb això (bé, si ets periodista d'un diari generalista i escrius a seccions com ara Gran Barcelona o Vivir en Barcelona, cap problema).

Amb la panoràmica de la nova Barcelona neocon que es va obrint pas a cop de bulldozer a la plana i els estira i arronses del pla del Parc dels Tres Turons aquí dalt (vegeu els webs de la plataforma ciutadana i de l'ajuntament al respecte, tots dos força desfasats, però), cal veure qui s'atreveix a postular-se com a guardià de l'ordre, d'allò que és higiènic i convenient, i, no només això, a garantir, al més pur estil messiànic, que les generacions futures no veuran en tot plegat una aberració com tantes altres que s'ocupa de revelar el pas del temps.

Sushi de Calvin & Hobbes

2009-09-01T10:00:00.003+02:00

Definitivament hi ha gent per tot!

Anna The Red es dedica a fer bonics bentos artístics. Això dels "bentos" ja ens ho podrà explicar millor algú altre més ficat en el tema però sembla que consisteix en menjar per endur a la japonesa amb arròs, peix i carn, i algunes verduretes, tot servit en una safata per no abocar ni perdre res. I aquesta noia ens ha fet un bento del Calvin i el seu tigre Hobbes (encara que, ben pensat, aquest plat no deu dur gens de carn ja que el Hobbes se la deu haver empassat tota!)

Si voleu veure més bentos, al Flickr de l'Anna ens teniu un grapat

Primera carta secreta al president:

2009-08-21T23:03:00.004+02:00

Senyor president, tot això se'n va a la merda. I vostè on és? Està de vacances? Està agafant color en una platja? Potser tindrem el segon president negre dels Estats Units? Una torrada sense tomàquet? O unes gambes? Tornarà com una d'aquelles paelles pre-fabricades (que les venen a 12 euros com si fossin de València)? Ara em dirà que les paelles bones no són les de València. Senyor president, no té cap sentit que faci vacances quan tota la seva obra s'està desmontant. Es van turnant els grans caps d'aquest país com si fossin una botiga de mòbils de segona mà? Quanta tecnologia... Segle 21! Senyor president, que no veu que no és moment de fer vacances? Anirà amb banyador dient que el país es mereix allò i això, o anirà a inagurar el pavelló esportiu de turno amb la crema de sol a la mà, banyador i xancletes? Potser a l'agost el temps s'atura i totes les coses importants (si és que vostè en fa alguna) decideixen fer una pausa, i es reprenen al setembre... Senyor president, de veritat, el trobo a faltar. Trobo a faltar totes aquelles fotos seves a tots els diaris, aquelles imatges que (ben muntades) envia al seu telenotícies i a tots els altres, aquelles cares que no diuen res, els moviments pactats i les càmeres a punt. De veritat, aquest agost és interminable. Espero que acabi ben aviat les seves vacances i que tot torni a la normalitat. Els trens espatllats i les discussions amb els opositors. Un circ de luxe. No podem passar un segon més sense vostè, els pallassos, els elefants, els micos i els tigres. Els periodistes ben aviat hauran de treballar, i potser això no és bo per vostè. Espero que no descobreixin on s'amaga. I si ho fan (o ja ho han fet) sé que sabra controlar-los. Això sí que no es deu aturar ni a l'agost. En fi, fa fred. Espero no rebre la seva postal. Això sí: no estaria malament una petita contestació a aquest escrit que tant amablement li envio. Tranquil, no serà l'únic. Perquè encara que no em contesti, li enviaré més cartes. I si em contesta, no el creuré. Ja ho sap.
Salutacions, senyor president, des de ben lluny (sempre).

Alfabet simètric

2009-08-09T11:42:00.001+02:00

D'entre les milers de tipografies que podem escollir avui dia, segurament la del coreà Ji Lee és la més boja de totes. Tal com ens expliquen al blog de la Farewell Fellowship, la idea era fer un alfabet totalment simètric (a banda de les que ja ho són com l'A, la W,etc.) que es pogués escriure tant de dreta a esquerra com a l'inrevés. Ji Lee ens explica en una sèrie de diapositives a la seva pàgina web com fer-ho: rotar cada lletra al voltant de l'eix vertical. I el resultat va ser aquest:

Si algun voluntari vol extendre l'alfabet a la "ç", ja ho sap. A la mateixa pàgina de Ji Lee us podeu baixar aquesta font i fer-la servir per a que ningú us entengui.

Pols

2009-08-05T13:14:00.004+02:00

Un post de discos? Però no d'aquells d'aquest disc que acabo d'escoltar és Mel. No, no... Discos de casa. Dels vells. Un repàs d'estiu. Quans discos innecessaris acabes guardant? Jo n'anomeno tres: Avril Lavigne, Chixdiggit! i Velcra. De cap d'aquests recordo cap cançó. I com aquests podria seguir. Què he de fer? Tirar-los a les escombraries "com el pal de fusta del gelat de nata i xocolata de la Sirena"? Tornar-los a escoltar? Guardar-los en algun lloc on no hi arribi la vista? Accepto els vostres consells, senyors i senyores, disc-addictes (Confesso que son gravats si això influeix en els vostres comentaris). Els millors son els de música que has fet tu (o algun amic/amiga). Aquests sí que reben poques escoltes, però molt de carinyo. El maiespeis, el last-efe-eme i tot això mai substituiran els discos plens de pols. Internet ha fet augmentar la quantitat de discos plens de pols. A part d'aquesta reflexió, en aquest primer post sota el sostre de Sense Sostre també voldria afirmar que els escrits guais (i superguais) s'escriuen amb un nivell elevat d'alcohol a la sang. I si no us ho creieu, proveu-ho.

El Sahib Campeador

2009-07-22T17:03:00.013+02:00

Dolores Oliver Pérez, professora de llengua i literatura àrab i de llengua àrab i la seva influència en l'espanyol de la Universitat de Valladolid, ha publicat el llibre "El Cantar de Mío Cid: génesis y autoría árabe". Aquest estudi, aixoplugat per la Universitat d'Almeria, la Diputació de Toledo i la Fundació Ibn Tufayl, entre d'altres, és el fruit d'una recerca que ha posat a prova fins i tot les creences de la pròpia autora, que en una entrevista al diari El Norte de Castilla afirmava que havia trigat "15 anys a creure que un àrab va escriure el Cantar del Mío Cid".

Acabo de conèixer l'existència d'aquest llibre i, per tant, no l'he llegit. Però, segons s'explica a la contraportada, l'autora, documentada àmpliament, "defèn que el Cantar del Mío Cid és obra de propaganda política, composta a la cort valenciana de Rodrigo el 1095 pel cèlebre jurista i poeta Abu l-Walid al-Waqqaši, al qual cronistes cristians i musulmans descriuen com un dels homes més intel·ligents i savis de l'època. El seu talent i esperit tolerant el van dur a guanyar-se la confiança del Campeador, i a aconseguir que tractés amb justícia i generositat el poble valencià a canvi de posar al seu servei els grans coneixements i experiència que tenia. Ell el va ajudar a governar la capital del Túria, li va crear una cort literària que li donés prestigi, en la qual es llegien les gestes dels paladins àrabs, i va compondre en honor seu una epopeia que, recitada davant dels seus nous súbdits en àrab vulgar y romanç, li permetés obtenir el perdó pels patiments soferts al llarg del setge i fer que se sentissin orgullosos de tenir-lo com a «senyor» o «Cid»".

Durant gairebé vint anys, cada cop que s'endinsava en els diferents aspectes del famós poema, la professora, ara jubilada, es feia creus que els usos i comportaments socials que es reflecteixen en l'obra li ressonessin més al món àrab que no pas a l'obra d'un castellà. Conscient de la polseguera acadèmica (i política, afegirem) que podia aixecar, ha intentat demostrar amb centenars d'arguments i de la manera més acurada possible que l'autoria del poema és obra d'un poeta àrab adscrit a la cort de Don Rodrigo.

De moment no s'ha produït cap refutació als arguments que exposa la professora, però d'altra banda l'obra tampoc no ha tingut un ressó mediàtic a l'altura de la troballa. Per què deu ser?

EXPLICA’M UNA MENTIDA!

2009-07-17T12:04:00.003+02:00

Hi ha persones estranyes, o covardes, que en llocs atapeïts de cares desconegudes i incòmodes s’inclinen per defugir de preguntes, fins i tot les “bàsiques”, les de tipus carnet, per entendre’ns. Jo ho anomeno mecanisme de defensa de la intimitat.

També son gent que careixen del gen que els diferencia dels millors guionistes, que consisteix en tenir preparades una sèrie de respostes elegants i esquives alhora, que a més fan gràcia, i que venen a ser com una manera educada de fer botifarres a algú. Jo entraria perfectament dins del grup mancat d’aquest gen.

He de dir que la meva feina em permet canviar d’ambient de manera freqüent. El ventatge d’aterrar en un lloc durant menys d’una setmana i després desaparéixer sense gairebé tenir l’oportunitat de conéixer els teus companys és precisament no haver de tenir l’oportunitat de conéixer els teus company, cosa que una persona amb tendències relativament autistes i asocials com les meves frueix secretament.

Un pot arribar a convertir-se en una mena d’ombra que vagareja per un passadís, obre una porta i desapareix enmig d’un núvol de caps. Dies més tard, surt per una porta més gran, amb un paper important sota el braç, un “deuquetvagibé” reglamentari penjat recentment als lòbuls i la llibertat estampada amb segell de funcionari.

És un moment que acull dos sentiments importants: “la tranquil·litat de la feina ben feta”,com recull el tòpic, i la satisfacció de comprovar com n’és d’eficient la meva barrera que em preserva de preguntes de borinots curiosos.

Sempre hi ha carronyaires àvids d’escodrinyar a tothom pel simple gust de fer tastets de gent o vés a saber. Es tracta d’un gènere de persona francament molest. L’últim especímen amb què em vaig topar era de la classe dels infranquejables.

Era una criatura curiosa. Duia el nom de la seva espècie escrita amb neó fluorescent. Era una cigonya cega, ben bé una mantis religiosa amb rostolls al capdamunt del seu cos allargat. Sota el pentinat de mitja melena ingènua, amb tota la ingenuïtat que pugui inspirar una mitja melena canosa, hi guaitaven dues coves i un ganxo de politja, acompanyat per un paréntesis ajagut. Les seves anques la varen conduir cap a mi, sostenent la safata amb el menjar, a la caça de la cadira buida al meu costat.

Les cavitats es van encuriosir amb mi. I passats aquells dos minuts de cortesía, va disparar. Preguntes de tot tipus, ansioses, atents i cràpules. Volia carronya fresca i jo era l’última cara que acabava de veure. Vaig començar a dur a la pràctica el sortit d’estratègies per fer que un voltor es desentengui del blanc que pretenia.

Primer vaig provar de sabotejar qualsevol pont de comunicació. Fingir no sentir-hi prou sol funcionar. Li feia repetir una pregunta, un, dos, tres cops. Quan per fi responia, després del quart intent, contestava amb un fil de veu paraules inentil·ligbles, mots de la familia de “tartus(volum menys 20)mena”, “persitona” o “sanfelt(...)re”, mentres miro de reüll cap endarrera, gairebé com si aguardés un atac per l’esquena.

Punxo un tomàquet, que aguanta estoicament les cinquanta-tres mossegades que em regalen una pausa d’or. L’esòfag, sorprès, dona la benvinguda a un purè vermell. Els llavis s’obren mig segon, preparats per aferrar-se a una formosa fulla d’enciam.

La mantis continua afamolada i no dessisteix. Aprofita aquell interludi minúscul i afila de nou. Procuro contestar també amb preguntes, intercalant repeticions de la qüestió i fonemes inconnexes. Però no es cansa.

Jo, en canvi, sí que em canso. Comprovo que encara tinc molt dinar per davant. Havia sentenciat aquell ésser a continuar com a no coneixedor de detalls de la meva vida. Les circumstàncies em plantejaven una posible sortida. N’estava decidida. Si no podia esquivar, atacaria. Parlaria.

En poc més de tres preguntes jo ja era una persona diferent amb origen diferent, amb uns problemes de vocalització considerables i amb un nivell d’hipoacústia relativament preocupant. Havia crescut en una altra ciutat i ara els meus pares eren “es(shshsh)bamstrativa” i “meltr(....)opector”. Ja posats, vaig creure oportú alterar-me lleugerament l’edat, al mateix temps que continuava afegint respostes rebot i de canvi de vent, sense oblidar-me de vigilar el panorama que hi havia darrera la meva espatlla dreta, no fós cas.

Els sons s’entrebancaven amb els bocins d’un bistec amb patates quan pensava en la possibilitat de divertir-me encara més amb la garsa. D’alguna manera, ella mateixa s’havia adonat que les seves preguntes ja no em resultaven irritants i d’altra banda, jo començava a trobar-li certa emoció a això de ser algú altre.

La meva nova identitat, escoles i amics es barrejaven amb pauses per a eructes fingits, oportunament silenciats. Intercalava frases amb l’oferiment de vistes al meu àpat en la seva primera fase de la digestió. Aquell marc havia de resultar fastigós a la força i vaig saber que havia guanyat quan ella es va alçar del meu costat per anar a buscar una cullereta. Però ni ella ni cullereta van tornar, sinó que van trobar un altre espai..

Perfecte. El que ja no va ser tan perfecte va ser la meva nova trobada amb la mantis. Aquest cop escortada per una companya que tenia el perfil d’un cigró. La cigró creia conéixer algú de la meva nova ciutat natal i vés quina casualitat, podria ser que el fill de la garsa, perquè per aquella època en què vaig néixer era més que probable, podria haver assistit el part de la meva mare, i quina il·lusió, oi, tot plegat.

Al mateix temps que intentava recompondre tots els meus tics de dicció en tres segons i provava d’esbrinar com s’ho havia fet per entendre alguna localitat en el caos de nom que vaig pronunciar, que ja ni recordava, vaig alçar la mà a algú imaginari a l’extrem del passadís “Gga-vinc!”. Vaig llençar un comiat-excusa i vaig acudir urgentment a la crida de l’home invisible. Elles em van disculpar amb una mirada comprensiva “Ens veiem al dinar!”

Per a l’hora de dinar, aquest cop em vaig procurar un refugi segur. El búnker solitari de la sala d’ordinadors era l’amagatall ideal per devorar tranquil·lament el meu entrepà.

Poc després es va obrir la porta i per un moment vaig témer una nova posada a l’escena de la mantis, aquest cop acompanyada per un tribunal d’estornells, preparats per dur-me a la sala d’interrogatoris. Però no es tractava d’ella, sinó d’una altra refugiada com jo, amb un entrepà, també comprat a correcuita.

Minuts més tard, ella em mostrava els seus apunts de japonès que jo observava amb interés real. Provàvem d’esbrinar figures amagades en els Kanjis que ajudessin a entendre'n el significat.

Mentre de dins del kanji del verb “comprar” emergia una mestressa de casa japonesa empenyent un carro de súper carregat amb brics de llet i un nen de dos anys, dins meu em vaig fer la ferma promesa d’aconseguir el més aviat possible un catàleg de frases dignes dels millors arquitectes de diàlegs.

Sang

2009-07-13T10:00:00.002+02:00

Un diumenge a la tarda em vaig trobar un colla de gent rera una ambulància vora casa. De bocaterrosa hi havia un iaio tot ell estirat amb el bastó ben agafat i un gran toll de sang que s'escolava per la quadrícula de la vorera des del seu cap. Sort que l'home encara podia parlar, sort que les mosques estaven de vacances. Vaig parar l'mp3 per fer la resta del camí en silenci, només per col·locar-me al meu lloc.

(la vinyeta és d'un dels meus autors preferits, el suís Frederik Peeters, del recull d'històries curtes "Dándole vueltas", Astiberri, 2009)

Monumentalisme

2009-07-10T10:00:00.002+02:00

Per bromes del destí, em vaig trobar aquest dissabte al bell mig d'un festival municipalista d'enaltiment del guirisme més ranci. Als cartells responia al nom de "Montjuïc de Nit". En principi us volia parlar de tot això però com algú o altre haurà descobert aquesta foto no és pas de Montjuïc. En el darrer moment, he pensat que ja tenim poc a dir d'aquests gestors que porten massa temps escalfant la poltrona i que han perdut el cap en la promoció de la marca Barcelona, inodora i indolora. Així i tot, pujar a la muntanya i tornar a passejar per les places que hi han sota l'Estadi Lluis Companys em va fer recordar l'animalada imperialista de La Defense, allà dalt a la capital de l'univers que és Paris, al final de l'axe historique. Recordo el buit existencial que em produiren els grans espais d'aquests deliris de grandesa del reventa-vaixells d'en Mitterand, sobretot el Grande-Arche, que és on està situada aquesta foto. (Les dues taques al fons eren dos personatges pakistaní-like que tramaven alguna de grossa. O potser venien birres, mai se sap).

Un bonic lloc per estimar el carrerons i placetes de tots els cascs antics de la vella Europa.

Bon viatge!

2009-07-07T19:00:00.002+02:00

Ja ho sé, ja, que la Xina i Taiwan no són el mateix però m'ha fet gràcia. Bona tornada!

(La tira és del Toni Donada i va aparèixer al Cavall Fort nº 1053)

La dispersió

2009-06-28T10:00:00.002+02:00

"[Joaquim] Mir tingué la fortuna, sobre Rossinyol, de posseir una salut magnífica. La seva naturalesa tendí, per altra part, a concentrar la seva força sobre una aptitud determinada, sobre la seva vocació de pintor; al contrari de Santiago Rossinyol, que es va dispersar sobre una multitud de quefers innombrables pròpia ja de la malencolia. Perquè l'especialització és satisfactòria i alegre i la diversitat fatiga"

Josep Pla "El Pintor Joaquim Mir" (1944)

(No ho sé jo si estic gaire d'acord però m'ha sorprés que es vegi des d'aquest punt de vista. Què dirien els multiculturals d'aquesta darrera frase, eh? Encara que Pla mai es va caracteritzar pel seu progressisme..)

Quèrquens

2009-06-21T10:00:00.002+02:00

"Els Quèrquens són unes illes a part, en l'espai i en el temps, un miratge flotant enmig d'enlloc. La terra hi és tan plana, que es confon amb l'horitzó, fina com una coca col·locada damunt de l'aigua salada, de la qual no emergeix res, només les palmeres. Perquè, als Quèrquens, tot comença amb una palmera. Aquí tothom és pescador: el perruquer, el dentista, el director de l'escola és pescador. No és un segon ofici, és una primera naturalesa. I, per pescar, primer de tot cal saber enfilar-se als arbres. Les branques de palmeres es planten al mar per guiar el peix cap a les trampes. Així és com viuen els habitants des de fa segles."

De vegades, el millor programa de la televisió que és Thalassa et descobreix territoris insospitats no gaire lluny de les nostres costes. Són les illes dels Quèrquens, enfront de la ciutat d'Sfax a la costa de Tunísia, que durant cinquanta anys van formar part del regne d'Aragó. Una illa que te tots els números per ser deshabitada en el futur degut a la falta d'aigua. Potser només m'hi atansaria per poder tastar algun dels molts pops que pesquen en les seves aigües mentre imagino com Circe va transformar en porcs la tripulació de l'Ulisses (o Odisseu). Per què va ser aquí no?

Cites? Citem

2009-06-18T10:00:00.002+02:00

"Guerra a l'adjectiu, mort al nervi òptic"

Gran cita d'en Robert Louis Stevenson sobre com s'ha d'escriure una novel·la. Ens la va descobrir en Victor Amela fa uns dies al magnífic programa de llibres del 33, "El Saló de Lectura", a la que va respondre en Jordi Herralde (cap de l'Editorial Anagrama) amb una cita del pintor Marcel Duchamp:

"La pintura ha de deixar de ser pintura retiniana"

(o alguna cosa semblant).

Així que, veient el que han dit grans artistes, no em sento tan boig com quan vaig descobrir una frase meva apuntada en una llibreta, midra extra-gran, feta amb un taquer, que feia així:

"mort al verb"

(qui sàpiga que vol dir això!)

Eleccions

2009-06-15T10:00:00.002+02:00

Des que vaig començar a votar, sempre vaig tenir clar que no fallaria mai a les eleccions europees i municipals, d'acord amb els meus principis més bàsics. A les eleccions dels d'Allà no pensava votar mai i a la Generalitat, tal com em bufes el vent. Pot sonar rara la combinació però per mi té una lògica inqüestionable.

Tot el meu plantejament va començar a fallar quan em van liar amb tot allò de l'11-M i que si haviem de fotre fora els PPeros per posar en el seu lloc els companys de tapeo de la carrera de San Jerónimo. Després em vaig veure obligat a iniciar una campanya de vots nuls tant a les eleccions per la Generalitat com a les municipals. I ara, per acabar-ho d'adobar, no he votat (ni un xoriçet al sobre com ens recomava la gent de la CORI) a les europees per una mescla de desinterés absolut i inoperància a l'hora de realitzar el meu dret a vot per correu. En definitiva, res millor per definir-ho que una vinyeta de l'Aleix Saló :

Misèries del capitalisme: preguntes a l'atzar sobre els anuncis

2009-06-08T15:26:00.007+02:00

La primera pregunta no es sobre un anunci estrictament dit, però sí sobre un anunci institucional: per què fabricant a Martorell un tros de ferralla aixafaeriçons com l'Audi Q3, que comprarà una minoria amb recursos o alegrement hipotecada, espantem la crisi durant una estona? Té un tuf paternalista: "Sort que els donem alguna cosa en què treballar perquè no es morin de gana o es matin entre ells..." Mentrestant, aquests i altres fabricants ofereixen cotxes, que costen la meitat del que a molts els queda d'hipoteca, posant al davant la paraula "només": "Per només 32.000 euros ". La cua de "...en còmodes terminis" ha desaparegut, perquè ara no afluixen la mosca. És una desaparició subtil, com l'arrogància que gastaven els anuncis i els ensenyadors de pisos: quan desapareix no la trobes a faltar fins que algú t'ho fa notar.

Per què alguns anuncis de productes lactis contenen indicacions pròpies de medicaments, que passen a tota velocitat per sota la pantalla, mentre que al supermercat descobreixo un formatge en llonzes envasat en què es destaca que està "Elaborado con leche"? (Nota sobre els miracles lactis i el seu missatge a la dona moderna: "Estàs explotada laboralment, esclavitzada per models estètics, dominada pel marit i tiranitzada pels fills. A sobre, estàs baixa de defenses i estàs restrenyida, i és culpa teva perquè ets una deixada i una nyicris!")

La crisi obliga a plantejar el model econòmic i la societat de consum, diuen els diaris, però per què aquests mateixos diaris s'entesten a regalar aparells de televisió per punts, la ràdio-despertador del Barça o una màquina d'envasar al buit? Volen enterrar-nos de vaixelles i electrodomèstics, com en el clàssic somni tardocapitalista? Això sí, amb esperit crític i cívic, perquè llegim i comprem diaris i passem de la púrria blocaire, una massa desinformada, covarda i rancuniosa que habita la Web 2.0. Un monument ens hauríen de fer...

Per cert, que el centre comercial Gran Via 2 de l'Hospitalet parla al seu eslògan del "shopping 2.0", com si provés de vendre alguna cosa innovadora, segurament pretenent establir un paral·lelisme amb les noves tecnologies, com ara el concepte de Web 2.0., la web lliure i col·laborativa. Però algú ha provat d'anar a aquest centre comercial i regatejar els preus, posar la seva pròpia paradeta, tunejar i revendre allò que ha comprat o "alliberar" i endur-se gratuïtament algun article? On és la innovació, si no?

L'anunci d'una mútua mostra una dona agonitzant en un seu pis antic de l'Eixample mentre el marit prova de trobar un metge disponible de la seva agrupació de pa sucat amb oli. Un piano amb una melodia inquietant dóna un toc terrorífic a l'escena. Tinc la sensació que en qualsevol moment passarà pel fons de la pantalla un fantasma i ens acollonirem tots. No et pots refiar de la teva mútua, diuen. Al final de l'anunci surten corrents en cotxe. On van? A un hospital públic, potser? És aquesta la cara del terror per alguns, un hospital públic?

Perquè la noia de l'anunci de Neutrex ve del futur amb un pot de detergent? Què va passar amb el canvi climàtic? Al final es van extingir les balenes? I Corea del Nord, va acabar llançant la bomba atòmica? O va ser Israel? Un pot de detergent és el més apassionant que ens espera al futur? (Per cert, que continua sent una dona qui es dedica a rentar la roba, al futur...)

Per acabar, un exercici: mirar només els anuncis de la tele (és el més interessant) d'una d'aquestes dues maneres: o bé treure el so i mirar les imatges o bé desviar la vista de l'anunci i només sentir-lo. De sobte, l'espectacle eufòrico-histriònic esdevé grotescament revelador.

Venia a violar-li la frontera...

2009-05-29T10:00:00.000+02:00

Hi han escriptors que no són només escriptors. Són aquells que abans han flirtejat amb la música o han vist frustada alguna altra faceta creativa com la pintura o el dibuix o han estat tan sols uns salvatges que en la seva maduresa decideixen descansar i posar tot en net. I solen ser els millors.

"-Venia a violar-li la frontera
- Haurà de parlar amb el papà."

Pere Calders apuntava cap a dibuixant i de casualitat m'he trobat amb aquest dibuix firmat per un tal "Calders". Tot i que utilitzava habitualment el nom de "Kalders", al haver estat publicat a la revista Meridià (nº33), dirigida pel seu bon amic Avel-lí Artís-Gener durant la Guerra Civil, fa suposar que es tracta d'en Pere Calders. Al número 41(octubre del 1938), Pere Calders ja firma amb la "K", tan antisistema que seria avui en dia. Això si, sembla que tot els personatges pateixin de ciàtica o algun altre mal d'esquena!

"-Que no portes careta, tu?
-No em cal. Amb ulleres negres i barba no hi ha ningú que em conegui"

Tot això ho podeu consultar vosaltres mateixos en aquesta joia de servidor que és la pàgina de la Memòria Digital de Catalunya.

Xampinyons

2009-05-28T16:16:00.003+02:00

Avui toca un post culinari perquè el que vam veure ahir era per donar-li quinze estrelles mitxelin. En fi, que us he d'explicar que ja no sapigueu.

Volia centrar-me en el dia després, en concret parlar-vos de les cares de cansament i decrepitud del personal a primera hora del matí entaforats dins el metro. Però gràcies als paletes que porten com un any fent el Taj Mahal vora casa meva i a la saníssima afició de posar-se a picar a quarts de vuit del matí (deuen ser merengots), m'he desvetllat per cometre tot seguit l'error greu (gravíssim!) de tornar-me al llit un cop han parat de fer soroll. Resum: que m'he adormit i no he agafat el metro fins quarts d'onze. El personal portava amb dignitat la son però no ha estat ni de bon tros tan espectacular com podria haver estat a les nou del matí.

Per això, parlaré dels exiliats, els culés (i alguna neo-culé) que viuen aquest any mític des de la distància. Per exemple, el Soci-Etern-Exiliat-A-Londres (o London com diria ell, tan cosmopolita) sembla ser que seguia amb la seva fal·lera ubiqua de trufar-se i anar a cel·lebrar-ho a Picadilly, aquest cop sense tant perill per la seva integritat física com a la semifinal amb el Chelsea. També continuava amb la tradició de cridar al mòbil, com si apujant la veu l'escoltèssim millor des de Londres, i nosaltres des d'aquí provant d'entendre alguna frase entremig del batibull distorsionat. Coneixent-lo, l'alegria deuria ser inmensa ja que és, com jo i molts, el típic fan tot patiment i sofriment, no com La-Neòfita-Culé-Exiliada-a-Dublin que en el seu primer any ja ha viscut el que nosaltres hem tardat tota una vida a viure. Em sembla que tota aquesta afició té molt a veure amb el paio que no s'afaita que fa d'entrenador del Barça. En fi, encara així tot sigui perque en el futur no em possi cara de "un altre cop futbol?". Només faltaria que s'aficionés als Losers de Basket i ja ho tindriem tot. La pobre va mirar el partit rodejada de Red Devils però, si guanyes,de vegades és més divertit i tot. Al final va trobar un altre Exiliat, conegut com L'Amic-Català-a-Dublin, amb el que va poder compartir la seva alegria. I amb mi previament via telèfon en tot un espectacle d'amor efusiu (ehem).

I per acabar, el més llunyà i amb els ulls sempre mirant més enllà, el Nostre-Exiliat-a-Taiwan que creiem ja traspassat a les files enemigues dels nihilistes i altres dissidents perillosos que en els derbis es foten en un cine per no sentir a parlar de res que tingui a veure amb el futbol. L'hem recuperat! El Nostre-Exiliat-a-Taiwan ha trobat un bar i allà a fet bones coneixences entre els compatriotes 'patizants (molt bó!) i algun altre no tan compatriota i, segons el que he entés, ha acabat el partit fent un bon esmorzar...a quarts de set del matí! Tot i això, és bonic descobrir que arreu del món hi ha carcanalla d'aquesta roja que no sap dissimular, la cirereta a totes les victòries del Barça.

Analfabet

2009-05-24T05:20:00.002+02:00

Baixo a tota pressa les escales. Per variar, faig tard i m’esperen, amb el cotxe en marxa. Al replà de l’entrada, el senyor Manuel remena la seva bústia. Es un senyor gran de la meva escala, molt afable, amb bastó i barret de palla, de moviments lents, que quan el saludes d'una revolada de vegades et deixa anar un encantador “vaya con Dios”. Em veu de reüll i immediatament reconec que té ganes de xerrar. M’ensenya una carta de l’ajuntament, sense destinatari.

-Esto estaba en mi buzón, pero no pone para quién es. ¿Es para mi?

Li dic que sí, que aquesta carta l’han enviada a tots els veïns, i li explico que diu el mateix que al cartell que hi ha enganxat a la porta (cartell que he recollit de terra i he tornat a enganxar: el súmmum del sentiment de comunitat en aquesta escala de veïns). Es mira el cartell i fa cara de qui no pot llegir què hi diu, i li dic que avisen que aviat començaran les obres per instal·lar unes escales mecàniques per connectar el nostre carrer amb el de sobre. Ell esbufega i mou el cap en direcció a l’escala que acabo de baixar a corre-cuita. “Bueno, algo ayuda”, li dic, conscient que en aquest bloc de pisos és impossible d’instal·lar-hi un ascensor.

M'insisteix: “¿Y eso es lo que pone aquí dentro?”, diu tot ensenyant-me la carta sense obrir. Li dic que sí, que “ya la puede tirar”, que diu exactament això. Quan em començo a estranyar de la desconfiança, em diu: “yo es que no sé leer”.

Em quedo amb cara d’esperar el final d’un acudit que no arriba, i ell continua: “Mira que tengo ya 88 años y todavía me tienen que meter en el colegio. Y claro, además ahora me falla la vista, todo se junta”.

Quina sorpresa, penso, i me’l miro com qui es mira fascinat una criatura en vies d’extinció. El cap se’m comença a anar pensant com es pot moure algú pel món (durant una vuitantena d’anys) sense saber llegir, però en aquell moment em sona el mòbil. S’impacienten de tant d’esperar. Murmuro alguna cosa al senyor Manuel i ell em respon “Hala, adiós” amb la seva habitual parsimònia. Despenjo el telèfon i surto escopetejat del portal, i m'oblido instantàniament del senyor Manuel.

Al cap d’unes hores, de tornada a casa torno a trepitjar el portal i em ve tota la conversa al cap. I escric això, per qui ho sàpiga llegir.

L'etimologia és un joc de miralls

2009-05-05T01:00:00.006+02:00

Ja fa gairebé un parell d'anys que estudio rus. Allò que va començar gairebé com un excentricitat, de l'estranya nostàlgia de seure un altre cop en una classe i aprendre qualsevol cosa, ha crescut fins abarcar parcel·les inspospitades de la vida diària. No passa dia que no pensi en aquest idioma, en forma d'interrogants sobre els seus mecanismes o bé regurgitacions de les darreres lliçons.

Com qualsevol altra activitat feta amb il·lusió i atenció, el rus m'ha obert portes que no hauria sospitat mai. Com un jardiner, per exemple, que transplantant un gerani té un accés metafísic sobtat fruit d'una activitat aparentment banal, jo he arribat a extrems aparentment allunyats d'aquesta llengua eslava. No sé si això ha de servir de presentació d'una nova sèrie d'escrits sobre les meves cabòries amb aquesta llengua, però aquí ho deixo dit.

El fet és que he descobert que tinc debilitat per l'etimologia, és a dir, per l'origen dels mots i la seva evolució d'ús i significat. Deu ser perquè, en el cas d'un traductor, és aferrar-se a un clau roent quan tota la resta falla, quan no trobem o podem trobar el significat d'un mot: esbrinar quina arrel té aquella paraula, intentar escatir quin és el sentit primigeni de l'arrel i intentar fer les extensions i adaptacions pertinents segons el context. En el rus, que ja resulta un idioma prou allunyat, és una bona manera d'intentar establir associacions a fi de retenir més fàcilment el significat d'una nova paraula. Així, per exemple, llum, lluir (a "llueix el sol", per exemple"), ros/rossa (dit dels cabells) i clar (dit d'un color) tenen la mateixa arrel, свет ( [svet] = llum). Un altre exemple: en rus, hidrogen és водород (vodorod). вод- és l'arrel d'aigua (ún derivat famós és vodka, literalment "aigüeta"), i род vol dir naixement, generació... Exactament el mateix que les arrels gregues hidro- (ὕδωρ) i gen- (γεννώ)! Ja sé que puc semblar un bitxo raro, però a mi em sembla fascinant. Els que sàpiguen alemany segurament trobaran molts exemples d'això que dic.

Dec haver funcionat durant tant de temps amb aquest mecanisme que el dec tenir hipertrofiat, fins al punt de desenvolupar allò que anomenaria etimoranoia, que consistiria en l'obsessió paranoica de voler trobar relacions entre totes les paraules i totes les llengües. Crec que el detonant van ser les classes de llatí, de grec i un breu seminari sobre protoindoeuropeu a l'institut, que em van deixar un mica estabornit d'ençà.

El fet és que amb aquest joc (o neurosi) he arribat a quedar-me tot filosofant sobre les relacions entre les paraules, com si volgués arribar a grans veritats universals a partir de les relacions semàntiques entre els mots. Primer era com si pretengués esbrinar la percepció que té un rus del món a través de la seva etimologia, però després, les meves divagacions van adquirir cotes de perplexitat en descobrir, arran d'estudiar l'etimologia russa, que en català s'establien relacions gairebé idèntiques entre certes paraules i que tot aquest temps m'havian passat per davant dels nassos sense adonar-me'n!

Tot això us sona a embolic? Potser us sembla estrany que pensar que les relacions entre paraules em pot submergir en catatònies filosòfiques i metafísiques, però mireu aquest exemple, com tants d'altres.

En rus, art és иску́сство (iskustvo). [Recorda poderosament a kunst (art) en alemany, però vaja, aquesta ja és una altra via d'investigació per a la meva etimoranoia...] Com definiríem "l'art"? Segons el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, "Habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l'estudi, l'experiència, l'abnegació". No ens ha d'estranyar, doncs, que иску́сный (iskúsnyi), l'adjectiu directament derivat, no vulgui dir "artista", sinó precisament "hàbil", "destre", "expert".

Des d'un punt de vista filosòfic, el concepte d'art ofereix una doble lectura d'un mateix fenomen, que és la nostra capacitat de percebre i reproduir, imitar o representar el món. D'una banda, associem el terme al conjunt de tècniques per representar tot allò que ens envolta i, més enllà, el nostre pensament (les belles arts, per exemple). De l'altra, podem relacionar "l'art" amb tot allò que ha produït l'home com a complement, imitació i fins i tot substitució d'allò que troba a la natura. En aquest darrer sentit, podríem utilitzar-ho com a sinònim de "tècnica", quan de fet "tècnica" i "art" comparteixen el mateix significat primigeni en grec i llatí, respectivament: ofici, habilitat. Pensem en "l'art primitiu" o "prehistòric", que uneix de forma indissociable la fabricació de terrissa, puntes de fletxa i murals a les parets. L'element aglutinador és la creació al marge (o de forma complementària) a allò que proveeix la natura.

иску́сственный (iskústvenyi), òbviament de la mateixa arrel que иску́сство (iskustvo, "art"), vol dir artificial, sintètic, és a dir, tot allò que en composició, estructura o associació no es troba com a tal a la natura o bé que s'ha creat independentment de les condicions que la natura estableix per produir-ho. És a dir, que és producte de les "arts" humanes. Amb aquest raonament, doncs, retenim que aquest adjectiu fa referència a allò fet amb les "arts" humanes i que d'alguna manera s'ha creat de forma paral·lela a la natura, si això fos possible, entenent amb això una certa contraposició entre art (allò creat o representat per l'home) i natura.

Tot estudiant l'etimologia russa, dirigeixo de nou la mirada cap al català. Com algú ja deu haver observat, artificial ja conté en la seva arrel la paraula "art". Arti-ficial: fet amb les arts, producte de l'habilitat, dels coneixements, dels oficis humans. De sobte m'adono que havia tingut tot aquest temps davant dels nassos aquesta relació tan filosòfica com suggerent.

I així, provant de reconèixer alguna arrel coneguda en les noves paraules que aprenc en rus per aconseguir recordar-les més fàcilment, resulta que sovint allò que aconsegueixo és, precisament, descobrir autèntiques perles sobre l'etimologia i les relacions semàntiques en català. Un joc de miralls, que primer obliga que el cervell recompongui la simetria de la imatge en un primer mirall per tornar-la a veure redreçada (en la forma que considerem veritable o real) quan aquesta es projecta en un segon mirall.

El cas Bogarde

2009-04-29T10:00:00.000+02:00

Dimarts passat va debutar un nou col·laborador a Rival Petit (el blog sobre fungol més desbarrant i interessant que hi ha escrit en català) la feina del qual serà repassar la premsa diària sobre esport (o fungol en general), fent especial atenció a les capçaleres de la caverna madrilenya. I material no li faltarà pas: veieu si no l'exemple de la notícia sobre Winston Bogarde que va aparèixer el dia 5 d'abril al diari esportiu Sport, famós rotatiu d'informació ultrasupercontrastada. Per qui no el conegui, Winston Bogarde va ser un defensa del Barça, entre d'altres equips, que destacava en... res! Era una armari "empotrat" sense cintura ni joc ni toc ni absolutament res, però era holandès i prou que agradava durant la febre dels tulipans marcits que vam patir a Can Gaspart.

La notícia de l'Sport, de la mà del senyor Carazo, feia així:

"Winston Bogarde ha sido siempre un jugador muy original. Nadie sabe a ciencia cierta cuándo nació, su paso por el Barcelona fue efímero, se decía que tras su retirada estuvo de portero de discoteca en la zona de Sabadell y hasta se comentaba que actualmente vivía en una comuna gay de folclóricas, pero ahora nos han comentado que se está sacando el título de entrenador en Irlanda. ¡Increíble!"

Sí, tot aquest munt de xuminades inversemblants va ser publicat! Però ràpidament es va descobrir la font fidedigna d'aquesta informació: poseu al Google "Winston Bogarde" i la primera o segona entrada serà un enllaç a la Inciclopedia, una mena de Wikipedia però de conya i bastant incorrecte, tot s'ha de dir. Vaja, que tot és fals i imaginat. Tot i que els responsables de l'Sport van córrer a retirar la notícia, els lectors més espavilats van enxampar la relliscada i van conservar la imatge de l'article.

Així que li desitjo molt bona cacera a l'Urdin-Gorria, el nou redactor de Rival Petit, perque de sort no en necessitarà. Amb periodistes d'aquest nivell té una feina ben senzilla!

(gràcies a 23 pel cas Bogarde i a l'Òscar pel Rival Petit)

Cabòries entomològiques

2009-04-26T23:13:00.004+02:00

Diuen que les paneroles o escarabats de cuina ("cucaratxes" en català modern) són unes de les poques bèsties que sobreviurien una explosió nuclear. És una peculiaritat que s'ha repetit tant que ara dubto de la seva veracitat, però bé, aquesta és la brama.

Avui, pujant les escales n'he esclafat una que, potes enlaire, maldava per tombar panxa avall. Quan ella ha fet "crec", he pensat que de què li serveix estar equipada per una situació tan inversemblant com una catàstrofe nuclear si no s'ha dedicat a entrenar-se per capgirar una posició tan quotidiana com fatal com és quedar-se panxa enlaire. "Un gegant amb peus de fang", dirà l'amant dels tòpics.

Nosaltres, pobres bestioles, també tenim els peus de fang. Sempre tindrem algun aspecte de la nostra personalitat tan simple i primitiu que no ens preocuparem per desenvolupar, d'infantil i inofensiu que ens sembla, mentre que ens dedicarem a sofisticar i tecnificar fins a l'absurd altres parcel·les. Resulta, però, que aquell aspecte primitiu i aparentment inofensiu ens pot arribar a fer perdre bous i esquelles com menys ens ho pensem.

Pel sexe, la simplicitat (aparentment) per excel·lència, ens podem exposar a la desgràcia i fins i tot la mort per només per uns instants d'èxtasi, a imatge del pregadéu (o mantis religiosa), l'altre gran tòpic entomològic. De què ens serveix, doncs, ser enginyer nuclear, parlar vuit llengües, ser un virtuós del violí o plusmarquista olímpic si ens acabem posant de peus a la galleda com fa deu mil anys? Algú del sexe masculí em pot dir si s'ha imaginat durant l'acte sexual que era un pregadeu mascle i quan li arribava l'orgasme ha pensat: "bah, que m'arrenquin el cap i que me quiten lo bailao!"?

I quan pujo les escales i aixafo la cuca, penso "que n'és d'estúpida", amb condescendència.

Debut de FI

2009-04-25T09:00:00.000+02:00

Fi farà el seu debut en directe aquest dissabte al Vallsona d'enguany i, com no, com a caps de cartell que curiosament toquen els primers. Serà un concert marcat per la poesia i la lírica, l'amor universal i la fraternitat que ens caracteritza.

N'hi haurà més i més aprop, esperem! Aquí teniu el cartellet:

Cassini i Saturn

2009-04-22T12:52:00.004+02:00

La magnífica pàgina de fotografies de The Big Picture (del diari The Boston Globe) ens torna a sorprendre amb unes imatges impressionants del planeta Saturn i els seus satèl·lits preses per la nau Cassini que orbita des de fa gairebé cinc anys al voltant del planeta dels anells. Un exemple:

Sorpren la bellesa plàstica de totes les fotos que podrien haver estat ben bé el somni fet realitat per qualsevol fotògraf estructuralista de principis de segle XX, tal com estaven obsessionats amb les formes geomètriques, la convergència i tall de línies, en definitiva, més interessats en la forma que en el motiu de la imatge.
Esperem amb frissança les fotografies de l'equinocci que tindrà lloc aquest agost, quan l'equador de Saturn i els seus anells estaran dirigits directament al Sol... i poder veure així els efectes òptics que poden resultar sobre els anells i llunes.

(gràcies a l'Òscar per l'enllaç)

Dos cançons i un país

2009-04-19T10:08:00.000+02:00

Fa molts anys un parell de cançons increïbles, grans éxits en el seu moment, em van fer conèixer la realitat d'un país que he hagut de conèixer per força: una era el "Sunday Bloody Sunday" dels U2 quan encara era un grup digne. Encara avui dia sona i resona en discoteques... però mai us heu parat a escoltar el que diu? A mi, m'atura a l'instant.

L'altre cançó fou "Belfast Child" dels escocesos Simple Minds (no, no confondre amb Simply Red), injustament oblidada avui dia. Sobre la música de la cançó popular irlandesa "She moved through the fair", el cantant Jim Kerr va escriure una lletra totalment diferent arran d'un atemptat de l'IRA que matà 11 persones. Va arribar al número 1 de les llistes britàniques a l'any 1989 tot i superar de llarg els temps habituals per un single (fa més de cinc minuts!). Un inici molt new age amb els seus teclats 80s, violins, veu xiuxiuejant, tupés i fiddles fins que els timbals anuncien l'inici del "tot-amunt". Un tros de tema que pels joves us semblarà massa vuitantes, però ves, per gustos, els colors, però penseu que aquest color té molta substància. When the Belfast child sings again..

[Com sempre, tot gràcies al nostre proveïdor oficial de discos, cassetes i cds que va tenir la idea brillant de comprar el vinil de l'ep "Ballad of the Streets". A la cara A, Belfast Child i a la B, Mandela Day i Biko, dos grans temes que van patir massa el desgast dels concerts d'estadi benèfics però aquesta era la seva funció. I bé que la van fer.]

Montjuïc

2009-04-16T23:23:00.005+02:00

Des de ben petit, cada cop que pujava dalt del castell de Montjuïc m'envaïa una sensació ben estranya que vaig identificar com angoixant anys més tard. Ignorava tot el que representava pels barcelonins i catalans però encara així ja ho sentia: com si les pedres em xiuxiuegessin els crims i assassinats i la sang vessada sobre seu. Un fortí construit contra nosaltres.

Un cop coneguda la història (més ben dit, una ínfima part de la història) el sentiment va canviar a respecte, humiliació continguda i, fa pocs anys, una alegria expectant després de l'anunci de convertir-ho en un Centre Internacional per la Pau. Així que notícies com les que s'han fet públiques avui no fan res més que posar-me trist: al consorci que administrarà dit Centre a les depències del castell s'inclourà el govern espanyol (és a dir, l'exèrcit) gràcies a un pacte municipal entre PSC i PP.

A banda d'aquest pacte entre dos forces que semblaven antagonistes no fa gaire i que cada cop és més habitual (i perillós), el que m'ha entristit més és el poc coneixement per part d'aquests suposats polítics del que significa el castell de Montjuïc per molts de nosaltres: l'opressió, els bombardejos, els judicis militars i els afusellaments, l'assassinat d'estat; en definitiva, l'aniquilació dels que no pensen com ells, dels que no parlen com ells, dels que no creuen el mateix que ells.

I si aquest polítics coneixen la història, són uns bandarres que no mereixen dir-se ni barcelonins ni catalans.

El compte enrere: Desinformació

2009-04-07T16:18:00.003+02:00

Aquest serà un post sense enllaços. Parlaré de tendències, sensacions i intuicions. Després, en el dia a dia, vosaltres veureu o no veureu el que us explico aquí baix. Potser no és cert el que escric però cal estar atents.

El compte enrere finalitza en una justificació global de l'energia nuclear. Si no la fessin semblaria un cop de taula dictatorial. Per això les empreses i lobbies nuclears necessiten tenir la raó, posseir la veritat amb arguments lúcids que el fanatisme ecologista (que no ecològic, no té res a veure) encegat no pot ni intuir. Però de lúcids tenen poca cosa i de maniqueista molt. Se li'n diu desinformació i els mitjans de comunicació estan col·laborant amb força (vegeu si no les hemeroteques de El País i l'Avui de les darreres setmanes)

El previ comença amb la queixa eterna de la cultura del no, de la pressió demagògica del moviment ecologista, de l'egoisme de la societat. Ells ens il·luminaran, dels ecologistes no ens podem fiar (messiànics!) i el poble no enten un borrall de geopolítica.

Primer de tot i més important, és necessari convèncer a la gent que en aquests temps de crisi planejada el que surt més a compte és mantenir les nuclears. No està l'assumpte per bromes i possar-nos a invertir en energies netes en aquest moment. En definitiva, les mesures de protecció mediambiental han de quedar en suspés fins que la crisi finalitzi o, si més no, l'avanç d'aquestes mesures s'ha de ralentitzar una miqueta. L'argument ben clar és "per què tancar allò que ja funciona i canviar a un preu molt alt?" en referència als tancaments programats de diverses centrals nuclears i la progressiva substitució per energies més netes.

Seguidament, la inevitabilitat del desastre nuclear: si els nostres veïns (França) tenen un fotimer de nuclears, no correm el mateix perill tenint-les fora que a dins? I tant per tant, si han de ser fora, per què no tenir-les a casa nostra?

Després, el val per tot del canvi climàtic. Les nuclears no produeixen diòxid de carboni (fet incert) i per això serà bó per aturar el canvi climàtic, sense parar esment que un dels màxims culpables de les emissions de diòxid de carboni és el transport i que la incidència de les nuclears en el transport és nul·la.

I l'última és la barra de poder dir sense vergonya frases com aquesta:
"Tenim les centrals nuclears més segures del món, més eficients del món i més transparents del món"
i és tenir moltíssima barra veient tot el que ha passat a Catalunya els darrers mesos. I el més sorprenent és que els diaris ho publiquin. La veritat no ha de ser pas la realitat?

I per acabar, afegiu unes pinzellades de terrorisme i seguretat mundial, de tenir la paella pel mànec (una versió global de "qui la té més llarga"), pànic pels talls de subministrament elèctric i ja tindreu el còctel necessari per vendre'ns la moto de "l'energia nuclear és el futur", una frase molt repetida i que no acabo d'entendre. Vol dir això que ja hem passat el futur? Estem al post-futur?

Nois, vaig a llegir a Zenó a veure si m'aclaro...

Món Verd

2009-04-03T12:16:00.003+02:00

Des de fa uns dies, col·laboro en el blog Món Verd que forma part de la xarxa de blocs temàtics en català Estol.cat, que tot just s'ha presentat públicament aquest u d'abril. És una bona manera de mesurar el meu radicalisme (o feixisme segons uns altres) ecològic i provar de transmetre històries interessants sobre la natura. Per ara, s'han publicat un parell d'articles meus (1,2) bastant suaus i asèptics per ser jo. Per desbarrades ja tenim aquest blog.
Espero no haver de parlar de mitocondris, la inactivació del cromosoma X i altres temes massa feixucs que només interessen a la gent quant porten tres o catorze birres.
Doncs res més! Les actualitzacions aniran apareixent a la barra de la dreta i també a SeNSeSoSTrE. Sapigueu que tots aquests blogs sobreviuen gràcies a la publicitat, que no fa gaire gràcia, però ves...

Col·locar els llibres allà on correspon

2009-03-31T14:56:00.005+02:00

Bonica iniciativa d'un biòleg dels Estats Units d'Amèrica, Ste, dedicat a col·locar allà on pertoca els llibres que no són estrictament científics i que, per coses del destí, han acabat a les lleixes de les llibreries junt Darwin, Gould o Dawkins. Com sabeu el creacionisme ha mutat en els darrers anys en un altre monstre anomenat "disseny intel·ligent" que no és res més que això, creacionisme ranci i cec, emmascarat amb unes quantes "@" i "www" i dissimulat amb bonics dissenys i poca substància, és a dir, apel·lant a la fe. Podeu fer una ullada al seu blog "Biologist helping bookstores".

Ste recol·loca els llibres en les seccions de religió, mitologia i creences, depenent de la botiga, pren totes les fotografies adequades i deixa constància dels seus moviments i raonaments per fer el que fa. Llàstima que el blog estigui una mica (molt) aturat ja que sembla ser que havia d'escriure la tesi, l'eterna limitació de tot biòleg. Potser ha vist que la feina de col·locar llibres era monumental.

Per aquí hauríem de recol·locar alguns llibres també com, per exemple, els llibres de Fernando Savater des de la secció de Filosofia cap a la de Política o, potser millor, cap a la de Novel·la Rosa (Diez).

Homenatge a Jaroslav Hašek

2009-03-25T20:40:00.003+01:00

El compte enrere: Garoña

2009-03-23T15:22:00.007+01:00

Santa María de Garoña és un petit poble de 23 habitants situat a la província de Burgos. Potser és més conegut per la central nuclear de Garoña, probablement una de les centrals més insegures i obsoletes que resten a Espanya, construida vora el Riu Ebre (o Riu Nuclear). Va ser inagurada el 1971 pel Senyor del Cavall i el seu permís d'explotació finalitza el juliol del 2009. Tot i estar completament amortitzada, l'empresa gestora Nuclenor (Endesa i Iberdrola, els que fan anuncis de molins de vent i de "nuestro compromiso por el desarrollo sostenible y el cuidado del Medio Ambiente") han demanat deu anys de prórroga pel seu ús, permís que hauria d'aprovar el Congrés dels Diputats, per dur-la fins el cinquanta anys d'activitat.

Garoña, coneguda també com la "central de les mil i una esquerdes", és doncs un bona oportunitat pel senyor Presidente del Gobierno per complir la promesa electoral de tancar totes les centrals en el moment que finalitzi el permís. Però està dubtant massa i el lobby nuclear ha aprofitat l'avinentesa per iniciar una campanya de pressió per l'allargament del permís en una mescla superba de (des)arguments energètics, pantomima sentimental i al·lusions metafísiques a la Crisi (omnipotent i omnipresent). I tenint en compte que el ministre d'Indústria (el que no porta corbata) els hi fa el joc, pinten bastos per les promeses.

Garoña va produir només l'1'28% de l'energia total generada a l'Estat espanyol i és una central fora de normativa degut al seu estat deplorable. Si a aquesta central li allarguen la vida de ben segur li allargaran també a Vandellós (inagurada el 1972 pel Senyor del Cavall que, per si no ho sabieu, va fer també un munt de embassaments). Per això, és el moment de recordar-li al senyor Zapatero que compleixi les seves promeses: aquesta és important i en depèn el futur de moltes altres centrals i, en definitiva, de la nostra seguretat.

Així, si voleu, li podeu enviar un correu electrònic al senyor Presidente des d'aquest enllaç per fer-li memòria. I si més no, sempre fa il·lusió enviar-li un mail a un paio important...

El tauró del Carmel

2009-03-21T19:39:00.008+01:00

Ja fa més d'un mes que l'italià Blu ens va deixar aquest gran tauró fet de bitllets de cent euros a "l' humil" barri del Carmel, en la confluència dels carrers Santuari i Gran Vista. Un mural permés per l'Ajuntament per "invitar a la reflexió" i idioteses semblants.
Com sempre, Blu ha fet un treball magnífic i, com Banksy, no sabem quina cara fa. Però de ben segur que més d'un veí el va empipar amb preguntes insidioses. En fi, no cal ser gaire llest per veure que aquestes "pintades" agraden a la gent (és curiós com unes embruten i les altres fan maco..)

I aquí un video de TvGodóMordor (no hi havia res millor). Grans frases com la senyora que en el més pur estil Lewis Carrol somnia en estirar els bitllets quan les coses vagin fumudes. I el resum, la ensenyança que en treu un altres veí: "Como siempre, el pez grande se come al chico."

Blu -tauró del Carmel (Barcelona)
by carloselrojo

I per si voleu veure'l amb els vostres ulls, un mapa. El 28, el 24, el 92 i algún altre autobus que desconec us deixa a la vora. Després podeu anar al Delicias i fotre-us un cafè amb llet i un entrepà de formatge (pudent):

Mostra un mapa més gran

Us recomano que feu una ullada a la pàgina de Blu, sobretot els videos. I gràcies Fel, veí de l'humil barri, per posar-me al tanto.

El compte enrere: Xavier Sabaté

2009-03-20T12:36:00.004+01:00

El compte enrere s'ha iniciat i el futur de les nuclears es decidirà en els propers mesos. Poc a poc tots els actors implicats van descobrint-se. Per ara podem entreveure tres eixos: el tancament de Garoña, les excuses de la crisi per anul·lar tota política mediambiental i la construcció del cementiri de residus nuclears. Tots tres ens afecten de manera molt directa al nostre país nuclearitzat.

Començarem pel cementiri: seixanta ajuntaments de les Terres de l'Ebre i el Camp de Tarragona, que representen el 67% de la població, han aprovat mocions oficials contra la instal·lació del cementiri nuclear, tal com han fet també set dels deu consells comarcals de la demarcació. Per una altra banda, tenim una resolució aprovada el març del 2008 pel Parlament que rebutja la instal·lació d'un cementiri de residus radioactius al país. Tot i això, s'ha conegut que el futur cementiri nuclear "podria ubicar-se a uns 50 quilòmetres de Lleida ciutat i molt més a prop de pobles lleidatans com Maials, Almatret, la Granadella, Bovera o Llardecans" tal com va dir el senyor Xavier Sabaté, delegat del Govern de la Generalitat al Camp de Tarragona, del partit PSC.

Encara així el delegat del Govern justifica aquesta opinió (recordem, no és res més que una opinió) al seu blog amb diferents arguments, per dir-ho d'una manera suau, sense cap mena de referència a cap dada ni informe ni article. Ni una. Apel·la a sentiments i altres blufs inabastables i metafísics. I encara té la barra de declarar-se antinuclear.

Trobo d'una irresponsabilitat immensa aquestes declaracions per els dubtes que crea a la població i la falta de credibilitat de tots els organismes oficials que han votat contra aquest cementiri. Com s'ho faran, com es poden justificar si al final es construeix el cementiri? Quin poder i control real tenen sobre el seu territori? En definitiva, de què serveix votar alcaldes i regidors si al final tot el que diguin és paper mullat per un delegat del Govern de la Generalitat?

Ganivets russos

2009-03-06T11:55:00.005+01:00

De vegades penso en el paternalisme insofrible que desperta en alguns el fet que una persona adopti una estètica o una expressió cultural aliena. Em refereixo quan alguns somriuen amb condescendència quan veuen que una noia d'Osaka balla flamenco, o que un noi de Mumbai reprodueix l'estètica dels motards californians amb el seu rickshaw. Senten una certa llàstima, com si donessin per fet que culturalment són tan pobres que han d'anar a fora a buscar l'autenticitat, òbviament convençuts que un tocaor japonès mai no podrà tocar la guitarra flamenca com un de Cadis. Toquen com a autòmates, diran.

Bé, en tot cas, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Ens hem passat dècades imitant l'estètica, les expressions artístiques i l'estil de vida dels anglosaxons, però com ens sentim aixoplugats sota aquest paraigua traïdor i ambivalent anomenat "Occident", sembla que aquella cultura sigui també la nostra, per la qual cosa manllevar usos hagi de ser d'allò més natural. I aleshores surt un tertulià i diu que té més en comú amb un senyor de Wisconsin que amb un de Montenegro, i embolica que fa fort.

Tot això ve perquè he descobert un grupet que fa una mena de rockabilly surf amb tocs electrònics que no està gens malament. Fins on he sentit, són instrumentals (condició indispensable del surf!). Es fan dir Messer Chups i són russos (Nozhik o Messer Chups, "ganivet" en rus i alemany, respectivament). Sota el segell Solnze Records (Solnze vol dir "sol", o sigui, la Sun Records russa?) recreen l'estètica pulp de les pel·lis de terror i extraterrestres de sèrie B, i els vídeos fan una mica vergonya, però resulten força divertits. Recorden inequívocament als Cramps. El tertulià de torn dirà com de lluny ha arribat una empresa catalana com Chupa-Chups, que ha entrat ja a l'imaginari col·lectiu (gran lloc comú) rus, però abans d'emprenyar-me amb la seva condescendència, m'adono que jo tampoc no me'n salvo, dels prejudicis. Sense voler, he pensat: "que penjats, uns russos que toquen surf..."